Les darreres passes de la Moixiganga pretèrita de Vilanova

A Vilanova i la Geltrú va ballar-se la Moixiganga en temps pretèrits, almenys entre el 1829 i el 1872. Ens referim a la manifestació de seguicis festius on s’escenifica la Passió i Mort de Jesucrist i els actors es valen de pujar uns sobre altres amb l’única ajuda del propi cos.

La premsa de Vilanova reporta notícies de les seves últimes tres presències conegudes, totes elles a vigília de l’esclat de la Tercera Guerra Carlina, l’episodi bèl•lic que va trasbalsar el país entre finals del 1871 i primers del 1876.

Així, la transcripció de la programació de la Festa Major a llaor de la Mare de Déu de les Neus, el 5 d’agost, del 1871 va avançar el seu concurs: “Los gigantes, tarasca [la mulassa] y los bailes populares, «Xiquets de Valls», Moxiganga, Diablos, Palitroques [el Ball de Bastons] y otros recorrerán […] las calles de la poblacion” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1871. BMVB). La seva participació es constata de manera fefaent dies després a la Festa Major de la Geltrú, el 15 d’agost, la Mare de Déu d’Agost: “Con motivo de la fiesta que celebra la parroquia de la Geltrú salieron ayer [14 d’agost] á recorrer las calles de la misma los balls de la moxiganga, criadas y palitroques” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1871. BMVB). L’any següent, el 1872, la Moixiganga també va aparèixer anunciada al programa d’actes de la Festa Major de Sant Antoni Abat, el 17 de gener: “recorrerán las calles de esta villa, aumentando la alegría, los Gigantes, Dragon, los bailes de Diablos, Mochiganga, Palitroques y Criadas” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1872. BMVB).

Un testimoni oral corrobora la desaparició de la dansa aquell temps, a cavall de la tercera carlinada. Un entusiasta de la manifestació va afirmar el 1916 que els darrers en haver-la presenciat eren els nascuts a la dècada del mil vuit-cents seixanta: “Si yo tuviese vela en este entierro, y dispensadme la fracesilla, sería partidario de los festejos a la antiga usanza. No es que esté mal eso de los ejercicios esportivos y los festivales marítimos […] pero es tan cándidamente hermoso aquello del baile de los palitroques, de la Rosaura, y sobre todo el de la Moixiganga, que sólo recordamos los que nacimos, a más tardar, por los albores de la gloriosa [la Revolució del 1868 o la Gloriosa que va suposar el destronament de la Reina Isabel II i l’inici del Sexenni Democràtic], que, la verdad, a mí se me hace la boca agua pensando en aquellos passos y passades” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1916. BMVB).

Això darrer casa amb què se la trobés en falta des de feia anys a vigília de la Festa Major de les Neus del 1892: “Podrán ser chocarreros á los ojos de algunos los «balls» que antes se organizaban en tales festividades religiosas, pero no dejaba de ser costumbre muy pintoresca y celebrada por los amantes de todo lo que huele á tradición y á la «tierruca» sabe, la salida de los llamados «dels diables, moxiganga, gitanas, cercolets, pastorets, de bastóns, de las criadas, mal casats, de la Rosaura, d’en Serrallonga, de moros y cristinas, dels voluntaris, de S. Bartomeu, de Santa Eulalia» y otros” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1892. BMVB).

La dansa, però, no va marxar sense recança, doncs, algun cop va plantejar-se la seva recuperació aquell temps. A la Festa Major de la Geltrú el 1893 i a la de les Neus el 1903: “Parece que además de las danzas populares ó «balls» que durante la fiesta mayor de Villanueva han difundido animación y bullicio por las calles, se están preparando para el próximo martes, fiesta mayor de la Geltrú, los de la Mogiganga y Diablos” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1893. BMVB) […] “Per ara s’ensejan los balls de bastons, gitanas, cercolets, moxiganga y l’histórich ball de la Rosaura” (La Renaixensa: 1903. AHCB). La documentació consultada no evidencia que l’empresa reeixís en ambdues ocasions.

L’esvaniment de la dansa s’immisceix en un context general al país aquelles dècades. L’èxit de les propostes socioculturals i de progrés de la burgesia –la classe social emergent– entre el poble ras –l’actor i consumidor majoritari dels exercicis festius a l’època– i la transformació de l’artesanat i la pagesia en proletariat modern a partir de la segona meitat del segle XIX. Les sessions de ball, teatrals, culturals i acadèmiques, prenent-se per model les relacions socials, culturals i simbòliques en voga entre la burgesia, van acaparar moltes mirades a partir d’aquells anys arreu. Les classes dirigents marquen –o imposen– les pautes i les modes, i totes les èpoques destaquen pels seus patrons, que arrelen pel crèdit i no, d’entrada, per l’origen o la consuetud dels elements abraçats.

Un altre element, a més, va entrar en joc en el cas de la Moixiganga pretèrita de Vilanova. La defunció del seu cap de colla. A l’època, d’ençà de la supressió dels gremis, els exercicis festius es vertebraven a remolc d’afinitats personals a l’entorn del lideratge d’un cap de colla. Ramon Castellví Massó, el cap de colla en qüestió, pagès i veí del carrer Major núm. 87, va morir el 21 de juny de 1874, durant el període de paràlisi festiva a causa de la tercera carlinada, a l’Hospital de Vilanova víctima d’un càncer (ACGAF).

L’ocupació laboral d’aquest, d’altra banda, destapa el vincle social entre els components de la Moixiganga. Antany la interpretació dels exercicis festius reunia a gent d’un mateix ram. El prolífic Ramon Ferrer Parera, qui va arreplegar moltes dades del calendari festiu de Vilanova, de fet, ja va assenyalar aquest detall en el seu dia: “El de la Moxiganga era d’ordinari representat per hortolans que vestits a l’istil del ball de bastons, formaven quadros o grups plàstics d’assumpte bíblic, generalment episodis de la passió de Christ” (Prisma: 1932. BMVB).

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Vilanova i la Geltrú i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.