La Pobla de Montornès, 1868

La premsa de Tarragona va fer lloc a la gasetilla següent sobre l’actuació dels Xiquets de Valls a la Festa Major de la Pobla de Montornès el 1868. Les línies recullen la dissort que va ocorre el 8 de setembre: “Desgracias.– El dia 8 del actual [setembre], la vecina villa de Pobla de Montornés celebró su fiesta mayor, habiendo acudido con tal motivo muchas personas de las poblaciones del Campo de Tarragona y de esta capital [Tarragona]. Entre los diferentes festejos con que se obsequió á los forasteros fué el de la Torres dels xiquets de Valls en cuyos ejercicios tuvieron tan mala suerte que resultaron un muerto y tres heridos de alguna gravedad / Estas desgracias voluntarias, bastarian por si solas para reprobar los ejercicios de los xiquets” (Diario de Tarragona: 1868. BHMT).

Josep Serra Miret, “Pep de Janillo”, antic casteller de la Colla Vella dels Xiquets de Valls i company del finat, va tenir ben present la desgràcia encara setanta anys anys, el 1936, entrevistat per a la revista Catalunya de la colònia catalana a Buenos Aires “vegí aterrat tràgicament, a la Pobla de Montornès, els quatre de vuit, i en la caiguda va trobar la mort l’Hereu de cal Ble un dels més estimats xiquets de la contrada” (El Baix Penedès: 1936. BTB. La Crónica de Valls: 1936. ACAC).

El 1936, el Prevere vallenc Josep Grau Serra també va parlar-ne en un article a la premsa de Valls. El casteller mort en una llenya en un quatre de vuit a la Festa Major de la Pobla, “l’Hereu de cal Ble”, es deia Joan Mallorquí Bofarull i va ser enterrat a la Pobla mateix: “Un dels pobles més aficionats als castells, es sens dubte el de la Pobla de Montornès. / No hi podia haver festa major de relleu sense que els castellers aixequessin les seves atrevides torres. / Ja hi podia haver bona lluminària a l’església, bon repic de campanes, lluït ball de coques, s’hi faltaven els Xiquets de Valls deien «quina festa major més trista». / Tot el poble hi prenia part i per això es podien enlairar aquells difícils castells. / A la Pobla es feren els tres de nou, amb brosses fins a terços, el quatre de nou, el pilà de set, el dos de vuit, el quatre de vuit net, sense cordó, com aquí diuen de les crosses, castells, que com dèia l’Isidre [Tondo Ballart] Rabassó [cap de la Colla Vella dels Xiquets de Valls], sols se podien fer a la Pobla. / Però també fou pels castellers de Valls, el lloc de més desgràcies. Per això les dones dels castellers, quan havien els seus homes de marxar a la Pobla, estaven espantades i els avisaven, «veiem si pendreu mal». / De què venia aquest temor? / Era perquè realment havien succeït algunes desgràcies. / L’any 1868, al 8 de Setembre a la nit, va morir un casteller de Valls, Joan Mallorquí Bofarull, de desgràcia. Al caure del castell va rebotre de ventre al cap d’un que aguantava i es va rebentar. / El ferit no tornà en si, solament se li pogué administrar l’extramaunció. Fou una caiguda que emocionà a tot el poble. / La festa major quedà endolada. / Fou el dissortat Mallorquí «de cal Ble» enterrat a la Pobla. Alguns temps després, es procurà traslladarlo a Valls, però no es pogué realitzar” La Crónica de Valls: 1936. ACAC).

Els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Santa Maria de la Pobla de Montornès corroboren les dades aportades pel Prevere Grau. El finat, Joan Mallorquí Bofarull, de divuit anys d’edat, solter i fill de Valls, va morir el vespre del 8 de setembre de 1868 arran de caure d’una gran alçada i va ésser enterrat a la Pobla, havent rebut l’extremunció i absolt “sub conditione” per no recobrar el coneixement en cap instant: “En el pueblo de la Pobla de Montornes Arzobispado de Tarragona, á las once y media de la noche del dia ocho de Setiembre de mil ochocientos sesenta y ocho, recibida la absolución sub conditione por estar sin sentido, y el sacramento de la Extremauncion, de resulta de una grave caida acaecida en el mismo dia, murió á la edad de diez y ocho años Juan Mallorquí soltero natural y vecino de Valls, hijo legitimo y natural de los consortes Lorenzo y Francisca Bofarull, y en el dia diez, verificada por los Facultativos la autopsia por orden del Señor Juez del Vendrell he sido autorizado por disposicion del mismo para dar sepultura eclesiastica al mencionado cadaver en el cementerio de la Parroquia. Y por ser asi firmo la presente partida de Obito en la Pobla de Montornés hoy dia diez de dicho mes y año. / Jose Bertran Presbítero” (AHAT).

Els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Valls reporten els divuit anys d’edat de Joan Mallorquí Bofarull. Aquest va néixer a Valls el 19 de febrer de 1850. Els seus pares eren Llorenç Mallorquí Vila, pagès, i Francesca Bofarull Casas: “Als vint de Febre de mil vuicents sinquanta per mi baix firmat en esta Iglesia Parroquial de Sant Joan Baptista de la Vila de Valls fou batejat solemnement Joan, Francisco, Ramon, que nasqué ahir á las sinch de la tarde, fill llegitim y natural de Llorens Mallorqui Pages y de Francisca Bufarull. Avis Paternos Joan Mallorqui y Francisca Vila. Avis Maternos Joseph Bofarull y Antonio Casas. Padrins Francisco Mallorqui y Rosa Bufarull casada als que he advertit lo parentiu y obligacio. De que certifico Ramon Colomina Vicari” (AHAT).

El 1936, el Prevere vallenc Josep Grau Serra també va aportar en un segon article la transcripció de la disposició legal que va derivar-se de la defunció de Joan Mallorquí Bofarull. El Governador Civil de Tarragona, Joaquín de Vera Olozabal, va aprovar el 12 de setembre de 1868 la circular següent.

Aquí els elements benpensants no van atrevir-se a prohibir els Castells per por d’encendre els ànims sabedors que el poble ras, el segment majoritari de la població, consumia aquesta manifestació. Però sí a tallar-los-hi les ales esperant així el seu esvaniment progressiu. Als alcaldes se’ls encomanava que transmetessin a les colles, el prec es dirigia als seus caps de colla, d’abstreure’s de la fórmula que alena els Castells des de la seva fundació, la competència entre colles, per així minimitzar la possibilitat dels accidents. Les càrregues o conseqüències que se’n derivaven d’aquests darrers van motivar aquest zel dels governants. La seva política, de tota manera, bevia d’una desconsideració mental sobre els Castells. Aquests representaven un llast del passat per creure’ls incompatibles amb el nou temps i ordre que s’imposaven. Dit d’una altra manera, els Castells expressaven un estadi inferior de cultura, millor dit, d’incultura i obscurantisme. Una guerra que els Castells van estar a punt de perdre dècades més tard, durant el període de la Decadència, després de contínues batalles perdudes i de repetitius trets de franctiradors als altaveus locals: “N. 2283 CIRCULAR / La inveterada costumbre que existe en los pueblos de esta provincia de amenizar sus fiestas mayores con la formación de castillos de hombres, conocidos en el país con la denominación de «Collas dels Xiquets de Valls» ocasiona muchas veces fatales consecuencias, que las autoridades deben prevenir y evitar por cuantos medios estan a su alcance. / Esta clase de espectáculos, fuerza es confesarlo, desdicen mucho del buen nombre y concepto, con que se conocen en todas partes los laboriosos habitantes de esta provincia, y empeño debieran tener ellos mismos, en desterrar poco a poco, hasta conseguirlo radicalmente, la formacion de esas Torres, que no estan en armonia con la reconocida cultura y civilización de los pueblos. / Tales ejercicios convertidos en espectáculos públicos, en las fiesta populares, no se pueden mirar con ánimo y espíritu tranquilo, cuando resalta a cada instante el peligro a que se expone aquella agrupación informe de personas que no tienen otro interes ni otro empeño que mostrar en público sus fuerzas hercúleas y un arrojo y valentia que raya en temeridad. / Por efecto de esta diversión hasta cierto punto repugnante, no hace muchos dias que en el pueblo de la Pobla de Montornés, cuando con mayor regocijo estaban celebrando sus habitantes la fiesta de su Santo titular, acaecieron desgracias personales, reesultando, segun el parte que he recibido del Alcalde, varios heridos y contusos y un muerto. / Cuando esto sucede, las Autoridades se encuentran en la obligación de dictar medidas, que aunque solo sean previsoras, tiendan a evitar para en lo sucesivo, la repetición de tales conflictos. / Bien reconozco que prohibir de una manera absoluta y terminante la formacion de esas Torres imponiendo castigos tiene graves inconvenientes y la prudencia lo aconseja, porque no así se atacan y destierran costumbres que se pierden en la obscuridad de los tiempos. / Mi ánimo no es esto, no quiero imponer por la fuerza, la prohibición de ese espectáculo, deseo sí, que los Alcaldes por todos los medios de persuasión, lleven al convencimiento a los Directores de las «Collas» para que en lo sucesivo, cuando se presenten en las fiestas mayores de sus respectivos pueblos, no toleren hagan expuestos ejercicios, que den por resultado lamentables desgracias debidas, muchas veces, a la competencia que entre ellas tienen, disputándose la habilidad, o la suerte de poder elevar los grupos a una altura dificil de sostener y que pierden el equilibrio viniendo al suelo desplomadas, cuantas personas han tomado parte. / Para evitar esto, necesario es, que los Alcaldes ejerzan la más estricta vigilancia, y si bien han de mostrarse tolerantes, no por ello han de permitir, que por un empeño que a nada conduce expongan sus vidas y se inutilicen, personas que necesitan toda su fuerza y robustez para ganarse con el sudor de su frente, el sustento de sus numerosas familias. / Yo no dudo, que interponiendo las Autoridades locales su influencia y cuantos medios les sugiera su celo en bien de la humanidad, conseguiré mi propósito dirigido a evitar esas desgracias, que son más sensibles cuando ocurren en medio del regocijo y contento a que se hallan entregados los habitantes de un pueblo al celebrar la fiesta de su Santo patrono / Tarragona 12 Setiembre de 1868. Joaquin de Vera y Olozabal” (La Crónica de Valls: 1936. ACAC).

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Pobla de Montornès i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.