A diversos treballs s’esmenten alguns dels castellers tarragonins de més anomenada d’antany. La majoria de vegades, però, tan sols hi són citats pel seu renom, un fet que dificulta –en molts casos fins i tot impossibilita– escatir la seva identitat avui dia.
Així, una glossa de la Festa tarragonina de Santa Tecla durant el vuit-cents publicada a vigília de l’edició de 1912 va recordar-se de “Pau de Valls, Pau del Blau, L’Espiridión, Turrich”: “Cincuenta años atrá no se conocían sports, carreras, múicas, fuegos artificiale, ni algunos de esos atractivos que llenan ahora lo programas anuales de festejos. Los bailes de bastonets, cercolets, gitanes, dames y vells, Pedro Negro, Sebastiana del Castillo, D. Juan de Serrallonga, o de algunos Santos populares, y sobre todo los famosos castells de Valls, atraían a la ciudad un contingente numerosísimo de forasteros de la comarca, desde Vilafranca del Panadés, Valls, Roda, Creixell, Torredembarra, Vendrell y pueblos de la cuenca del Gayá, más apasionados o aficionados de aquella diversión, que ocupaba en el día de Santa Tecla y en el siguiente todas las calles y plazas de la ciudad, hasta impedir en ciertas hora y en determinados sitios el libre tránsito. Eran populares en aquellos días los nombres dels caps de colla, Pep del Batet [Josep Batet Llobera] y Salvador de Batet [Salvador Batet Llobera] y los de los más afamados castellers, Pau de Valls, Pau del Blau, L’Espiridión, Turrich y otros” (El Tarraconense: 1912. BPT).
El tarragoní Joan Ruiz Porta també va parlar de “el Torric i el Pau del Blau” en un article a la premsa de Tarragona a vigília del Concurs de Castells de 1932: “hi havia l’Isidre Rabassó, de Valls [Isidre Tondo Ballart], gat vell en la tècnica castellera, car en la distribució del personal, com a Cap de Colla [de la Colla Vella dels Xiquets de Valls], sempre hi tingué la mà trencada; i el Pujades, del Catllar; el Torric i el Pau del Blau, de Tarragona; l’Esperidió (L’Esperion), de Constantí, uns homenassos, tots ells, de musculatura formidable, que paraven a segons, i, destacant-se de tots ells, el Pau de Valls, al quals tots acataven per la còrpora hercúlea, i la seva grapa” (Diari de Tarragona: 1932. BHMT).
El també tarragoní Isidor Guerrero Domènech també va coincidir en destacar el protagonisme de “el Pau del Blau, els germans Torrich, Esperidión, Pardises” en un escrit sobre la Festa tarragonina de Santa Tecla durant el segle XIX aparegut a vigília de l’edició de 1935: “Cal remarcar, però, que sempre comptaven amb l’ajuda de forçuts tarragonins, com eren el Pau del Blau, els germans Torrich, Esperidión, Pardises i altres. Amb la seva ajuda, les colles de Valls arribaren a fer el tres de nou i l’espadat de set […] Sí, home, i, precisament, la que era més popular de totes. El pujar i baixar les escales de la Catedral a les dotze del migdia del dia de la Mercè. Després de fer el castell durant tot el matí a la Plaça del Port, es dirigien les colles al Pla de la Seu i allí es disputaven en noble lluita la supremacia. La lluita era aferrissada i hi havia vegades que arribaven fins els quatre cantons amb el pilar de cinc aixecat i altres fins a la botia que avui s’anomena «La Margarita», i que llavors era coneguda per Casa Barnils. / Pau del Blau i l’Espedión, castellers ferms com un roure, eren els més ferms puntals d’aquestes admirables gestes, les quals eren premiades amb entusiasme per la gran gernació que s’aplegava per admirar-los” (Catalònia: 1935).
Cinc antics castellers tarragonins, doncs, s’han esmentat, “Pau del Blau”, “Torrich”, “Esperidión”, “Pau de Valls” i “Pardises”. De tots ells menys de “Pardises” s’ha aclarit la seva identitat.
La incògnita de “Pau del Blau” es resol categòricament mitjançant aquesta nota sobre la seva defunció: “Ayer [14 de gener de 1899] falleció en esta ciudad D. Pablo Magarola y Lladó, muy conocido en Tarragona por Pau del Blau. / D.E.P.” (Diario del Comercio: 1899. BHMT). Amb aquesta informació, els Llibres Sagramentals de la Catedral de Tarragona recullen que Pau Magarolas Lladó va néixer el 18 de setembre de 1838 i que els seus pares eren Pau Magarolas París i Tecla Lladó Corbella, ambdós pagesos de Tarragona (AHAT).
Una mica entortolligat es presenta l’enigma de qui era “Torric” o millor dit, “els germans Torrich”. El camí ha conduit als germans Josep i Francesc Corbella Guinovart.
La ressenya de la sessió del 18 de juny de 1884 en el judici pels assassinats l’1 de març de 1884 a la casa número 14 del carrer Unió de Tarragona anomena que Josep Corbella, conegut com “l’hereu Torrich”, va ser-hi citat com a testimoni: “viendo que ya Torrich (Corbella) iba tras él gritando á la guardia para que le detuviera […] El testigo José Corbella dice que bajaba por la calle de Adriano y al estar allí vió la gente que perseguía á uno y daba voces de agarrarlo que ha dado cuatro puñaladas; led í la voz de alto y le cayó la vaina […] Preguntado por el señor fiscal dónde lo vió y quiénes le perseguían, dijo que lo vió en la calle de Pons Icart persiguiéndolo el hereu Turrich; que llevaba un cuchillo en la mano descubierto” (Diario de Tarragona: 1884. BHMT. El Sufragio: 1884. BHMT).
L’associació del renom “Torric” amb el cognom Corbella reapareix dècades després en ocasió de l’homenatge que l’Ajuntament de Tarragona, a iniciativa dels Centres Comercials Hispano-Marroquins, va retre a Marcel·lí Domingo Sanjuan, l’aleshores Ministre d’Agricultura, Indústria i Comerç, el migdia del diumenge 13 d’agost. Una crítica sobre l’esdeveniment va dirigir els retrets a el “Torric”, el “Gitano de Mora” i Pere Lloret Ordeix, l’Alcalde de Tarragona”: “Foren endebades els esqués. La gent no va picar. Ni Xiquets de Valls, ni Galarza, ni Barnés. El trio del Turric i el Gitano de Mora presidit per l’Alcalde Sr. Lloret fracassà estrepitosament” (Avançada: 1933. BHMT).
La mateixa publicació va centrar la seva mira després tan sols en la figura de Corbella: “Amb motiu de l’homenatge a Marcel·lí Domingo / «Ep, Turric, no facis el bèstia, que tots en coneixem a Tarragona» […] A què ve i per què –preguntareu, monsieur Cor … bel …la–“ (Avançada: 1933. BHMT).
Aquestes línies darreres de 1933 van al·ludir al tarragoní Emili Corbella Guinovart. No sorgeix cap dubte atès que va ser qui va promoure i responsabilitzar-se de l’homenatge en qüestió per la seva condició de tarragoní, i Delegat General i fundador de Centres Hispanomarroquins. Això condueix a que el Josep Corbella, “el hereu Turrich”, cridat a declarar el 1884 sigui el seu germà gran, Josep Antoni Corbella Guinovart. Un altre Josep Corbella d’aleshores, Josep Corbella Llauradó, no podia ser “el hereu Turrich” per ser el cap de família, era el pare, i encara viure.
Això darrer no és tot. La circumstància que un Josep Corbella i un Francesc Corbella signessin els rebuts a compte d’actuacions castelleres a Tarragona a l’època fan pensar que “els germans Torrich” eren Josep Antoni Corbella Guinovart, el Josep Corbella testimoni en el judici de 1884, i Francesc Corbella Guinovart, el germà petit de la família. Un Josep Corbella va signar diversos rebuts a compte de presències castelleres a Tarragona: del “baile de valencianos” el 1866 a Santa Tecla, de “la danza llamada Chiquets de Valls” el 1868 a Santa Tecla, de “la Colla de Montblanch” el 1878 a Santa Tecla i de la Colla Nova de Valls el 1882 a Santa Tecla (AHCT). I un Francesc Corbella, els de la Colla Nova de Valls el 1880 a Santa Tecla i el 1889 a Sant Magí (AHCT).
Un altre element rema a favor d’aquesta hipòtesi. Aquí coincideix que tant Josep Corbella com Francesc Corbella van representar a la mateixa formació, la Colla Nova dels Xiquets de Valls, almenys els cops que se cita la denominació de l’agrupació. Bé, Josep Corbella també va obrar en nom dels Torraires de Montblanc el 1878 a Santa Tecla perquè “los de Tarragona apoyaron a […] la nueva «colla de Montblanch»” en aquella ocasió, a instància d’Antoni “Malet [Benet], concejal conservador [de l’Ajuntament de Tarragona] e hijo de Montblanch […] farmaceutico titular de la que fué célebre farmacia del Don, en la calle Mayor” núm. 35 de Tarragona, com va recollir l’Arxiver de Tarragona, Joan Salvat Bové (J. Salvat Bové: 1926. BPT).
Josep Antoni Corbella Guinovart va néixer el 6 de novembre de 1839 a Tarragona. El seu germà Francesc, el 3 de novembre de 1854, com testimonien els Llibres Sagramentals de la Catedral de Tarragona (AHAT). Els seu pares eren els també tarragonins Josep Corbella Llauradó, primer pagès, com el pare, després sabater, com l’avi matern, i, al final, Agutzil municipal, i Antònia Guinovart Bordes. Francesc, de professió comerciant, va morir l’1 d’abril de 1892, com testimonien els Llibres Sagramentals de la Parròquia de la Santíssima Trinitat de Tarragona (AHAT).
La identitat de “l’Esperidió” ja és molt coneguda avui dia. Aquest breu que va informar de les també ja sabudes dificultats físiques el darrer temps de la seva vida s’hi suma: “Anoche [31 de desembre de 1905] fué viaticado el joven Jaime Tarragó Plana, hijo del conocido peón de muelle apodado Espiridión. / Deseamos que Dios devuelva al enfermo la salud perdida” (Diario del Comercio: 1906. BHMT).
Jaume Tarragó Plana, “l’Esperidió”, va néixer a Tarragona el 28 d’agost de 1857, fill d’Esperidió Tarragó Torelló, d’aquí el renom de “l’Esperidió, pagès de Vinaixa, i Francesca Plana Font de Constantí, d’aquí que alguns textos parlin que fos fill de Constantí, com palesen els Llibres Sagramentals de la Catedral de Tarragona (AHAT). La seva defunció va ocórrer el 4 de febrer de 1908 a Tarragona, segons recullen els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Sant Joan Baptista de Tarragona (AHAT). Si els germans “Torric” van posicionar-se del costat de la Colla Nova dels Xiquets de Valls, “l’Esperidió”, de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Així, Jaume Tarragó Plana, “l’Esperidió”, també va encarregar-se de recollir algun cop la gratificació de l’Ajuntament de Tarragona en nom de la seva Colla: el 1885 i 1889 a Santa Tecla (AHCT).
El renom de “Pau de Valls” al·ludeix a Pau Calbet Boleda, pagès i casteller vallenc establert a Tarragona. Pau Calbet Boleda va néixer el 7 d’abril de 1838 a Valls, d’aquí que a Tarragona se li adjudiqués el renom de “Pau de Valls”, fill de Manuel Calbet Morlà, pagès, i de Llúcia Boleda Calbet, ambdós de Valls, com testimonien els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Sant Joan Baptista, de Valls (AHAT). “Pau de Valls” va morir a Tarragona el 14 de novembre de 1916 (Diario de Tarragona: 1916. BHMT. La Cruz: 1916. BHMT).
Pau Calbet Boleda, “Pau de Valls”, va actuar amb la Colla Vella de Valls, com Jaume Tarragó Plana, “l’Esperidió”. Ell també va responsabilitzar-se de recollir la gratificació de l’Ajuntament de Tarragona en representació dels seus: el 1877, 1878, 1879, 1880 i 1891 a Santa Tecla (AHAT).
L’enigma de qui era “Pau de Valls” s’ha solucionat seguint dos camins i sempre tenint present els lligams familiars estrets entre castellers antany. Primer, que Rafel Calbet Cusidó, el seu fill, signés els rebuts a compte de la participació de la Colla Vella de Valls a Tarragona en dues ocasions: el 1883 a Santa Tecla i el 1894 al Quart Congrés Catòlic (AHCT). Aquest fil ha destapat la coincidència que el seu pare es digués Pau, fos nascut a Valls i s’hagués establert a Tarragona, com expressa el renom tarragoní “Pau de Valls”. Això i que un Pau Calbet representés a la Colla Vella diversos cops, com ja s’ha vist al paràgraf anterior.
Rafel Calbet Cusidó va néixer el 31 d’octubre de 1859, també a Valls, fill de Pau Calbet Boleda i Úrsula Cusidó Morlà, com reporten els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Sant Joan Baptista, de Valls (AHAT).
Segon, que Pau Calbet Boleda, “Pau de Valls”, fos l’avi matern dels germans Pau, Esteve, Antoni i Victorí Pomerol Calbet, puntals dels Xiquets de Tarragona a plaça d’ençà de 1926. El seu pare, Antoni Pomerol Nogués, qui també va representar a la Colla Vella de Valls a Tarragona i després a la Colla Nova de l’“Escolà” durant les primeres dècades del segle XX, era casat amb Josefina Calbet Cusidó, filla de Pau Calbet Boleda, “Pau de Valls”, i, per tant, també germana de Rafel Calbet Cusidó
Xavier Güell
El blog de Xavier Güell 