L’Aplec de Sant Pau a Ribes

Sant Pere de Ribes celebra festa major el 25 de gener, diada de la Conversió de Sant Pau. Una cita coneguda com l’Aplec de Sant Pau fins la segona meitat del segle XIX, que atreia a multitud de gent dels voltants per divertir-se i relacionar-se, i que reunia les formes d’organització i mobilització social en períodes preindustrials.

Un breu del 1858 a la premsa de Vilanova i la Geltrú constata l’èxit de la trobada al territori, la comarca natural, en temps pretèrits. Els vilanovins també hi acudien malgrat la competència d’una convocatòria més propera geogràficament. A Solers, a redós de la capella també dedicada al sant barbut. A la vila, coneguda com Sant Pau xich: “Muchas fueron ayer [25 de gener] las personas de nuestra poblacion que insiguiendo general costumbre en semejante dia y aprovechando lo templado y apacible de la temperatura, acudieron á la romeria que se celebra en la ermita de San Pablo de Ribas y á la semi de San Pablo de Solés. A este último punto concurrieron villanoveses casi exclusivamente, pero al primero Villanoveses, Suburenses, Ribatanes y Canyellenses” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1858. BMVB).

La tradició dels vilanovins de triar entre Ribes o Solers el 25 de gener apareix referenciada algun cop més durant el vuit-cents. Una d’elles el 1888: “Aprovechando el magnífico día de ayer -como pocos años se observa- fueron en gran número los vecinos de esta localidad que se trasladaron en distintos vehículos y pedibus andando, al vecino pueblo de San Pedro de Ribas, al objeto de disfrutar de las fiestas religiosas y profanas, con motivo de la festividad de la conversión de San Pablo Apóstol. / También fueron muchas las personas que se dirigieron á la vecina heredad que posee D. Casimiro Girona [Agrafel], conocida por Masía de Solés, habiendo sido muy visitada la magnífica capilla-oratori, en cuyo altar se venera la imagen de San Pablo, conocida, según tradición popular, con la denominación de San Pau Xich” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1888. BMVB).

Les primeres notícies de l’aplec a Ribes se situen a la segona meitat del segle XVIII, a hores d’ara. Als comptes del Batlle de Vilanova i la Geltrú. La gernació que es concentrava va provocar que es manés el desplaçament d’una ronda des de Vilanova per garantir-hi l’ordre. El 25 de gener de 1768 van destinar-se 2 lliures, 14 sous i 8 diners “per ferse un aplech a una hermita de Sant Pau distant una hora y mitja per Cavalcadura y fadrins … 2 lliures 14 sous 8 diners”. L’apunt del 25 de gener de 1775 és més precís. Aleshores, van gastar-se 1 lliura, 16 sous i 10 diners “per haver rondat per lo terme ab los fadrins per un aplech que fa en una hermita de Sant Pau de ribas distant mes de una hora de la vila” (ACGAF). La documentació de l’ermita ja al segle XV, de tota manera, fa pressuposar la seva celebració en dates anteriors.

La reunió de tanta gent no ha sorprendre. La població d’arreu de la comarca esperava amb expectació una jornada d’aquest perfil, necessitada de trencar el constrenyiment de la rutina diària. En lògica, els assistents havien de provenir d’indrets en què l’anada i la tornada no els suposés massa trastorn. La durada, tot plegat, unes quatre hores a peu, com a molt. La premsa vuitcentista de Vilanova també presenta el pes dels mitjans de transport de l’època per establir el radi d’influència geogràfic: “Hasta muy entrada la noche estuvo llegando gente de la romería á la Ermita de San Pablo, de Rivas. Estuvieron allí la mayoría de nuestros paisanos, y en tartanas, caballerias y borricalmente montados, o bien ‘pedibus andando’, infinidad de prójimos y prójimas fueron á buscar y hallaron algunas horas de solaz en la concurrida romeria. Es escusado consignar que, como todos los años, el artículo zanahoria [per a les bèsties]  fue el que en mayor cantidad se presentó allí al consumo” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1859. BMVB).

La cita es disposava com una jornada campestre. Acomboiada d’un programa d’actes que tant tocava les tecles religioses com les profanes. L’Ofici de festa major al matí a l’ermita. Els balls amb subhastes de coques a la tarda a la plaça del davant. Amb el menjar també calia pensar. Al migdia, la gent dinava escampada pels voltants. La premsa vuitcentista de Vilanova també va resumir-ho: “Aunque a medida que pasan los años, la gente se muestran más reacia á salir de Villanueva con el fin de pasar un día de campo y visitar de paso, lugares piadosos y también de jolgorio, son bastantes las personas que este año han continuado tan antigua costumbre, desplazándose á San Pedro de Ribas y á la antedicha ermita, donde, con morcilla o sin morcilla, han pasado una jornada agradable” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1854. BMVB).

L’organització de la programació, és clar, requeria la inversió d’uns diners. En un principi, per costejar les despeses de l’Ofici. El sacerdot, l’orador sagrat que lloava les virtuts del sant patró, els escolans, la cera i els músics. Aquests darrers, els mateixos que animaven les ballades a la tarda, un acte també principal que, alhora, finançava la festa.

La subhasta de balls i coques a la tarda a la plaça de l’ermita proporcionava els cabals necessaris. Les coques havien estat beneïdes al matí a l’Ofici. L’incentiu de l’encant girava en què qui se l’enduia triava la noia amb qui ballar. A canvi li oferia la coca. Aquesta fórmula, doncs, afavoria les relacions socials en un temps en què els canals estaven molt encotillats. Els balls a les festes aplanaven les relacions entre els joves. Sense establir compromisos o ferir susceptibilitats. Lesionar l’honorabilitat de les noies. Tothom els presenciava i hi participava. Tothom més o menys es coneixia i hi podia iniciar coneixences o estrènyer-les. Grans i petits. Casats i solters. Veïns i forasters.

L’obtenció de la coca també proporcionava prestigi social. La festa és temps de lluïment. D’afirmació del lloc de cadascú a la societat. Al ballador, per exterioritzar el seu potencial econòmic o les seves habilitats de dansa. A la balladora, per poder presumir d’ésser sol·licitada.

Les notícies més reculades dels músics contractats assenyalen el concurs de formacions reputades de Vilanova i la Geltrú. La solvència de les seves capelles de música parroquials va traduir-se en què no els faltés feina arreu. La festa també comporta negoci. Al costat dels que hi gaudeixen, n’hi ha d’altres que treballen per garantir-hi la gresca. Entre ells els músics, a qui la festa els resulta un temps de treball per excel·lència. Al 1856 va concorre-hi la formació de Jaume Puig Torrents, també mestre de la capella de música de la parròquia de Santa Maria de la Geltrú. Aleshores el programa d’actes també va abastar una sessió de ball al vespre a la vila: “ROMERIA.- Háceme hoy buen número de habitantes de Villanueva y Sitges, con objeto de visitar la ermita de San Pablo en la vecina villa de Ribas, en celebridad de la fiesta que hoy celebra la iglesia. La orquesta de nuestro paisano D. Jaime Puig asiste á esta funcion, y creemos está tambien encargada de tocar en el baile que por la noche se dará en la citada villa” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1856. BMVB).

La festa a llaor de Sant Pau a Ribes ha sobreviscut el pas del temps. Aquesta, però, “ha anat evolucionant, adaptant-se a les necessitats i voluntats de cada temps, incorporant nous escenaris, nous actes”, com Pere Coll Milà ha exposat exquisidament a la separata del programa d’actes d’enguany (P. Coll: 2012). Per perdre poder de convocatòria durant la segona meitat del segle XIX.  L’increment de l’activitat industrial a la comarca va impossibilitar l’assistència, fins aleshores de consuetud, de molta gent. Als treballadors fabrils de les poblacions del voltant de Ribes. Els seus calendaris laborals no van conciliar continuar fer festa cada 25 de gener. La diada va restar relegada majoritàriament a l’àmbit local. Als gaudi dels ribetans d’aleshores ençà. Qui van renunciar de passar tot el dia al camp per preferir el dinar de festa major com els “senyors” còmodament a casa. La conformació de la societat burgesa durant el vuit-cents va dur que les festes es “civilitzessin”.Tot plegat explica la implantació dels seguicis d’anada i baixada de l’ermita i que hagin perdurat com l’acte principal i que singularitza la festa avui dia. La continuïtat de la celebració de l’Ofici religiós a l’ermita va requerir-ho. Per la necessitat de conduir protocol·làriament les autoritats a l’acte i el seu retorn posterior a la vila. Unes comitives que van reproduir els esquemes materials de les desfilades de festa major. Entre ells, els seus exercicis de seguicis. I els mentals. L’escenificació de l’acceptació de l’ordre establert per part de la comunitat. Un peatge a que els actors de les comparses van sotmetre’s per les recompenses materials que obtenien als llevants i les mangueles en d’altres instants.

Aquestes manifestacions festives ja hi són documentades almenys el 1862. En aquella ocasió, almenys provinents de Vilanova i la Geltrú. Perquè els seus components van identificar-se amb la festa com tants dels seus conciutadans. L’actuació, alhora, els va suposar una oportunitat immillorable per fer caixa. Per exhibir-se davant de tanta gent. Passant-hi la safata. La premsa vuitcentista de Vilanova també va dir-hi alguna cosa. Un altre cop també apareixent-hi el paper dels músics de Vilanova i la Geltrú. De Jaume Puig Torrents, abans citat: “La romería que con motivo de la fiesta de S. Pablo tiene lugar mañana en el vecino pueblo de Rivas promete este año ser concurridísima, atendidos los preparativos que se hacen. Se nos ha dicho que concurrirán algunos bailes populares de nuestra fiesta mayor [de Vilanova i la Geltrú], y que, en los divinos oficios, se cantará la tan justamente celebrada misa pastoril de nuestro apreciable compatricio D. Jaime Puig y Torrents” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1862. BMVB).

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Pere de Ribes, Vilanova i la Geltrú i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.