Montserrat, 1896

Un dels llocs a visitar a Montserrat és la Santa Cova, on segons la llegenda uns pastors van trobar una imatge de la Mare de Déu. El camí que hi duu acull el Rosari Monumental, un seguit de grups escultòrics de distints artistes construïts entre el 1896 i el 1910 a iniciativa del Canonge de Vic Jaume Collell Bancells i que escenifiquen els quinze Misteris de la Vida, Passió, Mort i Resurrecció de Jesús.

El cinquè Misteri de Dolor, que representa la Crucifixió i Mort de Jesús, fou beneït el diumenge 11 d’octubre de 1896, ofrenat per l’associació l’Apostolat de l’Oració de Catalunya. El monument va ésser dissenyat per l’arquitecte Josep Puig Cadafalch i conté escultures de Josep Llimona Bruguera i una enorme creu de Josep Montserrat Portella. La seva inauguració va convocar una romeria multitudinària; es tractava del segon de tot el Rosari Monumental.

Unes línies sobre els preparatius de l’esdeveniment destapen que va barallar-se els números dels Castells, les Sardanes i la música de gralla, entre d’altres de la terra. No ha de sorprendre atès el protagonisme del Canonge Collell en la gestació del Rosari Monumental. Aquest és un dels noms propis de l’anomenada Escola Vigatana. Aquesta va conciliar les idees de pàtria i religió. La creença de Catalunya com a regió dins d’Espanya i també, que Déu va forjar els trets de les regions. Per manifestar-s’hi la seva naturalesa a partir de reconèixer traços entre les càrregues simbòliques de les tradicions dels territoris i les arrels cristianes d’aquests: “También se proyecta que luzcan la fiesta las inocentes y típicas costumbres de nuestra tierra: alborada de gralles (gaytas) que recuerde al Panadés y al Campo de Tarragona: las torres ó castells de los Xiquets de Valls al dirigirse la comitiva á los divinos oficios: las religiosas Sardanas de hombres del Ampurdán con sus celebradas Cobles (coplas) al salir de la iglesia; en fin todo lo popular que dé aire de nuestra tierra á la fiesta y se hermane con la seriedad piadosa” (Correo de Tortosa: 1896. ACBE).

Els Castells van faltar-hi a l’hora de la veritat. Les sardanes, també. Però sí que s’hi pot dir que es tracta d’una de les primeres ocasions en què les dues activitats van aplegar-se, ni que sigui sobre el paper, per ja transmetre aleshores el capital de referents nacionals que no se’ls discuteix avui dia. Ambdues han esdevingut icones de casa nostra, experimentant recorreguts similars, malgrat provenir de zones distintes de Catalunya. En aquella ocasió a Montserrat, a més, havien d’embolcallar-se de l’aura patriòtica de l’escenari i de la litúrgia d’esdeveniments excepcionals.

Això sí, la música de gralla no va fallar. El programa d’actes va anunciar: “Cada una de las fiestas se anunciarà á los peregrinos, un cuarto de hora antes de empezar, por medio de una banda de dulzainas que recorrerà la plaza y pasará por delante de las hospederías” (Correo de Tortosa: 1896. ACBE).

Les cròniques palesen la compareixença d’una colla de grallers: “Al apuntar el sol del domingo [11 d’octubre] la banda de dulzainas y tamboriles dejó oir sus estridentes y alegres notas, saludando el nuevo día” (El Áncora: 1896. BVPH) […] “Las grallas con su estridente són acompañado del redoble del timbal anunciaban la llegada de la aurora de un día espléndido sin nubes, con sol radiante, adquiriendo una pintoresca animación el mercado de la plaza con la llegada de carros, coches y tartanas de los pueblos vecinos que no quisieron dejar solo al cremallera el privilegio de llenar de gente el santuario” (La Vanguardia: 1896. AHCB).

Xavier Güell

Advertisements
Aquesta entrada s'ha publicat en Montserrat i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.