Els balls humorístics, un ball de gralles peculiar a Vilanova

Xavier Garcia, en el seu llibre sobre el Carnaval de Vilanova i la Geltrú, va parlar de la celebració d’uns balls dits “humorístics” les nits dels dissabtes o els dimarts de Carnaval durant els anys 1885 i 1905. Al seu entendre, van evidenciar el canvi d’estil llavors en el Carnaval vilanoví. Per no afavorir la correcció de modals o la participació indiscriminada de la població. Per no desenvolupar-se pels carrers de la vila, sinó en les sales de ball de les diferents societats de la vila (X. Garcia: 1972).

El seu fil argumental residia en parodiar les sessions de ball en un poble. L’avanç social i econòmic a la vila va dur als vilanovins de riure’s d’un hàbit que consideraven superat. Però viu encara a celebracions del territori. Per exemple, el migdia-tarda de les festes majors de poblacions del voltant. Cubelles, Sant Pere de Ribes o Cunit. O a celebracions menors de la mateixa Vilanova.

Les sales de ball requerien una escenificació apropiada. S’enramaven com la plaça major d’un poble i també, s’hi encantaven coques i ballades. Ben explícita resulta aquesta nota de 1888: “La Junta del Casino Artesano ha contratado para la subasta de tortas, en el gran baile humorístico que tendrá lugar la noche del martes próximo, á los celebrados Fort y Torrents, conocidos por Megaterio y Butxacas respectivamente. El Salón de la expresada sociedad estará convertido en una plaza del pueblo ó aldea, cuyo adorno ó decorado, se nos dice ha de llamar la atención de la concurrencia, que es de presumir ha de ser muy numerosa” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1888. BMVB).

La representació es reforçava amb la simulació d’un seguici de festa major. Abans del ball. Amb autoritats municipals, danses tradicionals i colles de grallers. Tal com ocorria a la realitat. El mateix 1888 van intervenir-hi la mascarada d’un ball de bastons i els ineludibles grallers: “Como habíamos indicado en números anteriores, el salón del Casino Artesano ofrecía el aspecto de una plaza de pueblo, en medio de la cual se subastaban tortas por el célebre Megaterio al propio tiempo que debían ejecutar las dulzainas colocadas en el proscenio […] Media hora antes de empezar los bailes ó sea á las 9 proximamente salieron á recorrer la población las dulzainas de una y otra sociedad, precedidas las del Casino Artesano, de un buen número de jóvenes disfrazados representando un Ayuntamiento rural y danza popular conocida por ‘palitroques’, en cuya forma entraron también en el salón, donde les fueron tributados los correspondientes honores por la numerosísima concurrencia allí congregada” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1888. BMVB).

Els assistents al ball també podien sumar-se a la comitiva desfilant convenientment habillats i duent atxes. Del 1892 és la ressenya següent del programa del Centro Artesano: “una comparsa compuesta de hombres y mugeres, la que, á la luz de numerosas antorchas y al son de una nutrida banda popular, recorrerá las principales calles de la poblacion” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1892. BMVB).

La parodia de les sessions de ball en llogarrets va suposar que l’animació musical recaigués en colles de grallers. Les “acreditadas dulzainas con sus correspondientes tamborillos”, tal com diuen les notes de premsa contemporànies (Diario de Villanueva y Geltrú: 1888. BMVB).

Els grallers són uns músics que destaquen per acompanyar un conjunt de manifestacions, sobretot, en espais a l’aire lliure. Moixigangues, castells i d’altres. Però també, sessions de ballables en el transcurs del segle XIX i primeres dècades del segle XX. Aquest fet darrer, perquè van saber acoblar als seus repertoris els ritmes que s’anaven introduint aleshores. Valsos, polques, americanes, pas-dobles i d’altres. Els repertoris es van enriquir per encarregar-se temes a músics de prestigi o per adaptar-se’n de moda.

La construcció d’uns nous models d’instruments els ho va permetre. Durant l’últim terç del segle XIX les primitives gralles seques van donar pas a les de claus, també anomenades llargues o dolces, que ampliaven la tessitura diverses notes per avall i, a més, l’afinació de les notes alterades. Les primeres gralles llargues s’atribueixen a Josep Casellas Batet, fill d’Albinyana, però establert a Vilanova i la Geltrú des de jove. El company de la gralla, el tabal, també va adaptar-se als nous corrents. Els antics timbals de fusta i tensors de corda van competir per uns altres fets de llautó i amb un sistema de tensat de les pells amb palometes, que possibilitaven l’obtenció d’un so més concís.

Una colla elemental de grallers és integrada per dues gralles –una fent la primera vei i l’altra la segona– i un timbal. Les especialitzades en ballables van afegir una tercera gralla o, en ocasions, un fiscorn. Aquest tercer instrumentista executava la veu baixa. Fins i tot van idear-se gralles expressament per aquest paper. Un segon timbal també podia entrar en joc.

La disposició de tres gralles i un timbal va obtenir bons resultats prestigi, de tal manera que va esdevenir la solució musical de tots els actes de festa en llocs on els recursos econòmics eren escassos. Sobretot al món rural. Una nota del mateix Carnaval de Vilanova va resumir-ho humorísticament amb l’expressió “orquesta de pell i bufera” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1890. BMVB).

La identitat d’algunes de les colles de grallers als balls humorístics de Vilanova és coneguda. “La celebérrima Banda de dulzainas de San Jaume dels Domenys”, emparaulada pel Círculo de la Juventud Villanovesa l’any 1887 (Diario de Villanueva y Geltrú: 1887. BMVB). Devia ser la dels Gonsers, una agrupació familiar que es va conèixer pel sobrenom del seu cap de colla. Quaranta anys més tard, el 1927, entrevistats durant una missió de recerca de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, van comentar que eren tres grallers –primer, segon i baix– i un tabaler. Les seves gralles, de claus, unes Casellas, mentre que el seu timbal, dels de llautó, fet pel vendrellenc Francesc Badia Vendrell. Així mateix, que, a més dels tocs tradicionals, tenien un gran repertori de “balls i danses modernes de les quals cal dir que to[caven] a desdir […] especialment en les festes de carnestoltes, per les quals sembla que teni[en] una certa preferència” (CPCPT).

El Casino Artesano va contractar el 1889 “á los justamente reputados gaiteros, hermanos Vilaseca, de Bonastre, con la correspondiente pareja de tamboriles” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1889. BMVB). La Primavera, a la “Banda de dulzainas de la regia capital de Vilubí (alias plá de Vilafranca)” el mateix 1889 (Diario de Villanueva y Geltrú: 1889. BMVB). La Primavera, a la “Banda militar “La Villanovesa”, alternando, para no perder la costumbre con las renumbradas y ruidosas “dulzainas”, que tantos dolores de cabeza proporcionaron el año pasado, titulados Los Sauments de Puig-Montgros” el 1890 (Diario de Villanueva y Geltrú: 1890. BMVB). De La Villanovesa en va formar part Francesc Toldrà i Carbonell, de qui es coneixen temes per a gralla. El Centro Artesano, a “la Banda Municipal de grallas de Cubellas y una acreditada Música de viento de esta villa” el mateix 1890. Els cubellencs tenien en repertori fragments popularitzats de les operes Guillem Tell, de G. Rossini, i El Profeta, de G. Meyerbeer (Diario de Villanueva y Geltrú: 1890. BMVB). Amb els de Cubelles hi anaven dues gralles (Diario de Villanueva y Geltrú: 1890. BMVB).

El Niu Guerrer, a les “aplaudidas dulzainas de San Saturnino de Noya “Los esgarrapats” que tan celebradas han sido en todas partes” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1893. BMVB). El Casino Artesano, a “las tan renombradas dulzainas dels “Parets de San Vicens” el 1894, conjuntament amb la Banda de Música de la Casa d’Empara de Vilanova i la Geltrú (Diario de Villanueva y Geltrú: 1894. BMVB). Josep Olivella Queraltó, de qui també es coneixen composicions per a gralla, les primeres datades aquell mateix any, dirigia aquesta Banda de Música.

En cultura tradicional i popular, doncs, les pràctiques no són perpètues, ja que, sense deixar-se de seguir un guió, els exercicis se substitueixen per uns altres per circumstàncies, influències, interessos, etc. En aquest sentit, uns tipus de ballables van recular per l’embranzida d’uns altres durant el segle XIX. Els balls col•lectius davant dels de parella. Malgrat l’enyor d’uns. A l’època va lamentar-se la desaparició de “nuestro característico ball rodó” i l’èxit d’“esto de estar mano á mano una pareja y cuchichear toda la danza dejando que los músicos se afanen para los tontos” (El Labriego: 1876. VINSEUM).

Les colles de grallers van encaixar en aquests canvis, també per saber “revolucionar”, modificar, els seus instruments, a més dels seus repertoris.

Vilanova i la Geltrú tampoc no va restar-ne de banda. En aportar l’inventor d’unes noves gralles, dos destacats compositors i continuïtat als balls de gralles.

Xavier Güell

Revisió del treball publicat a: La Porra, Vilanova i la Geltrú,desembre  de 1997, pàg. 16-20.

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Vilanova i la Geltrú i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.