Vilafranca del Penedès, 1913

El darrer castell de nou vuitcentista documentat a hores d’ara se situa a la festa major del Vendrell el 1893. La possibilitat d’atansar aquest sostre va sospesar-se encara els anys següents en vàries ocasions. A cavall dels segles XIX i XX, en diversos escenaris principals. Almenys a Tarragona, l’Arboç i Vilafranca del Penedès. Unes temptatives no confirmades, però que sí van fer lloc a d’altres fites. Els últims cops de cua dels de la Primera Època d’Or. El trio d’asos del moment. El quatre de vuit, la torre de set i el pilar de sis. Unes fites que van esvanir-se ben aviat pel llanguiment galopant de l’activitat. Durant la primera dècada del XX, com havia ocorregut abans amb les de nou pisos. La memòria oral fa ballar el darrer quatre de vuit del moment entre el 1907 i el 1908.

El neguit de superació característic dels castells, de tota manera, va dur als afeccionats a sospirar el retrobament dels èxits passats més a l’abast. El quatre de vuit i la torre de set. De la mateixa manera que quan encara va abastar-se el nivell de vuit pisos va somniar-se amb el de nou, a cavall dels segles XIX i XX, també amb el de vuit, quan el de set regnava. A hores d’ara, almenys a la festa major de Vilafranca del Penedès el 1913. És clar, en una cita reeixida del calendari.

Unes línies a la premsa catalanista de Barcelona van recollir l’anhel de reviure el quatre de vuit i la torre de set en aquella edició de la festa. En una correspondència tramesa des de la mateixa Senyora Vila que va avançar-ne els trets destacats. Els valors patris i d’identitat del conjunt d’exercicis de seguicis festius tampoc no van obviar-se: “Allí son en gran número els balls i comparses com el Drac, Gegants, Nanos, Figuetaires, Gitanes, Bastons, Panderos, Cercolets, Pastorets, Moixiganga, Xiquets de Valls, etc., etc., que encara surten pels carrers animant-los, sent la delicia de la quitxalla i dels grans. / Allí es conserven encara aquelles lluídes professons i és fa encara amb tota sublim esplendor aquella superba entrada del Sant a l’iglesia, que és l’admiració de tots els que tenen la sort de poderla veure i que tan fortament impresiona a l’eximi Piferrer. / Enguany, a més, sembla que allí els catalaníssims Xiquets de Valls volen fer-hi un va-hi-to, i tornaràn a aixercar-hi el grandiós «castell de vuit», la dificilíssima «torre de set» i altres castells que anys hà no podíen fer-se” (La Veu de Catalunya: 1913. AHCB).

La documentació, malauradament, no permeten contrastar la notícia. Pel desinterès i desconeixement dels gasetillers. Com tantes vegades en temps pretèrits. Els de Vilafranca del Penedès també al mateix sac. El cronista local de torn amb prou feina va apuntar-hi la intervenció de les dues colles de Valls: “¿De qui pot esborrar-se la febrosa impresió que causa aquell tremolar incessant dels Xiquets de Valls en el moment de fer l’aleta devant l’apinyada i palpitant multitut que ho contempla devant la Casa de la Vila? / El qui l’ha vista una vegada la nosta Festa Major, no pot oblidar-la mai mes. I la d’aquest any, menos, perque tot ha anat al engrós: […] de Xiquets, també dugues colles” (Acció: 1913. VINSEUM).

Xavier Güell

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Vilafranca del Penedès i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.