Albades a Vilanova els dies de festa

Antigament també s’havien cantat albades la matinada de les diades dels sants patrons a Vilanova i la Geltrú. Aleshores, els veïns van resseguir els carrers entonant cobles acomboiats del so d’instruments musicals, com en d’altres poblacions d’arreu. De casa en casa. Amigues o no. La del rector, d’autoritats locals, de famílies benestants, d’amics, de coneguts, de promeses dels cantants o de noies solteres.

Aquestes línees dels acords presos pel Consell dels Trenta el 19 de gener de 1702 en parlen. Una comissió de govern establerta arreu del país i que aleshores dirimia els afers municipals. El seu nom prové d’integrar-lo una trentena de veïns, cinc jurats i vint-i-cinc consellers: “Convocat y Congregat lo Concell de trenta en la qual intervingueren / Joan Plana / Joseph Ballester / Jaume Soler / Jurats / Ohida la propositio  per dits Senyors Jurats feta se ha resolt que del die present en avant sien llevadas las Albadas a totas las dos parroquias que acostuman fer las Confrarias de aquellas. Y que enlloch de ellas cada demati die clar de las festivitats acostumadas seguesquen los Ministrils tots los carrers de la parroquia ahont se fara la festa sonant los Instruments. / Ohida altre propositio se ha resolt que los Administradors de las Confrarias de las dos parroquias no degan donar sino sinch reals menos del que ha acostumat donar cada Confraria als Ministrils. Y que nos pugan tirar los Mascles ni altres armes sino a las vigilias de las festivitats” (ACGAF).

El Consell dels Trenta, doncs, va establir la supressió de la cantada d’albades que les Confraries d’ambdues Parròquies de la vila, Sant Antoni Abat de Vilanova i Santa Maria dela Geltrú, emprenien la matinada de les seves diades patronals. En el seu lloc, va manar unes passades més ordenades, on els veïns s’havien de despertar tan sols amb els tocs harmònics dels músics. L’antecedent de les actuals matinades de festa major. A cura dels ministrils, una formació en voga aleshores. La menció que se’ls va reduir el sou delata que aquests músics també havien pres part a les albades. Les autoritats també van prohibir que l’actuació ja no succeís de nit, per evitar el llibertinatge que suscita la foscor, sinó amb la claror del dia. La disbauxa del foc tampoc ja no va autoritzar-se. La crema de pólvora va reservar-se a la vigília. A la tarda. Al vespre. És clar.

Els excessos els dies de festa, però, no van concloure. Les autoritats van seguir incomodant-se. La visita de Bernat Ximénez de Cascante, l’aleshores Bisbe de Barcelona, el 6 de gener de 1728 a la vila ho destapa. Les festes patronals de les Confraries van continuar en el punt de mira. El paper dels ministrils també. Els diners que aquests rebien de mans religioses. L’ostentació de les ensenyes religioses. En definitiva, el difícil equilibri entre allò sagrat i profà en uns instants que combinaven el recolliment i la rauxa: “ordenam y manam als Obrers y Administradors de dita Iglesia que no passen a gastar quantitats considerables per cosas extraordinarias sens donarne part als dits Rectors y Regidors de dita Parroquia y precehir son consentiment, sots pena de no esserlos abonada la partida en lo passament de Comptes. Y així mateix que quant conduscan la Musica per alguna festa en virtud del salari se exgendrá dels diners de la Confraria o Administracio solament degan tocar los Músichs en la Iglesia o Professo si ni haurá y no en altre part, altrament lo deuran pagar dits administradors de son diner propi y així mateix que dits Administradors no pugan fer anar la Bandera á acompanyar qualsevol persona, sino unicament á las Professons acostumades, per esser concedida solament per est efecte” (ADB).

Xavier Güell

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Vilanova i la Geltrú i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.