Xató a Torrelles de Foix el 1896

Fa uns anys, el 16 de febrer de 2007, al Diari de Vilanova, vaig publicar un text que incloïa un document de mitjans del segle XIX que desmunta la teoria de la invenció del xató a Sitges a finals del segle XIX. Avui dia, també pot llegir-se en aquest bloc.

El document en qüestió, la primera referència escrita del mot xató a hores d’ara, és una correspondència publicada el 2 de febrer del 1850 al diari barceloní El Sol que comenta, a propòsit del Carnaval de Vilanova, que el xató –la seva salsa havent adquirit el cós de plat–, era a la carta d’un restaurant de menjars casolans –del poble ras, com estava tipificat el plat abans de la seva promoció les darreres dècades–, que s’inaugurava al carrer de Sant Gregori, també de Vilanova: “Va preparádose el Carnaval el que no dudamos será tan bullicioso como los anteriores […] Todo nos hace esperar mucha concurrencia durante aquellos dias, y mas habiendo mejorado considerablemente algunas fondas y con la apertura que nos ha asegurado tendra lugar del grandiosos y esplendido restaurant de propiedad y bajo la dirección del entendido D. José Font y Tort (a) Tori, en donde ya que no se guise al estilo de las fondas estrangeras, se condimentan á la perfección el mandongo y los callos con all-y-oli, el suculento all-y-pebre y el escitante xató” (El Sol: 1850. AHCB).

Cal tenir present l’abast de la teoria impulsada des de Sitges sobre la gestació del plat. Encara molta gent avui dia sosté que és obra de Francesc Carcolse, de la fonda La Suburense, al carrer de les Parellades de Sitges, a l’última dècada del segle XIX, per engrescar la gana de Ramon Canudes. Aquest darrer, malalt, va hostatjar-se a La Suburense uns mesos abans, a instàncies de Santiago Rusinyol, amic d’ambdós, de Canudes i Carcolse. Canudes va fer cap a la fonda el 1891 i va finir el setembre de 1892 (Ignasi M. Muntaner: 1996).

Aquest relat també ha pres molta volada per considerar-se un text de pocs anys després de l’estada de Canudes a la fonda de Carcolse la primera referència escrita de la paraula xató durant molt de temps, encara avui dia. S’està parlant de la crònica ‘Entre amigos’, signada per M.I.O., al setmanari El Eco de Sitges del 16 de febrer de 1896, que ressenya la celebració del Dijous Gras a la Societat El Retiro mitjançant una xatonada, també amb Santiago Rusinyol pel mig (Ignasi M. Muntaner: 1996).

Aquesta vegada, però, aprofito l’avinentesa per recuperar una referència que vaig deixar al tinter el 2007 que estén la tradició del xató a un altre punt del Penedès també antany i, alhora, que també en qüestiona la paternitat sitgetana. Es tracta d’aquestes línies sobre la Festa Major de Torrelles de Foix que es llegeixen en una correspondència a l’edició del 21 d’agost de 1896 del diari barceloní La Renaixensa. La qualificació d’“excitant”, com el 1850 a El Sol, és clar, al•ludeix a l’encís de la seva acritud: “Si aficionats á la música, sentirán duas orquestas de la terra capassas d’entussiasmar al més llech en lo diví art. Si á la bucólica, podrán triar desde’l més suculent biftech ab patatas fins al més excitant xató” (La Renaixensa: 1896. AHCB).

Aquesta notícia, doncs, tampoc no contempla que el xató s’inventés a Sitges a partir del 1891. No s’aguanta per enlloc que adquirís tant de relleu més enllà de Sitges en tan poc temps. A Torrelles de Foix, fins l’extrem d’atresorar la dignitat de conformar una opció pel dinar de Festa Major alhora que suposadament s’inventava a Sitges!!! Tampoc no quadra que ningú d’arreu mai es recordés de vincular-lo amb Sitges. Havia de fer anys i anys, doncs, que es menjava xató pel país.

Aquesta referència sí ratifica que el xató no només pertany a les poblacions de la marina del Penedès, sinó també a les de l’interior. L’essència d’aquesta salsa, de fet, així ho crec, és patrimoni i identitat del Penedès i entronca amb d’altres fórmules del Camp de Tarragona i de comarques de la riba del riu Ebre. Sí desconec quan va idear-se.

Aquests mots de Torrelles, a més, assenyalen que aquest tipus d’amanida no només s’assaboria durant els mesos de fred, el temps de disponibilitat de l’escarola, com va perviure i transcendir amb tota la seva intensitat a les poblacions penedesenques costaneres. A l’interior del Penedès també la gaudien durant els períodes de canícula. Però, així ho sobreentenc, substituint-hi l’escarola per un enciam escarolat.

Les dues referències citades, d’altra banda, la del El Sol del 1850 i la de La Renaixensa del 1896, no són cap invenció. Qui vulgui constatar-les només ha d’acudir a l’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, a la seva Hemeroteca, a l’últim pis de Ca l’Ardiaca, com vaig fer fa prop de vint anys.

Ara bé, qui no estigui d’acord amb el que defenso sempre pot ignorar-me o, si tot s’hi val, falsejar. Això darrer va per qui va traspassar la data de la crònica d’El Sol del 1850 al 1899 a l’entrada Xató de Wikipèdia. Com repeteixen a l’APM: “Ole, tú!!!” Així ha pogut salvaguardar … el palmarès de la pàtria!!! L’historial de les seves aportacions a Wikipèdia delata la geografia de la seva causa.

Xavier Güell

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Torrelles de Foix i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.