Vilafranca del Penedès, 1903

El 1903 van haver castells a la festa major de Vilafranca del Penedès. No podia ser d’una altra manera atesa la continuïtat d’aquesta tradició a la població.

Una correspondència a La Vanguardia de Barcelona va anunciar-los de la mà de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. A banda de la intervenció d’altres comparses festives, suposadament de la vila. El document, un resum de la programació, ho assenyala a diversos instants de rigor els tres dies habituals. El 29, 30 i 31 d’agost (La Vanguardia: 1903. AHCB).

Unes primeres línies situen els primers castells el 29 d’agost, la vigília de la diada de Festa Major, tot just arribada la colla. Davant la residència de l’alcalde i d’altres prohoms. Al migdia, després que la tronada i el tritlleig de campanes anunciessin l’inici de la festa. Una salutació protocol·lària que es repetia any rere any. L’autor, a més, també va estar al cas d’un gran contratemps. La no constitució de l’equip organitzatiu d’habitud de la festa. Els Administradors. Arran d’això, els òrgans de govern de la Parròquia de Santa Maria i l’Ajuntament van haver d’endegar-ne el programa oficial: “A pesar de no haber salido administradores para la próxima fiesta mayor, que se celebrará durante los días 29, 30 y 31 del actual y 1 y 2 del próximo septiembre, serán muchos y variados los festejos que en honor de San Félix se harán en esta villa, pues tanto la Corporación municipal como la Junta de Obra de la parroquia de Santa María, no descansan un momento para ultimar todos los detalles. / El día 29, á las doce, un repique general de campanas, junto con una ensordecedora traca, anunciarán el comienzo de las fiestas. / A la misma hora la «colla vella dels xiquets de Valls» hará su triunfal entrada, levantado frente de la casa del señor [Albert] Moliner y Sabater [l’Alcalde] su primer castillo. / Por la tarde, las danzas «Drach», «Diables», «Gegants», «Bastoners», «Xitanas», «Cercolets», «Panderets», «Pastorets», y algunas otras irán á saludar á las autoridades, y los «xiquets» con sus chillonas grallas recorrerán la población, produciendo bullicio por todas partes”.

La lletra, és clar, també va ressaltar les exhibicions davant la Casa de la Vila el migdia del 30 i 31 d’agost, el clou dels castells a la festa: “A la una de la  tarde, después de los solemnes oficios, en que el Ayuntamiento asistirá en corporación, frente á las Casas Consistoriales los «xiquets» levantarán sus arriesgados y atrevidas torres y castillos […] El lunes día 31, después del oficio de difuntos, de nuevo frente la casa de la villa los «Xiquets de Valls» ejecutarán sus sugestivos ejercicios”.

Una altra correspondència, a La Renaixensa, publicació catalanista de Barcelona, palesa la materialització de la presència castellera els tres dies previstos: “Desde aleshoras los melodiosos sons de las tenoras, dels flaviols y dels sachs de gemechs, y’ls monótons y acompasats acompanyaments dels redobles y timbals vibraren sonorament per l’espay, curullant-ho tot de joya […] Y eran espectacles encisadors, los fornits xiquets de Valls aixecant llurs fermas y altívolas torras y espadats, dessota un cel espléndit, serenament blau y rebent los raigs abrusadors d’un sol estival, devant d’una infinita munió de personas que quan l’intrèpid enxaneta assolia ‘l cimall de la torra ó del espedat, mentres la tenora feya vibrar la seva nota monótona y sostinguda, somoguda per la grandiositat del espectacle, esclatava en frenétichs aplaudiments; las tradicionals professons recorrent los principals carrers, precedidas per las típicas comparsas que durant lo trajecte mouhen gran gatzara, sense mancarhi ’ls intrépits xiquets que de tant en tant enlayran llurs espadats; y las entradas de las professons á la iglesia y á la casa d’un dels administradors, ahont hi deixan la imatge del patró de la vila pera ser guardada durant l’anyada, en quins moments al ensemps que totas las dansas ejecutan hermosas evolucions, y ’l drach volta y revolea engegant foch per tots indrets, y ’ls diables no paran ni un instant de disparar, y ’ls braus xiquets aguantan ferms lo darrer espadat, solcan l’espay infinitat de voladors, y atronadoras morteradas tot ho conmouen. Després d’aquest grandiós espectacle, tothom s’escampa, acaba ’l brugit, y tant sols se sent la tenora dels xiquets com va allunyantse, entonant un cant de despedida” (La Renaixensa: 1903. AHCB).

Aquest text, doncs, no destapa cap informació inèdita. Ni tan sols l’envergadura dels principals castells executats. Esmenta l’ús de determinats instruments musicals de la terra. Flabiols, manxes borregues, gralles (“las tenoras”) i tabals. L’acompanyament dels castells amb les gralles. Es concreta el toc de retreta de l’últim dia i el refilar durant l’aleta, d’altra banda, també acompassat amb els aplaudiments dels espectadors. L’acomboiament dels seguicis per part de les comparses. L’espectacle de les entrades a la Basílica de Santa Maria i a casa de l’Administrador. O el súmmum de l’exhibició castellera el migdia davant la Casa de la Vila.

El relat, com tants a la premsa catalanista, sí esdevé una reivindicació amable dels usos ancestrals i el territori de casa nostra. En aquesta línia, s’exalten les comparses del Penedès i, en extensió, del Camp de Tarragona per creure’s que alenaven la noció de comunitat. Per animar les festes majors, quadres de vida i color on els individus fidelitzen els seus vincles. Per adonar-se que tot plegat atresorava uns valors incommovibles que insuflaven la roda de la vida, malgrat la seva senzillesa o a voltes ingenuïtat aparent. De les construccions castelleres, a més,va destacar-se que expressessin la força i el valor de la gent del país.

Xavier Güell

 

 

 

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Vilafranca del Penedès i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.