Un tres de nou de la Colla Vella el 1891 a les Decennals, realitat o ficció

 

La publicació recent de l’estudi de Xavier Brotons Navarro sobre Lo tres de nou. Quadret de costums de Valls de Raimon Casas Pedrerol i que va merèixer el VI premi L’Esperidió sobre assaig casteller convocat per l’Associació d’Amics de la Colla Jove Xiquets de Tarragona ha situat en primera línia aquests aquest text literari ambientat en el món casteller (X. Brotons: 2014).

Com molt bé argumenta Brotons, les línies de Raimon Casas esdevenen una càpsula del temps que destapen el conflicte amb què els Castells van topar a cavall dels segles XIX i XX. La trama transcorre durant la diada de la Candela –el 2 de febrer– de les Decennals de 1891, temps ja de regressió dels Castells. El triangle amorós entre la Maria –filla de l’Isidro, pagès acomodat i casteller veterà–, el Pep de Toni –casteller–, i el Joan –teixidor– revela la tibantor entre dos pols d’opinió oposats a l’entorn de la idoneïtat dels Castells aquells anys. Un, defensava la seva continuïtat per creure’ls encara vigents. L’altre, el seu esvaniment per haver de donar pas al progrés i també, a un major grau de dignitat humana. Els personatges de l’Isidre i el Pep de Toni encarnen el primer. Joan, el segon. Aquest darrer acaba sortint-ne vencedor –se sobreentén que es casa amb la Maria després de les Decennals– després, però, de descarregar un tres de nou, propòsit en el que el Pep de Toni fracassa abans.

La connexió de Raimon Casas amb la realitat s’arrodoneix per valer-se de vivències de personatges del moment, com Brotons també assenyala. El vallenc Pere Mialet Rabadà va escriure el 1930: “En la seva joventut el vell «Ganxo» va ésser protagonista d’una gesta castellera-sentimental que més tard féu escriure a un literat local el sainet El tres de nou. Era de la colla nova, la de l’Escolà [sic]. La del Rabassó sempre ha esta la vella. Va enamorar-se de la germana del conegut Isidre de Rabassó, pare d’En Ramon, que va meréixer una glossa de Xènius, i li varen posar dues condicions per a concedir-li la noia que ara és la jaia Rabassona: abandonar la colla nova tot incorporant-se a la vella, i fer el «quatre de vuit». Tot ho va complir” (Mirador: 1930. AHCB).

Sí, Joan “Pau” Plana Vallvé, “Pau del Ganxo”, tintorer, per tant, treballador de la indústria com Joan, va emparentar amb una nissaga de pagesos i castellers de renom, també com Joan. Joan acaba casant-se amb la Maria, mentre que “Pau del Ganxo” amb Rosa Tondo Dilla, “Rabassona”, filla d’Isidre Tondo Ballart, Rabassó”, pagès, cap mític de la Colla Vella dels Xiquets de Valls i pare de Ramon Tondo Dilla, “Gravat de Rabassó”, també cap de la Colla Vella” en faltar el seu pare el 1919.

Però “Pau del Ganxo” no va menystenir els Castells com Joan. Tot el contrari, va restar-hi vinculat tota la vida. Reprenent el testimoni de Mialet i ara com Pep de Toni a Lo tres de nou, primer va militar a una colla i després va allistar-se a la rival, la de la seva futura família política, per poder contraure matrimoni. “Pau del Ganxo” primer va pertànyer a la Colla Nova dels Xiquets de Valls i després a la Colla Vella dels Xiquets de Valls. El 1891, l’any del seu casament, encara no havia aparegut la Colla de l’“Escolà”, la tercera colla vallenca en discòrdia a l’època. Raimon Casas devia repartir i modificar les vivències de “Pau del Ganxo” entre el Pep de Toni i el Joan per conveniències del guió. Per creure que així exposava millor allò que volia transmetre al lector, el discurs culturalitzador latent darrere el paper del Joan.

La coincidència de la data del casament de “Pau del Ganxo” i la “Rabassona” amb el del Joan i la Maria sí planteja si Raimon Casas va incorporar d’altres elements reals, fruit de la seva familiaritat amb la vida i la societat vallenca. Dit d’una altra manera, si va recórrer a la certesa de també veure’s un Castell de nou, el tres, és clar, de la Colla Vella, a les Decennals del 1891 i, recargolant-ho, amb el concurs decisiu de “Pau del Ganxo”. De fet, Brotons també ha assenyalat que “és possible que […] Casas Pedrerol es basés en una història castellera vallenca real per acabar d’arrodonir l’argument de Lo tres de nou” (X. Brotons: 2014).

Pau del Ganxo” i la “Rabassona” van contraure matrimoni just després de les Decennals del 1891, el 26 d’abril de 1891. Als Llibres Sagramentals de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls és escrit: “En la parroquial de San Juan Bautista de Valls, Arzobispado de Tarragona, á los veintiseis de Abril de mil ochocientos noventa y uno, yo el infrascrito vicario de la misma he desposado y casado por palabras de presente á Juan Plana y Vallvé soltero tintorero, de veinticinco años, natural y vecino de esta misma ciudad, hijo de los consortes Juan y Maria naturales y vecinos de esta misma ciudad; y Rosa Tondo y Dilla soltera, de veintidos años, natural y vecina de esta ciudad, hija de los consortes Isidro y Francisca naturales y vecinos de esta misma ciudad, habiendo precedido todos los requisitos necesarios para la validez y legitimidad de este contrato sacramental, siendo presentes por testigos José Oliva Vallverdú y Agustín Pena Fontanillas, este labrador y aquel tintorero ambos casados, de esta. Eodem die fuerunt benedicti. Y por ser así firmo la presente en Valls fecha ut supra. Lorenzo Guardia Vicario” (AHAT).

El nom de pila de “Pau del Ganxo” és Joan, no Pau com molta gent creu. Pau sí és el nom triat pel seu padrí i el d’aquest darrer, Pau Vallvé. A la Fe de Baptisme de “Pau del Ganxo” es llegeix: Dia veinte y cuatro de Enero de mil ocho cientos sesenta y cuatro, yo el infrascrito Vicario, en esta Iglesia Parroquial de San Juan Bautista de la villa de Valls, bauticé solemnemente á Juan Pablo Vicente, que nació ayer á la una de la noche, hijo legítimo y natural de Jose Plana labrador y de Maria Vallvé Consortes de Valls. Abuelos Paternos Jose Plana y Maria Ollé. Maternos Jose Vallve y Maria Guell. Fueron sus Padrinos Pablo Vallvé labrador y Maria Guell casada á los que advertí el parentesco y obligación. Ramon Serra Vicario” (AHAT).

Dues colles castelleres també van competir a les Decennals de 1891. El programa d’actes va anunciar-hi la presència castellera en plural: “las collas de xiquets levantarán sus atrevidas torres” els dies 1, 2 i 3 (El Eco de Valls: 1891. ACAC).

Dos apunts de la hisenda de l’Ajuntament de Valls corroboren que hi van concórrer les dues formacions vallenques a la palestra aleshores, les colles Vella i Nova dels Xiquets de Valls. El primer, del 2 de maig de 1891, palesa el lliurament de 600 pessetes “satisfechas á D. José Aubareda [Rodón, “Josep del Querido”, germà de Joan, el cap de la Colla Nova dels Xiquets de Valls] y á Isidro Mateu [Vives, “Perelló”, més endavant cap de la Colla Nova dels Xiquets de Valls], por la retribución acordada para la colla nova de castells por sus ejercicios durant las fiestas de la Candela” (ACAC). El segon, del 27 de maig del mateix any, també 600 pessetes “satisfechas á D. José Gené Miret, por la retribución acordada para la colla vella de castells por sus ejercicios durante las fiestas de la Candela” (ACAC).

I també, algun testimoni oral ha asseverat l’assoliment del sostre de nou en aquella ocasió. El també vallenc Pere Català Roca va afirmar categòricament: “Hom bastí, però, en aquella ocasió, el «quatre de nou»” (P. Català Roca: 1980).

En aquesta línia és també el testimoni de la vallenca Rosa Grau Vilalta, salvaguardat pel seu nét, Leandre Ibar Simó, casteller d’avui dia de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, el gener de 1999: “L’àvia [Rosa Grau Vilalta] m’explicava que el pare [Josep Grau Pallàs] la va dur a plaça per les Decennals del 1891 i li va dir que es mires bé aquell castell que no el tornaria a veure mai més. Crec que va ser l’últim o un dels últims castells de nou que es van fer el segle passat” (X. Pons i Ll. Mallorquí: 1999).

El vendrellenc Pere Ferrando Romeu també s’ha referit a aquesta vivència: “un any per la Candelera, quan ella [Rosa Grau Vilalta] encara era molt petita, havia anat amb el seu pare [Josep Grau Pallàs] a veure castells. Després de sortir d’ofici el seu pare, que era de la Colla Vella, va treure’s la levita i va anar a buscar la faixa. La Rosa afirmava que era un castell de nou ja que recordava el detall de la gent que pujava a sobre la pinya i el seu pare li va dir: «T’ha agradat el castell? Doncs recorda’l bé, perqué ja no el tornaràs a veure mai més»” (P. Ferrando Romeu: 2001).

Pere Ferrando Romeu ha atorgat credibilitat als records d’aquesta anciana vallenca. Arguments no li falten, doncs, res no indica que Rosa Grau Vilalta no pogués salvaguardar per a la resta de la seva vida la impressió de presenciar un castell de nou i, a més a més, amb la participació del seu pare. Rosa Grau Vilalta tenia aleshores set anys, va néixer a Valls el 28 de gener de 1884, com també testimonien els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls (AHAT), una edat suficient per gravar una vivència d’aquest tipus per sempre més a la retina: “El testimoni en qüestió tindria sis anys [set en realitat] a les decennals del 1891, suficients per recordar-ne la vivència durant tota la seva vida, però pocs per fer-ne una exposició clara d’aspectes tècnic. El que resta clar és que, sigui quina sigui, la construcció fou excepcional en aquells moments” P. Ferrando Romeu: 2001).

Una gasetilla a El Eco de Valls, publicació vallenca contemporània als fets, en canvi, contradiu aquest parer. En relació a l’actuació principal, el migdia de la diada de la Candela a la plaça del Blat, es concreta que ni tan sols van intentar-se construccions folrades, entre elles el tres de nou. Les línies, a més, incorporen l’apreciació de trobar-se el món casteller en període de “decadencia” per la desestructuració de les colles: “Xiquets.– Después de los Oficios levantaron sus atrevidas torres el día 2 en la plaza de la Libertad los xiquets de Valls. Hay que advertir con todo que las collas no estuvieron á la altura de otras veces, no intentando siquiera el tres de nou, dos de vuit y pilà de set que, á no ser de la decadencia en que se haya la organización de las mismas, hubieran sido de cajón en tales fiestas. Con todo, como festejo típico y característico de esta ciudad, atrajeron inmensa muchedumbre que se estrujaba en la plaza, así el día 2, como el 3, en que levantaron otros nuevos castells” (El Eco de Valls: 1891. ACAC).

Una carta manuscrita del vallenc Indaleci Castells Oller, qui, d’altra banda, va publicar una quantitat ingent d’articles de manera anònima a El Eco de Valls, també palesa la regressió de les colles castelleres vallenques el 1891. En la seva qualitat d’organitzador de les Decennals va manifestar a Joan Cartañá Dalmau, l’Alcalde de Valls durant l’efemèride, la desestructuració de les colles de Xiquets de Valls i, en conseqüència, el desentrenament dels seus components, en especial, de la seva canalla: “En sus fiestas cada pueblo ha de dar realce a lo más característico. Procúrese, pues, a tiempo, que se organicen las hoy desbandadas collas de xiquets y que tengan bien ensayados los chiquillos” (C. Martinell: 1964. Citat a: P. Català Roca: 1980).

El desànim entre les files dels Xiquets de Valls els primers anys de la dècada del mil vuit-cents noranta reapareix en d’altres testimonis de l’època. Unes correspondències vallenques a La Renaxensa, falta aclarir si del mateix Indaleci Castells Oller, sobre l’anada de la Colla Vella a Vilanova i la Geltrú i Barcelona el 1892 són en aquesta línia (X. Güell: 2001. X. Güell: 2011).

Però no és menys cert que la documentació d’un quatre de nou a la Festa Major del Vendrell el 1893 i, per acabar de reblar-ho, de la mateixa Colla Vella, també qui va retenir més temps les darreres mostres de l’esplendor de la Primera Època d’Or dels Castells, obre la porta per especular si van completar-se més Castells de nou aquell temps, un, un tres de nou el 1891 a les Decennals de Valls.

Però tampoc no s’ha de perdre de vista que Lo tres de nou és un relat literari i la crònica d’El Eco de Valls això, unes línies amb la intenció de reflectir la realitat, a més, fent-ho sense mitges tintes, de manera concloent. Per tant, que “Pau del Ganxo” sí va poder aprovar “l’examen d’ingrés” a la família “Rabassó” descarregant un quatre de vuit amb la Colla Vella, no un tres de nou, tal com va recollir Pere Mialet de primera mà.

La substitució del quatre de vuit per un tres de nou a Lo tres de nou seria, doncs, una llicència de Raimon Casas per magnificar la seva història. El tres de nou, el castell de nou al vuit-cents, va esdevenir la construcció insígnia d’una època, els anys d’esplendor del segle XIX. Allò que va significar el “carro gros”, el quatre de vuit, en un context posterior, el període de la Renaixença Castellera.

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Valls i etiquetada amb , , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.