Diables a antics Arribos de Vilanova i la Geltrú

La intervenció de colles de Diables és documentada a Arribos del Carnestoltes d’arreu del Camp de Tarragona i el Penedès de la segona meitat del segle XIX i el primer terç del segle XX. Entre d’altres llocs, als de Vilanova i la Geltrú almenys entre el 1851 i el 1906. La premsa local, l’antic Diario de Villanueva y Geltrú, al carrer d’ençà de l’estiu del 1850, aporta la majoria de notícies conegudes a hores d’ara.

Els Diables van encarregar-s’hi d’obrir aquesta comitiva. Aquesta participació beu de la transformació fins a l’apogeu de la festa del Carnestoltes a Vilanova. El festa va incorporar els paràmetres d’un Carnestoltes de ciutat. La repatriació de cabals antillans i la fermesa dels béns i de les rentes van apuntalar les bases industrials i de modernització de la ciutat, dit d’una manera planera, els fonaments del mite local de l’“Havana Xica”, i així també, el nou caràcter urbà fins a l’auge del seu Carnaval. El benestar va predisposar l’alegria dels rics “americanos” i potentats, alhora que les primeres associacions de menestrals i treballadors no van descuidar el lleure dels seus.

El Carnaval va esdevenir un temps de subversió de l’ordre establert, de supressió de l’ordre social per uns dies. L’Arribo del Rei Carnestoltes, la benvinguda a la dignitat d’aquest món imaginari i passatger. El paper de la comparsa dels Diables s’explica perquè els veïns van disposar l’Arribo valent-se de fórmules consolidades en d’altres rebudes i seguicis solemnes, i que eren traspassades dels seguicis de Corpus i les festes majors, on els Diables ja complien la funció d’obrir comitives.

Aquestes dinàmiques no van cenyir-se a Vilanova, doncs, van simultaniejar-se en d’altres poblacions costaneres que també van establir lligams comercials amb ultramar d’ençà del decret de 1778 de lliure comerç amb les colònies des de qualsevol punt de l’Estat.

La primera notícia

La primera referència de Diables a hores d’ara en un Arribo a Vilanova és en aquesta gasetilla del 1851: “Mañana miércoles [26 de febrer de 1851] á las 7 horas de la tarde una numerosa concurrencia se dirigirá á la marina, de donde volverá acompañando el Carnestolendas, que montado en un carro triunfal preparado al efecto, y precedido de un buen número de máscaras con hachas, un lucido acompañamiento, el baile de los diablos con sus correspondientes fuegos y la música, hará su entrada en esta población por la calle de S. Sebastián, recorriendo las calles de Sta. Eulalia, Sta. Madrona, Iglesia, plaza Mayor, calle Capuchinos y plaza de la Verdura. En la calle de Santa Madrona, plaza Mayor y en la de la Verdura, pronunciará un discurso análogo á las circunstancias D. Juan Sieyes” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1851, BMVB).

La nota, doncs, va anunciar que l’Arribo succeiria el vespre del dimecres 26 de febrer de 1851. El seguici esdevenia el vespre de la vigília del Dijous Gras aquell temps. La comitiva partia de baix-a-mar –s’escenificava que el Rei Carnestoltes provenia de mar enllà–, entrava al nucli urbà pel Portal de Mar –al capdamunt del carrer de la Llibertat– i finalitzava a la plaça de les Cols, la palestra del Carnestoltes vuitcentista. La cerimònia de la lectura del sermó es repetia a diversos indrets sobresortints, també com era norma a l’època. Aquell cop al carrer Santa Madrona –algun potentat o entitat devien ser-ne veïns, el Círculo Villanovés, per exemple, durant les seves primeres passes el 1853–, la plaça Major – per acollir la Casa de la Vila fins el 1867– i la plaça de les Cols com a traca final.

El Diario també va assenyalar-hi un Ball de Diables un any més tard, l’Arribo aquest cop el 18 de febrer de 1852, també un dimecres: “Ningun carnaval, que nosotros tengamos memoria, se habia presentado en esta villa bajo los auspicios que el presente, y eso, que es mucha la fama de que siempre ha gozado. Condurridísimos son todos los bailes que dan los Casinos, apesar de darse en algunos de ellos dos por semana. La entrada del Carnaval se verificará con una esplendidez nunca vista, y el director de su cortejo, Angel Font, no ha escaseado medio alguno para presentar un espectáculo digno del héroe cuya entrada se celebrará. Se preparan muchas comparsas, el baile de Diablos, las antiguas Danzas en la plaza de la Verdura, etc. etc.” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1852. BMVB).

Un Ball de Diables també va endegar-se l’any següent, aquesta vegada l’Arribo el 2 de febrer de 1853, encara un dimecres. La comitiva va emprendre la marxa a la plaça dels Carros, de nou pel Portal de Mar per continuar simulant-se que el Rei Carnestoltes desembarcava a la marina, i va finalitzar també altre cop a la de les Cols. El sermó va llegir-se a les places del Pou –territori de la Geltrú–, al terreny de l’actual de la Vila –plaça formada d’ençà del 1851 sobre l’antic hort del Convent dels Caputxins–, la de les Neus i de les Cols.

Diables benestants

La premsa va precisar aquella vegada que elements del Círculo Villanovés van protagonitzar la comparsa dels Diables: “Grandes son los preparativos que hay hechos para su recepcion. Una numerosa y lucida comparsa de diablos, compuesta de individuos del Circulo, acompañada de una brillante orquesta encabezará el cortejo, que recorrerá las principales calles” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1853. BMVB).

El Círculo Villanovés, fundat feia poc –el mateix 1853– per dissidents del Casino Villanovés, va reunir a classe benestant local. L’entitat mare, el Casino Villanovés, també va aplegar a burgesos locals. El Círculo Villanovés és predecessor de l’actual Foment Vilanoví. El 1907 el Circulo va dissoldre’s i el seu local de la plaça de les Cols va adquirir-lo el Fomento del Trabajo. Aquesta entitat darrera després de la Guerra Civil, va esdevenir el Fomento Villanovés, el Foment Vilanoví.

El protagonisme d’aquests Diables del Círculo no és casual. Les societats recreatives van prendre volada al vuit-cents un cop van esfondrar-se els esquemes associatius de l’Antic Règim pel nou marc sobrevingut amb les revolucions industrial i burgesa durant la primera meitat del segle XIX. Els veïns de Vilanova, com els d’arreu del país, van teixir xarxes de relacions socials per destinar gran part de les seves estones de lleure a les seus de les entitats que s’anaven fundant a partir d’uns nexes o interessos col•lectius. Les associacions oferien espais adients per a diverses activitats a gent del mateix braç o amb afinitats: la sala de cafè –on excel•lia l’exercici de la tertúlia–, de jocs, de ball, d’espectacle o de lectura –la biblioteca–. Les classes adinerades, amb més recursos, van ser les primeres en agrupar-se.

Uns mots pels Diables no falten a la ressenya de l’Arribo del 1853. Aquests van destacar la profusió de foc. A l’Arribo no va regatejar-se la pólvora per norma. Notícies d’edicions posteriors apuntalen aquesta impressió. Carnaval és temps d’excessos, a més, la posició econòmica privilegiada dels socis del Círculo Villanovés i la passió que encara avui dia desperta el Carnaval a la vila apunten aquesta línia. El Carnaval va ser l’única festa que no va perdre corda a l’època i també, a qui les classes benestants no van donar l’esquena: “Villanueva dió anteayer [2 de febrer de 1853, dimecres] al público una muestra de lo que puede hacer cuando quiere. Tanta inmensidad de gente reunida, tanto ruido, tanto fuego, y ni la mas insignificante disputa. Esto habla mas de cuanto podemos nosotros escribir. El silencio es ahora mas elocuente que las palabras. / Tanto los individuos de la sociedad la «Juventud» que se presentaron bien vestidos, bien armados y guardando un órden admirable: tanto la magnífica carroza en la que iba sentado el Carnaval, como la bulliciosa comparsa de diablos que durante todo el curso del cortejo hizo un fuego horroroso, satisfizo los deseos del público, que á voz en grito manifestó no haberse hecho jamas á nuestro hèroe una tan magnífica entrada” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1853. BMVB).

Aquests Diables del Círculo Villanovés duen més cua. La seva presumible joventut –unes línies d’una participació propera, del 1856, aviat es veuran, així ho diuen– suggereix el compliment d’un ritus de pas cap a la vida adulta. L’exteriorització d’un nou estatus en el cercle de la societat mitjançant l’assumpció d’una activitat amb cert risc –els protagonistes jugaven mai millor dit amb foc– que els atorgava un sentiment de pertinença a la comunitat. A més, devien obrar encara més motivats per representar a una entitat que debutava a la festa i a la vila.

El jovent esdevé un segment de població a qui atrau certes dosis perill i també, molt propens a explotar els potencials dels marcs festius. La casuística d’aquests Diables va reblar-se per immiscir-se el context d’una celebració –aquesta sempre propicia la sociabilitat dels individus– i una escenificació singular. Els Diables actuen en els instants màgics de la foscor –l’Arribo ocorre sempre al vespre–, acomboiats d’una sintonia pròpia –l’espetec dels coets al so de tabals–, habillats amb les robes que pretenen passar per la dels Diables– i utilitzant unes eines concretes –les masses, per exemple–.

El Drac completa l’escena

La següent presència fefaent salta uns anys. L’anunci dels preparatius de l’Arribo el 1856, aquell cop no el vespre de la vigília del Dijous Gras sinó el divendres de Carnestoltes, l’1 de febrer de 1856, va preveure-hi el concurs d’un lluït Ball de Diables i, a més, precedits del Drac de la vila, el Drac de la Parròquia de Sant Antoni Abat. La comitiva, com en ocasions anteriors, havia de partir de baix-a-mar: “ENTRADA DEL CARNAVAL. – Verificará su entrada en esta villa el viérnes próximo […] y así es que las sociedades Casinescas, para darle una prueba del cariño que le profesan, han determinado, de comun acuerdo, ofrecerle los homenages que le son debidos, pasando á recibirle á la marina con un carro triunfal adornado cual corresponde, y con una comparsa bastante numerosa de el baile llamado de «Diables» precedidos del «Drach» cuyos individuos irán provistos de coetes que despedirán durante la carrera hasta llegar á la casa donde debe quedar alojado nuestro héroe” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1856. BMVB).

Unes línies posteriors van ratificar la participació conjunta del Drac i els Diables. Les dues manifestacions són citades en aquest ordre. El seguici de l’Arribo s’havia de constituir davant de la Sala per anar a rebre al Rei Carnestoltes de nou a la Rambla d’Isabel II –el carrer de la Llibertat, la via que unia el barri de mar amb la vila i que va dibuixar-se sobre l’antic camí de Mar–. El sermó es llegia a quatre punts de la població: al carrer Sant Gervasi –a casa de l’Alcalde, Pere Màrtir Pollés Fabré–, la plaça de les Cols –que aleshores ja feia uns anys que acollia l’estatge del potent Círculo Villanovés–, la plaça de Sant Cristòfor –la plaça dels Lledoners, al rovell de l’ou i el lloc públic més espaiós del casc antic de la Geltrú– i la plaça de Ventosa –la plaça de la Vila–: “CARNESTOLENDAS.– Mañana [1 de febrer de 1856, divendres] es el dia de la llegada á esta villa, del celebérrimo personage en cuestion, según tenemos ya anteriormente anunciado. El carro triunfal, toda la orquesta, el baile de «Diables», precedido del «Drach», y la numerosísima concurrencia acostumbrada en todos los años, pasarán á recibirle á la Rambla de Isabel 2ª á las 7 horas de la tarde, desde cuyo punto seguirá la comitiva con su héroe” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1856. BMVB).

La ressenya de la jornada va confirmar la presència del Drac i d’un Ball de Diables al davant del seguici, i que joves de cases benestants van representar aquest darrer. Aquesta circumstància es correspon amb la notícia ja presentada del 1853 que citava els Diables a cura del Círculo Villanovés: “el viernes [1 de febrer de 1856] en que se verificó la entrada de nuestro héroe. Fue de lo mas hermoso que se había visto de muchos años a esta parte. Rompía la marcha el «Drach» seguido de una comparsa del baile de «diables» compuesta de jóvenes de los mas acomodados, haciendo un continuado fuego de carretillas” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1856. BMVB).

L’actuació del Drac amb els Diables duu més suc. La figura ferotge del drac s’acobla a la personificació maligna dels diables, a qui l’Arcàngel Sant Miquel venç i llança a l’infern, a la simbologia del nostre país. En consonància, els dracs es vinculen amb el foc i se’ls representa escopint foc. La tradició d’obrar junts una bèstia de foc i uns diables ignis també ve de lluny a casa nostra. A Vilanova mateix l’actuació de la Mulassa, que aleshores espetegava coets, i quatre Diablots és documentada ja el 1710. De manera raonada d’ençà del 1659.

La posició social de joves del Círculo Villanovés, d’altra banda, va poder aplanar la participació del Drac, un entremès de la Parròquia de Vilanova, en una festa, el Carnestoltes, no plat de gust pels dirigents religiosos locals. Els lligams entre la Junta de l’Obra de la Parròquia de Sant Antoni Abat i la classe benestant local eren estrets a l’època.

Unes línies del 1851, per un altre cantó, fan pensar si el Drac ja havia pres part a l’Arribo abans d’aquesta data i, de retruc, també els Diables. Pau Mimó Raventós, mestre i fundador del Diario de Villanueva y Geltrú, va lamentar que el Drac participés també a seguicis profans en ocasió de parlar de la processó de Corpus: “Nosostros la poseemos bastante crecida, cuyo número es de 4 jigantes, 6 enanos, una tarasca (aunque impropiamente llamada) [la Mulassa] y un dragon; y aunque este último no sale con mucha frecuencia, esperamos sin embargo que hoy ocupará su puesto en la procesión, ya que su verdadero objeto es solo para servir de ornato y embellecimiento á esta tan grande y agusta festividad del Santísimo Sacramento” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1851. BMVB).

Una colla de Diables amb quasi tots els seus personatges

El dietari del vilanoví Jaume Carbonell Saavedra constaten els Diables el 1857. La premsa local no va recordar-se’n aquesta vegada. Les línies també palesen la figura del diable timbaler, amb molt d’èxit a l’època: “Este año la llegada del carnaval fué magnífica, rompió la banda de tambores a las seis para salir a las 7, delante de la comitiva, iban la banda de tambores, luego una gran porción de diablos haciendo fuegos que no paró en todo el curso” (J. Carbonell Saavedra).

L’Arribo va esdevenir el vespre del dimecres 19 de febrer de 1857. El seguici va emprendre la marxa a la plaça dels Carros i va concloure a la de les Cols una vegada més. El sermó va llegir-se a les places de les Neus, de la Constitució –de la Vila–, de Sant Cristòfor –dels Lledoners– i de les Cols (Diario de Villanueva y Geltrú: 1857. BMVB).

La premsa sí ja va recordar-se’n el 1858. Les línies presenten els Diables de l’Arribo de Vilanova sota el patró del que avui dia es coneix com a “model penedesenc”. Al rol del timbaler ja vist a l’edició anterior, ara apareixen el de Llucifer, de Diablessa i, és clar, de Diable ras. Només hi falta el de l’àngel o arcàngel. Els Timbalers constituïen una plantilla nombrosa sota la batuta d’un cap de colla i gaudien d’autonomia per desenvolupar una activitat diferenciada. Així, abans d’hora ja van exercitar-se arreu de la població per compte propi, també per avisar de l’inici del seguici i animar-hi la concurrència. Els papers i les connotacions malignes del Llucifer i la Diablessa es destapen per la referència al “presidente y presidenta D. Pluton y doña Proserpina”. Plutó i Prosèrpina, déu i deessa de l’Hades, l’infern, el regne dels morts i subterrani a la mitologia grecoromana. Els Diables rasos també formaven una tropa nombrosa. Els mots també assenyalen l’ús de les maces i les carretilles, dos estris característics: “Con gran pompa y solemnidad se celebró anteayer [10 de febrer de 1858, dimecres] en esta población la llegada del célebre Carnestolendas. Apesar de estar lloviznando desde el mediodia, discurrieron por la tarde por todas partes secciones de diablos tambores tocando generala para que se hallasen prontos todos los que tenían que formar parte del cortejo triunfal. / A las 8 en punto hora señalada para la entrada del divertido huésped, la lluvia cesó como por encanto y pusose en marcha la ya previamente dispuesta comitiva. Abria la marcha un bien caracterizado tambor mayor que dirigia los convenientes toques de una banda compuesta nada menos que de 32 cajas de guerra, ó cuasi; seguian luego una numerosa caterva de diablos con su presidente y presidenta D. Pluton y doña Proserpina, agitando sendos hachones y bastones con carretillas, armando temible algazara de disparos, fuegos y gritos” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1858. BMVB).

L’Arribo va ocorre el 10 de febrer de 1858, de nou un dimecres i també iniciant-se a la plaça dels Carros. La lectura del sermó va realitzar-se al carrer Sant Pere –a casa de Ramon Cisteró Fontanet, l’Alcalde–, carrer dels Caputxins –davant del Casino Villanovés–, plaça de les Cols –davant del Círculo Villanovés–, plaça dels Lledoners i carrer Major –a casa del Coronel del Regiment de Calatrava, segurament, a casa del Marquès de Casa Samà–.

La següent notícia fefaent no apareix fins el 1864. La recessió industrial i social al país d’ençà del 1861, per fallar el subministrament de cotó des dels Estats Units arran la Guerra de Secessió en aquell país, van tenir-hi molt a veure. L’activitat fabril va disminuir o paralitzar-se i, en conseqüència, va generalitzar-se l’atur. La situació va condicionar que no sempre se celebrés l’Arribo.

El 1864 l’Arribo va escaure’s el 3 de febrer, encara un dimecres. La comitiva va sortir i acabar a la Sala. El sermó va llegir-se al carrer Major –davant de la residència dels Marquesos de Casa Samà– i a la plaça de les Cols: “La comitiva que le fue á recibir y le acompañó durante la carrera marchaba en el orden siguiente: Detras de la indispensable comparsa de diablos arrojando una contínua lluvia de fuego abrían la marcha dos maceros con un máscara vestido de mágico con un colosal cucurucho en la cabeza y montado en un caballo con gualdrapas rojas y negras. Seguían luego seis tambores batiendo marcha” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1864. BMVB).

El 1865 no devien sortir al carrer els Diables. Les dificultats econòmiques van provocar-ho. La crisi socio-econòmica vigent els darrers temps va tocar fons aquell any. L’absència dels Diables i el Drac va recomanar-se per tal de no generar-se despeses. El desànim general també va manifestar-se en què el Rei tampoc no concorre’s –el sermó va llegir-lo el seu Secretari– i que la passada fos curta i modesta. Una suposada missiva del Rei Carnestoltes recull el prec de no malbaratar-se diners en “carretillas” i en el “drach”. La citació del Drac fa sospitar que hi havia intervingut més vegades de les que la documentació palesa. L’Arribo va esdevenir el 24 de febrer, un divendres, no un dimecres com fins ara: “Yo, miñons, no soc de aquells / que donan corda al panjat. /No vull que per mí feu gastos. / Ya am una ocasió semblant / vaig deixá de visitarvos [el 1863] / y ningú as vá incumudá. / No obstant, perque no dupteu, / de ma firma voluntat, / per allá am volta al divendras, / si sé que no hi ha cap avall, / y no hi té res que di´l pobbla, / ambiaré un representant. / Raveulo aixis, com de casa: / res de carros triumfals / ni gastos de carretillas, / ni bombas, ni llums, ni drach” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1865. BMVB).

La notícia d’uns Diables reapareix el 1866 i enceta un gruix de presències conegudes. L’Arribo va tenir lloc el 1866 el 9 de febrer, de nou un divendres, a iniciativa del Círculo Villanovés i encara en un context de crisi socio-econòmica. Així, l’Arribo i la resta de la programació de Carnestoltes van disposar-se a corre-cuita. El paper en l’organització del Círculo Villanovés fa creure que joves d’aquesta entitat van endegar la comparsa dels Diables, com se sap de manera fefaent d’altres edicions: “La comitiva que salió á recibir á S.G.D. Carnestolendas recorrió con gran algazara las calles de la población hasta llegar á la plaza de la Verdura, en donde aquel elevado personaje, desde su mas elevado asiento, dirigió al numeroso público un grandilocuente discurso que fué escuchado con religiosísimo silencio y aplaudido vivamente á su final […] Los diablos que abrian la marcha, hicieron un consumo atroz de carretillas, de manera que el fuego y las esplosiones se sucedían sin interrupción” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1866. BMVB).

Molta pólvora

El 1867 també es constaten els Diables a l’Arribo. El convit de la jornada, un text de “Mamaluco Garrapata, Secretari i Conceller”, va insinuar-ho abans d’hora en desitjar que no hi faltessin “cuets y carretillas”: “Vol saber molt luego, luego, / perque es molt lo que ha de fer / si te de baixar, si ab gresca / lo rebreu y ab molts cuets, / y carretillas y músicas / y tot l’altre amaniment / de costum” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1867. BMVB).

L’Arribo va succeir el 27 de febrer, un dimecres de nou. El sermó va llegir-se a les places de les Cols i de la Vila. La crònica local també destapa la ja sabuda crema abundant de pirotècnia: “El cortejo que acompañó al festivo carnaval en la noche de anteayer [27 de febrer de 1867, dimecres] fue muy numeroso y variado, llamando especialmente la atención una comparsa de abundantísimos pinches de cocina que ofrecían con sus evoluciones el mas grotesco espectáculo; una bien ajustada banda de tambores que acompañaba la orquesta que dirige don Antonio Urgellés; la otra comparsa de trage indefinible pero que estuvo disparando durante dos horas lo menos, un prodigioso número de carretillas y petardos que llenaban de vistosos fuegos gran espacio de terreno y ensordecian con sus estallidos; y la escolta de caballeria que con sus bien afinadas cornetas cerraban la marcha detrás del carro de triunfo que ocupaba el festejado héroe” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1867. BMVB).

El 1868 també figuren Diables a l’Arribo. L’Arribo va ocorre el 19 de febrer, un dimecres. El Círculo Villanovés va tenir-ne cura de nou. Això insinua un altre cop el protagonisme de socis d’aquesta entitat en la representació dels Diables. El sermó va llegir-se a les places de les Cols i de la Vila.

La premsa local va avançar que es pensava cremar una bogeria de pólvora. El número de carretilles va quantificar-se: “Sabemos que se ha encargado á un pirotécnico de esta villa la confeccion nada menos que de 1.400 carretillas de fuego para quemar en la noche de la solemne entrada del Carnaval en el corriente año” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1868. BMVB).

Més endavant també va comentar-se que els pronòstics de foc van complir-se: “Anteayer [19 de febrer de 1868, dimecres] conforme estaba anunciado verificóse la solemne entrada del Carnaval con todo el bullicio, brillo y órden característico en nuestra poblacion. El cortejo compuesto de gran número de mascarones á pié, á caballo y en carruajes de distintas clases y tres numerosas bandas de música, recorrió la carrera anunciada disparándose sin cesar por algunos de sus individuos inmenso número de las indispensable «carretillas» especialmente en la plaza de la Verdura que pareció mucho rato un verdadero mar de fuego” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1868. BMVB).

La notícia següent se situa al 1871 per no celebrar-se l’Arribo el 1869 i 1870. La inestabilitat política devia entrar-hi en joc. Els anhels de democratització de l’activitat política van conduir a la fi de la monarquia borbònica. El 18 de setembre de 1868, la Marina de Guerra de Cadis, comandada per l’Almirall Juan Bautista Topete, va revoltar-se contra el Govern de la Reina Isabel II. Un important moviment insurreccional va esclatar a continuació a les ciutats més sobresortints. Davant l’embranzida dels opositors, la Reina va exiliar-se a París. Amb aquesta Revolució, coneguda com la Gloriosa, va iniciar-se el Sexenni Democràtic (1868-1873). Poc més endavant, l’1 de juny de 1869, va aprovar-se una Constitució d’inspiració democràtica que va fixar el marc de la monarquia com a forma de govern. El General Joan Prim Prats va imposar com a nou Rei d’Espanya al Príncep Amadeu de Savoia, fill de Víctor Manuel II, el Rei d’Itàlia, el monarca al zènit a Europa aleshores, un cop va consumar-se el procés d’unificació italiana, i que també atresorava ascendència reial espanyola. Amadeu va desembarcar a la Península Ibèrica el gener de 1871.

El 1871 l’Arribo va representar-se el 15 de febrer, un dimecres, després de sospesar-se primer la jornada del divendres. La comitiva va sortir de la plaça Miró i va concloure a la de la Vila.

Un text previ, una “Carta que S.M. Carnestoltas ha escrit als Vilanovins”, ja va alertar de la participació dels Diables: “El cas es, que ma rebuda / será la semana entrant, / per mes señas el dimecres / com costum dels demes anys. / Espero doncs que l’arribo / digne de qui sou será, / que no hi faltaran diables / y carretillas en gran” […] (Diario de Villanueva y Geltrú: 1871. BMVB).

La premsa local ratifica el seu concurs a l’hora de la veritat: “El discurso que nuestro rey de temporada dirigió al numeroso pueblo que al pié de su triunfal carroza se apiñaba, fué oido con el religioso silencio de costumbre, y el atronador ruido de los innumerables petardos que antes de pronunciarlo disparó la diabólica cohorte que le precedia, y las brillantes luces de Bengalas con que se iluminó toda la plaza de la Verdura al concluir, acabaron de prestar á la vistosa ceremonia una animación y atractivo extraordinarios” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1871. BMVB).

L’Arribo amb uns Diables tampoc no va fallar el 1872. El seguici va escaure’s el 7 de febrer, un dimecres. La comitiva va emprendre la marxa a la plaça dels Carros i va finalitzar a la de les Cols.

La crònica palesa un cop més la crema abundant de pólvora, 2.040 carretilles van encendre’s, i també, la intervenció d’uns Gegants i uns Nans, unes altres figures també traspassades dels seguicis de Corpus i Festa Major i documentades en d’altres Arribos de Vilanova d’antany: “La entrada y recibimiento del Carnaval se celebró en la noche de anteayer [7 de febrer de 1872, dimecres] con recomendable lucimiento, si bien que la comitiva se resentia un poco del mal estado de la atmósfera [plovia] y el pésimo del piso de calles y plazas. Los carruages y ginetes no eran tan numerosos como los otros años, y para suplirlo en parte estuvieron unos gigantes y enanos de perfil, acompañados de sus correspondientes chirimías […] El fuego de carretillas no cesó un momento, quemándose, segun se nos ha dicho, hasta 170 docenas, y las luces de bengala que se encendieron en la plaza de la Verdura al finalizarse el discurso de recepcion del bullicioso monarca, fueron de las brillante que recordamos haber visto, pues hubo momentos que rivalizaba con la del dia la claridad que arrojaban las que ardian á la vez en los cuatro ángulos de dicha plaza” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1872. BMVB).

Torna a parlar-se’n

El cop d’estat del General Martínez Campos el desembre de 1874 va suposar la fi de la Tercera Guerra Carlina (1872-1876), de la Primera República i el restabliment de la monarquia borbònica a Espanya en favor del Rei Alfons XII, fill de la destronada Reina Isabel II . El sistema polític que va sobrevenir a continuació rep el nom de Restauració i va atorgar una estabilitat relativa al país. Fins que va manifestar-se en crisi a finals del segle XIX, amb el desenllaç de la Guerra de Cuba el 1898. La pau social i les renovades ganes de viure durant els primers anys de la Restauració van traduir-se en un auge del calendari festiu d’arreu del país.

Vilanova no va restar al marge d’aquestes dinàmiques. Així les festes de Carnestoltes van reemprendre’s i desenvolupar-se amb vigor fins els últims anys de la dècada del 1880, Aleshores les dificultats en l’agricultura i en la indústria i el desgavell per la pèrdua de les restes de l’antic imperi colonial, Cuba i les Filipines, van apagar els ànims de gresca de la població.

La primera notícia de Diables en aquest context se situa a l’Arribo del 1875, el 5 de febrer, un dimecres. L’Arribo va sortir de la Rambla Transversal i va finalitzar a la plaça de la Vila, davant l’estatge del Centro Artesano –l’edifici de l’actual Biblioteca Joan Oliva–, l’entitat que va organitzar-lo. El sermó va llegir-se a la plaça de les Cols i a la de la Vila. Uns Nans van tornar a intervenir-hi: “A la hora anunciada verificó anoche [5 de febrer de 1875, dimecres] su triunfal entrada el HEROE DE LA TABOLA siguiendo el curso señalado oportunamente por la comisión organizadora de los festejos. / La comitiva fué mas numerosa de lo que podia esperarse corriendo á cargo de una sola de las sociedades de recreo con que cuenta esta villa, y la componian un buen número de carros alegóricos, varios peones disfrazados de ranas, otros en traje de diablos disparando fuegos artificiales, los cabezudos, que efectivamente merecen los elogios en otro suelto de este número tributamos por referencia á su autor, varias otras máscaras y una banda de musica que precedia el carro triunfal del Rey de la fiesta” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1875. BMVB).

El 1881 també apareixen els Diables. Els buits de premsa local als fons públics documentals impedeixen documentar-ne als anys immediatament anteriors. En aquella ocasió primer va preveure’s l’Arribo pel dimecres, el 23 de febrer. La comitiva sortia de la Sala i es dissolia a la plaça de la Vila. La comparsa de Diables i la banda de tabals havia d’intervenir-hi: “Sabemos que ademas de una numerosa comitiva de diablos que disparando fuegos artificiales concurrirán á la recepción del Carnestolendas el próximo miércoles [23 de febrer de 1881] se ha formado una gran banda de tambores que batiendo marcha figurará en el recibimiento del Héroe de la broma” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1881. BMVB).

L’Arribo, però, va ocorre el divendres 25 de febrer de 1881. Els Diables, fent espetegar moltes carretilles, que duien clavades a les puntes de les maces, no van faltar-hi: “Con grandísima animacion se verificó el viernes á las nueve de la noche el tradicional arribo del Carnaval. / Reunidas en el Salon de bailes, donde se hallaba el héroe de la fiesta, gran número de carretelas pertenecientes á las varias sociedades de recreo y particulares, salió á recorrer el curso de antemano designado, abriendo la marcha los diablos que quemaban gran número de cohetes y carretillas clavados en la punta de los mazos que al efecto llevaban” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1881. BMVB).

Els Diables també es documenten el 1883. L’Arribo va esdevenir el 31 de gener, un dimecres, i va llegir-se el discurs a la plaça de la Vila, al punt final del recorregut: “Apesar del mal estado del tiempo, anteayer [31 de gener de 1883, dimecres] verificóse el recibimiento del Carnaval, siguiendo la comitiva el curso señalado hasta la plaza de la Constitución, donde se reunió, puede decirse, todo Villanueva, para oir el discurso que el Héroe del dia debia pronunciar […] Formaban la comitiva, los diablos animando el curso con el contiguo fuego que despedían, muchos carros alegóricos de más ó menos buen gusto, muchos disfraces, algunas carretelas, los coches de las sociedades y la carroza triunfal del Carnestolendas” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1883. ACGAF).

Un breu sobre aquella presència ratifica que els Diables cometien la funció d’obrir la cavalcada. La nota també recull la dissort d’encendre’s a dos el morrió o civader, la bossa de sac on cadascú duia les carretilles: “Dos de las mascarones que formaban parte de la legión de diablos, vanguardia del Rey de la broma, se les incendió anteanoche el morral de los cohetes en lo mejor del barullo, sufriendo algunas quemaduras en la cara uno de ellos, y el otro sólo un susto más que regular. / Por fortuna se les pudo auxiliar inmediatamente y el caso no reviste toda la gravedad que era de temer, lo cual celebramos sinceramente” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1883. ACGAF).

Les notícies no fallen el 1887. L’Arribo va escaure’s el 18 de febrer, un divendres, va sortir de la plaça de l’Estació i va finalitzar a la plaça de la Vila, on també va llegir-se el discurs. La celebració de l’Arribo en un divendres va institucionalitzar-se, així com que el seguici partia de la plaça de l’Estació i finalitzava a la de la Vila, aquesta darrera, l’únic lloc on es llegia el discurs. Una nota va avançar: “Se nos ha asegurado que se está organizando una comparsa diabólica, que, disparando carretillas, irá á recibir á su magestad carnavalesca” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1887. BMVB). El programa d’actes també va preveure: “Dia 18. A las 8 de la noche la comitiva compuesta de gran número de abigarradas máscaras y comparsas diabólicas ocupando humorísticos carruajes se reunirá en la Plaza de la Estación” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1887. BMVB).

El 1890 també van figurar al davant els Diables i aquest cop també amb la certesa d’acompanyar-los de nou el Drac. L’Arribo va succeir el 14 de febrer, un divendres, i va finalitzar a la plaça de la Vila, on també va llegir-se el sermó: “A las 9 y media de anteanoche [14 de febrer de 1890, divendres] hizo su entrada triunfal en esta villa el Héroe de la algazara y del bullicio, S.M. el Rey Carnestolendas. La comitiva, que era bastante numerosa, y en la cual notamos algunos carros y carretelas, que representaban distintos objetos, con enblemas, algunos de ellos de muy buen gusto, iba precedido por el célebre «dragón» y una lucida comparsa de «diablos», que despedían incesantemente «carretillas», difundiendo la animación por todas las calles, previamente anunciadas, en las cuales había extraordinario gentío” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1890. BMVB).

Els últims Diables

L’última referència fefaent de Diables a Carnavals pretèrits de Vilanova se situa el 1906. L’absència dels Diables a la darrera dècada, i també d’aleshores en endavant, obeeix al trasbals en el dia a dia per la persistència de la grisor social i econòmica, incrementada d’ençà de la pèrdua dels mercats colonials el 1898, i a un canvi d’hàbits culturals i d’esbarjo.

No ha de sorprendre l’esvaniment dels Diables a l’Arribo a cavall dels segles XIX i XX si paral•lelament també van caure en desgràcia a la Festa Major. Un procés que va generalitzar-se arreu del país. El poble ras va bandejar-hi per norma la representació del Ball de Diables i la resta d’exercicis dels seguicis de Festa Major per interessar-se per d’altres expressions més a la moda i, a més, que no destapaven la posició social dels actors. La interpretació de manifestacions del braç dels Diables estava relegada a la gent més humil antany i, per tant, derivava també en una mena d’estigmatització o escarni social públic.

En aquest context, a Vilanova van subsistir tan sols uns pocs ball blancs, les Gitanes, els Pastorets i, sobretot, els Bastons, per la tossuderia dels seus capdansers i gràcies a l’ajut de gent del seu cercle (família, veïns o companys de feina). A més del gaudi que obtenien per desenvolupar l’activitat, també van pesar molt les recompenses materials que s’emparaulaven o sorgien a canvi.

L’Ajuntament de Vilanova també va assumir d’aleshores ençà també la sortida regular de les figures de la vila, de la Parròquia de Sant Antoni, les dues parelles de Gegants, la Mulassa que subsistia (la petita) i el Drac. Aquestes, a més, van acabar essent municipalitzades davant la minva de recursos econòmics de la Parròquia. Això darrer va aplanar encara més que s’assegurés un component igni a la capçalera de l’Arribo mitjançant la continuïtat del Drac. L’antic Drac no va faltar als darrers Arribos d’abans de l’esclat de la Guerra Civil. La comissió organitzadora del Carnaval, la majoria de vegades en mans de l’Ajuntament, va delegar aquesta tasca, com des d’antany, a la quadrilla que ja el treia a la Festa Major.

El 1906 el programa d’actes va emplaçar la intervenció d’una comparsa de Diables. L’Arribo, el divendres 23 de febrer: “A las nueve de la noche, se reunirán en la plaza de la Estación alegres comitivas de particulares y sociedades que, con sus nutridas bandas, numerosas antorchas y multitud de diablos vomitando contínua lluvia de fuego, formarán la humorística cabalgat recibimiento del S.M. el Rey Carnestolendas, la que, después de recorrer las principales calles de la villa, se dirigirá á la plaza de la Constitución, donde S.M. el Rey, Conde y Duque de la Flor del Cáñamo, desde su magestuoso trono pronunicará su acostumbrado Discurso crítico-burlesco, finalizando el espectáculo con fuertes cañonazos y fuegos de distintos colores” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1906. BMVB).

Bé, la documentació a l’abast potser palesa la seva organització algun cop més.

El programa d’actes del 1908 va anunciar “cetrots” (maces), “piules y coets” i un “escàndol infernal”. L’Arribo, el divendres 28 de febrer: “A les nou de la nit, ‘recepció oficial de S.M. el Rey Carnestoltes’ a qual efecte acudirán a la Plassa de l’Estació las Embaixadas de totes les Societats recreatives de la vila y els qui particularment tenen títol de Noble Carnavalesch. Feta la recepció y solemnisada per la tradicional marxa de les Danses, comensará l’esvalot carnavalesch ab sorolls de cetrots, esquells, timbals, cornetes, instruments desafinats, piules y coets. Acompanyada d’aqueix escándol infernal, se posará en marxa la grotesca comitiva que s’anomena l’Arrivo y que, passant pels principals carrers de la població, fará cap a la Plassa de la Casa de la Vila, ont el Rey, pujat en un trono ple de llums y banderetes, fará ab tota la serietat que’l cas requereix, el seu discurs crítich-humorístich, dit ‘Sermó d’En Carnestoltes’ que ve a ser una crónica burlescha de lo ocorregut a la vila durant l’any” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1908. BMVB).

La incògnita es repeteix el 1910. El programa d’actes va anunciar pel divendres 4 de febrer: “A les nou de la nit, el gran Arribo […] Obrirá la marxa el DRACH treyent foc y anunciant l´arribada del Héroe. Seguirán las gralles, els corns, els satrots, les bandes y la demés comitiva, passant pels principals carrers de la vila fins arribar á la Plassa de la Constitució, ahont S.M. En Carnestoltes desde son trono fará el seu acostumat sermó burlesch-critich-humorístic” (Democracia: 1910. BMVB. Diario de Villanueva y Geltrú: 1908. BMVB).

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Vilanova i la Geltrú i etiquetada amb , . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.