La sardana va popularitzar-se arreu de Catalunya de la mà d’elements catalanistes a principi del segle XX. Aquesta expansió va sorgir per una necessitat social. Pel desig dels catalanistes que Catalunya gaudís d’una dansa nacional. Perquè la sardana no va entendre’s com una dansa qualsevol, sinó com la representació gràfica de la idea de país (Ll. Subirana: 2003).
D’aquesta manera es contextualitza l’arribada de la sardana al Vendrell, entre d’altres poblacions del Penedès i del Camp de Tarragona, l’any 1907. Ara bé, el seu cultiu va menystenir alhora el protagonisme dels castells i la resta d’elements dels seguicis festius tradicionals. Aquesta confrontació va traslladar-se en un debat a la premsa de Tarragona aquell mateix any entre els defensors de la sardana i de les tradicions del Camp de Tarragona i el Penedès (Catalunya Nova: 1907. BHMT). Una polèmica que també va veure’s incentivada per les oposades adscripcions socials dels practicants d’ambdues tradicions. Els castellers, gent humil. Els primers sardanistes, de classe benestant, majoritàriament. El catalanisme va ser bandera, sobretot, d’elements benestants aquells anys. Una nota d’una ballada de sardanes al Vendrell el 20 d’octubre de 1907 ratifica que les anelles eren formades per “elemento joven, de los más distinguido de la buena sociedad vendrellense” (La Comarca de Vendrell: 1907. BPV). D’altra banda, l’èxit de la sardana entre la classe benestant va veure’s afavorit pel fet de ser un ballable cortès i assenyat, o sigui, per no donar peu a l’arrambada.
La premsa vendrellenca va avançar el següent sobre la propera festa major local del 1907: “Parece que para la próxima Fiesta Mayor, se preparan para bailar sardanas, algunos elementos jóvenes del Centro Industrial, á cuyo efecto han empezado esta semana los ensayos, en el salón de dicha sociedad” (La Comarca de Vendrell: 1907. BPV). Un breu similar va aparèixer en l’altre setmanari local (El Baix Penedès: 1907. BPV).
Una correspondència a la premsa catalanista de Barcelona també va assenyalar que “l’inauguració pública del ball genuinament català, la sardana,” al Vendrell era una “iniciativa entusiasta dels joves Joseph Aleu y Miquel Costa y amb la cooperació de les simpàtiques senyoretes Marguerida y Rosa Sanxo, Montserrat Claramunt y María Castells y dels joves J. Sanxo, Arthur Corominas y Ernest Pedrals, delegats de la Secció del Foment de la Sardana de l’Associació Catalanista” Popular de Barcelona (La Veu de Catalunya: 1907. AHCB). Unes línies similars a la premsa vendrellenca (El Baix Penedès: 1907. BPV).
La programació d’aquella edició de la festa major del Vendrell també va subratllar-hi el paper de la sardana. Segons aquest, els Xiquets de Valls” i els “balls y Dansas populars” iniciaven la seva participació la tarda del 25 de juliol. La cobla contractada, La Lira Olotina, no actuava aquest dia atès que es trobava a Cornudella. Aquesta debutava al Vendrell el 26 de juliol a la matinal, juntament amb la resta d’elements tradicionals. Al migdia, després de l’Ofici, també oferia una ballada a la Rambla, alhora que els Xiquets de Valls aixecaven els seus “atrevits castells y torres” de consuetud a la plaça Vella. A la tarda se celebrava un festival a la Rambla amb la intervenció de tots els elements, donat que no hi havia processó. “Els Xiquets de Valls y dansas” també resseguien “la població, visitant las societats, casinos y establiments públichs” a la tarda i la cobla hi protagonitzava un concert al Centre Industrial i una ballada al vespre a la plaça Nova (La Comarca de Vendrell: 1907. BPV. Lo Camp de Tarragona: 1907. BHMT. Diario del Comercio: 1907. BPT. Diario de Tarragona: 1907. HCT. El Porvenir: 1907. HCT. Heraldo de Tarragona: 1907. BHMT).
La diada del 27 de juliol també s’encetava amb una matinal i els Xiquets de Valls s’exhibien, com d’altres anys, al migdia a la plaça Nova. La Lira Olotina encara actuava el 27 de juliol al migdia a la Rambla, a la tarda al Casino Circo i al carrer Jaume Ramon i al vespre a la plaça Nova, i l’endemà al matí a Comarruga.
Així doncs, no ha de sorprendre que la premsa vendrellenca destaqués irònicament un cop passada la festa el ple de sardanes: “¡Sardana mañana, tarde y noche! / Una verdadera ‘Sardana contínua’ […] ¡Dichosas ellas que han hecho bailar á todos, incluso a los que no tenían ganas!” (La Comarca de Vendrell: 1907. BPV).
Això darrer també va comportar que l’epicentre de la festa es traslladés de la plaça Vella a la Rambla. Les sardanes, la novetat, el súmmum aquell any, havien de prendre un nou escenari: “Este año con esto de las Sardanas, se ha desviado la Fiesta Mayor de su antiguo cauce, puesto que mientras todos los festejos se concentraban en la Rambla del 4 de Marzo, colocándose mechero Aver en aquel paseo y triplicándose los de la Plaza de Pi y Margall, en la Plaza Vieja, donde los demás años era el foco del bullicio y de la animación, tanto por la mañana al salir del oficio, como por la tarde con la procesión, no se ha hecho nada, ni ‘Xiquets’, ni ‘Sardanas’, ni se encendieron siquiera los faroles de la Casa Capitular” (La Comarca de Vendrell: 1907. BPV).
El vendrellenc Ramon Ramon Vidales, des de les planes d’un publicació local rival, també va ser del parer que “La introducció de la bella y democrática dansa empordanesa”, un espectacle “cult y gratuit”, esdevingués “el ‘clou’”. També va recollir la presència d’un “bon contingent de forasters”, de l’Arboç, Barcelona, Reus, Sant Sadurní d’Anoia, Tarragona, Valls i Vilafranca del Penedès, i que el festival de la tarda de Santa Anna a la Rambla fos el més reeixit de la festa: “s’hi feren castells, se ballaren sardanes, s’aixecaren globos groteschs que al enlairarse feyan esclatar á la concurrencia en sorollosas rialladas, y finalment se engegá un ramell de fochs artificials y una traca valenciana de cap á cap del passeig (El Baix Penedès: 1907. BPV). L’organització d’aquest festival va repetir-se en edicions posteriors.
La sardana, doncs, va propiciar la visita de gent d’arreu, “que de muchos años no se había visto”. Se sobreentén, per tant, que els Xiquets de Valls, aleshores iniciant el seu període més fosc, i la resta de divertiments d’antany, ja no captivaven l’atenció general com abans. De fet, els castellers ni tan sols van excel•lir el migdia de Santa Anna a la plaça Vella, el seu moment àlgid a la festa: “las Sardanas lo único que ha llamado la atención, ya que todo lo demás no vale la pena de mentarlo, puesto que ni el castillo de fuegos artificiales ni los ‘Xiquets de Valls’, revistieron importancia alguna. / A pesar de haber acudido buen número de forasteros, las fiestas no resultaron tan animadas como en los demás años, sin duda por haberse suprimido la procesión, que era el número más típico y popular, y además, por haberse reducido todo en el baile de sardanas, por lo que prostergóse á los demás festejos, como á los ‘Xiquets’, que ni levantaron sus torres y castillos al salir de oficio” (La Comarca de Vendrell: 1907. BPV. Diario del Comercio: 1907. BPT).
Un treball sobre les festes majors del Vendrell del primer quart del segle XX confirma que els Xiquets van exterioritzar la seva “davallada” l’any 1907 (El Baix Penedès: 1930. BPV). Emili Miró va transcriure aquests mots en el seu llibre sobre el fet casteller vendrellenc (E. Miró: 1961).
Per un altre cantó, els comptes municipals reporten les despeses dels números de la festa (ACBP). Josep Aleu va rebre 250 pessetes a compte de la “subvención sardanas”. El pirotècnic Josep Morgades, 335 per les carretilles del ball de diables i el castell de foc. La premsa esmenta que el ball de diables era infantil (La Comarca de Vendrell: 1907. BPV). El graller vendrellenc Isidre Mercadé Vidal, “Caterí”, primera gralla dels “Romeas”, 50 per les “grallas Xiquets”. I el vendrellenc Antoni Galofré Valldosera, 245 per l’actuació dels “Xiquets de Valls”. La Colla Vella dels Xiquets de Valls, la més freqüent al Vendrell aquells anys?
Però l’arribada de la sardana al Vendrell va tenir la seva cua. La dansa va estendre’s pels voltants com una taca d’oli. Una nota sobre la festa major de Pla de Cabra esmenta que “uns quants entusiastes companys del Vendrell” van actuar d’instructors sardanistes (La Veu de Catalunya: 1907. AHCB). Una crònica de la festa major de l’Arboç també assenyala que “l’atractiu d’ella ha estat el ballarse per primera vegada en aquesta vila la sardana, quina ha entrat ab força entusiasme; tant, que tenint contractada la cobla ‘Lira Olotina’ tan sols per tres díes va tenir que quedarse un día més, pera donar satisfacció als entusiastes balladors del nostre ball nacional […] felicitació forta y ben especial als senyors Aley y Costa, mestres y propagadors del nostre ball” (La Veu de Catalunya: 1907. AHCB). Unes línies similars a la premsa del Vendrell (El Baix Penedès: 1907. BPV). Aquests vendrellencs també van participar en un concurs de sardanes a Tarragona per Santa Tecla (La Comarca de Vendrell: 1907. BPV).
A més, el rol de la sardana al territori també va condicionar que els músics vendrellencs actualitzessin els seus repertoris. L’orquestra “La Vendrellense” de Pau Gomis almenys ja va interpretar les sardanes ‘L’Aplech de Farnés’, ‘La Font de las Rondallas’, ‘La Bisbalenca’ y ‘Las Festas de la Mercé’, el vespre del 20 d’octubre a la plaça Vella (La Comarca de Vendrell: 1907. BPV). Aquesta formació també va oferir ‘La Font de las Rondallas’, ‘Lo testament de Amelia’ y ‘La Bisbalenca’ el vespre de l’1 de novembre a la plaça Nova, en finalitzar una cavalcada a benefici dels damnificats per les inundacions del darrer mes (La Comarca de Vendrell: 1907). La Lira també va cantar la seva primera sardana, ‘Primavera’ de J. Serra, durant aquest seguici (El Baix Penedès: 1907. BPV).
Els grallers vendrellencs, tan dinàmics ja aleshores, també van posar-se al dia. “Una nutrida orquesta” i el quatret de gralles “Los caps blanchs” havien d’animar una sessió de ball al Centre Federal Tarragona per Santa Tecla, on es “bailar[í]an sardanas” (Diario de Tarragona: 1907. HCT). Els “Caps Blancs”, aleshores anunciats com a quintet i “ab tenora y tiple”, també havien d’executar “un triat repertori de sardanes” el 29 de desembre a la Rambla Nova de Tarragona, a iniciativa de l’Agrupació Foment de la Sardana de l’Ateneu de Tarragona (Catalunya Nova: 1907. BPT). Cal afegir que aquests músics vendrellencs sempre van restar atents a les novetats. De seguida també van decantar-se per les gralles llargues, “que mes ten[i]en de tenoras que d’altra cosa”, en opinió del vendrellenc Ramon Ramon Vidales, i van ser de les poques que van ampliar-se amb el coixí d’un fiscorn, que feia la veu baixa, “lo que resulta[va] una solempne tontería, que desentona[va] en gran manera”, també segons el parer de Ramon Ramon Vidales, defensor de les gralles seques (La Renaixensa: 1900. AHCB). Els “Caps Blancs” van acabar convertint-se en orquestrina. La resta de colles vendrellenques també va incorporar alguna sardana i entenent-la com una de les peces millors del seu repertori. Un criteri que s’ha perpetuat fins els nostres dies.
Xavier Güell
Publicat a: El Vallenc, Valls, 20 de juny del 2003, pàg. 30.
El blog de Xavier Güell 