Valencians a Vilanova i la Geltrú

L’origen dels castells s’ha situat en la torreta final dels quadres de dansa d’uns balls anomenats de Valencians que van integrar-se en els seguicis festius de diverses poblacions de la Catalunya Nova durant els segles XVII i XVIII. Avui dia ha pres forma la idea que, per rivalitats entre grups, hi va adquirir cada cop més preponderància la construcció de la torreta final i que el procés va culminar a cavall dels segles XVIII i XIX.

Aquí van resultar determinants les disputes entre dues formacions de Valencians, les dues de Valls, la de Pagesos i la de Menestrals, i que van esdevenir de Xiquets de Valls més endavant amb els castells del tot endegats. La seva lluita va conduir a la invenció de la tècnica de la suma de pilars, és a dir, a allò que defineix els castells i que els diferencia de la resta de manifestacions que també cultiven el neguit universal d’enfilar-se uns damunts dels altres tan sols amb l’ajuda dels propis cossos. El pilar, una columna de castellers, és la unitat de la que parteixen els castells. Així, per exemple, un tres de sis resulta de la suma de tres pilars de sis pisos d’altura, amb el sobreentès del pom de dalt, una mena de cúpula que arrodoneix els tres pisos superiors.

L’existència de dues formacions rivals a Valls, allò natural en els castells a Valls, va propiciar la superació dels pals pel camí. Les disputes poden esdevenir fructíferes. En contra d’una primera impressió, les empreses es cohesionen i es dinamitzen quan topen amb contrincants. En aquest cas, els Valencians de Valls van sortir-se’n per competir per qui més reeixia en les destreses castelleres, però també, per xocar dos esquemes mentals fonamentats en les diferències laborals, socials o polítiques dels actors en acció, pagesos i menestrals, conservadors i liberals. El seu èxit també s’explica per extrapolar els seus neguits més enllà de casa, fins l’extrem de capitalitzar les energies d’afeccionats d’arreu del Camp de Tarragona i el Penedès.

Tot això darrer duu a defensar primer l’existència de multitud de balls de Valencians en un estadi primigeni, es recorda, aquell en què colles d’arreu del territori dansaven i completaven una torreta final, i després, la irrupció de l’esquema ideat a Valls que va abandonar les parts dansades per incentivar-se les torres. Aquí darrere també moltes colles de Valencians primigènies van esvanir-se sota l’ombra de les dues colles de Valls, les mítiques de Xiquets de Valls d’aleshores ençà, per abduir l’espectacularitat i la riquesa de les solucions i la manera molt versemblant amb què dirimien el quid de l’activitat la gent de Valls, amb la construcció més alta que no queia.

Valencians que ballen

Aquestes dinàmiques, entre d’altres llocs, es reconeixen a Vilanova i la Geltrú, una població a l’extraradi de l’àrea tradicional castellera, però que atresora notícies de tots els períodes de la història dels castells, també de la seva gènesi. Aquí també es documenta primer l’activitat del ball de Valencians en un estadi primari i després, l’aposta per les propostes dels Xiquets de Valls. A hores d’ara, la primera notícia se situa el 1775 en ocasió de Sant Antoni Abat, el 17 de gener, la Festa Major pretèrita del nucli de Vilanova. La celebració a llaor de la Mare de Déu de les Neus va començar a gestar-se a partir de 1781, arran d’un vot de la població. Els Comptes del Batlle d’aleshores recullen el lliurament de 18 diners i 9 sous “á Joseph Cañellas per havernos acompanyat á la Iglesia lo dia de Sant Antoni fent lo ball de Valencians” (ACGAF).

Aquests Valencians de 1775 devien interpretar-los uns veïns, atesa l’existència d’un seguici lluït d’exercicis festius a la vila, a banda de l’estesa de colles de Valencians arreu del territori a l’època, abans de la preponderància de les dues de Valls. Així, “diferents balls de bastons, de Santa Fe, y altras; despues la Mulassa, Los dos Gegáns petits […] y despues los Gegáns grans” van comparèixer el 26 d’agost de 1771, no feia massa anys enrere, a la processó per la benedicció de la primera fase de l’actual fàbrica del temple de Sant Antoni Abat (F. Sans, i X. Sorni: 1997).

Les noticies de Valencians a la població no s’acaben aquí. Uns d’altres papers de comptes municipals en contenen dues més d’unes dècades més endavant, de just abans de l’inici de la Primera Guerra carlina o Guerra dels set anys (1833-1840). Al 5 de juny de 1828, s’hi van anotar 3 lliures i 15 sous a compte de “dos balls de Valencians y de bastons” que van participar al Corpus (ACGAF). Al 5 d’agost de 1831, de nou 3 lliures i 15 sous també “als balls de bastons y Valencians”, ara de la Festa Major a llaor de la Mare de Déu de les Neus, el 5 d’agost (ACGAF). La documentació d’una altra institució de la vila ofereix una notícia més d’aquells anys. Als Comptes de l’Obra de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova, l’entitat que endegava a l’època la Festa Major de Sant Antoni Abat, figuren el 8 de febrer de 1833 12 duros i 4 rals pel Ball de “Balencians” de la Festa Major de Sant Antoni Abat (APSA).

El ball de Valencians, doncs, no va fallar a distintes cites del calendari festiu local, la Festa Major de Sant Antoni Abat, la de les Neus i el Corpus, en un període breu de temps, entre 1828 i 1833, com han destapat les tres referències darreres. Aquesta assiduïtat fa pensar en la intervenció d’una colla molt propera, una de local. Aquesta intuïció també sorgeix per acudir els Valencians al Corpus. Pel seu caràcter universal, se celebra simultàniament arreu del territori, sembla més fàcil que s’hi atansessin uns veïns que no uns forasters. Aquests darrers també era més probable que ja fossin compromesos a casa seva.

Els diners també guarden la seva importància, perquè fan creure que es tractava d’uns Valencians en el seu estadi primigeni, s’hi insisteix, aquell en què es bastia una torreta com a cloenda d’uns quadres dansats. Aquests Valencians van rebre unes quantitats de diners no massa diferents que una colla de la moixiganga, de la que sap amb certesa que era local, a banda de ser un exercici emparentat i que reunia un número no massa allunyat de components. L’antiga moixiganga de Vilanova aplegava entre 15 i 30 balladors, prenent per patrons la plantilla de dues altres moixigangues penedesenques i veïnes, respectivament, Sitges i Vilafranca del Penedès.

La moixiganga va ser gratificada també amb 3 lliures i 15 sous el 1829 per Sant Antoni Abat, però sense repartir amb ningú (ACGAF), amb 10 duros el 1832 per Sant Antoni Abat (APSA), amb 16 duros el 1833 per Sant Antoni Abat (APSA) i amb 9 duros 3 pessetes el 1834 per Sant Antoni Abat (APSA). El 16 duros de 1833 s’institucionalitzaran més endavant.

La hipòtesi dels diners, però, no quadra amb les remuneracions de vint anys més endavant, perquè la moixiganga va obtenir més diners que uns Valencians ja castellers, que aleshores van requerir més personal i, a més, van generar més despeses per no residir a la població. Els Valencians van rebre 14 duros i la moixiganga, 16, per participar el 1853 a la Festa Major de Sant Antoni Abat (APSA). Els Valencians, 12, i la moixiganga de nou 16, el 1854 a la Festa Major de Sant Antoni Abat (APSA).

L’explicació potser rau en què diverses mans van costejar el concurs casteller el 1853 i 1854, com era freqüent antany per ser l’exercici de seguici festiu més car, o per no disposar de més recursos l’Obra de Sant Antoni prou després de minvar els seus recursos per la supressió de les seves rendes, delmes i privilegis amb les reformes burgeses i la fi de l’Àntic Règim. El 1850, com es veurà, en canvi, potser es reflecteix la millor paga dels Valencians/Xiquets de Valls per assumir-la l’Ajuntament en solitari, per ser el primer que el govern municipal va encarregar-se de la Festa Major de les Neus, que se sàpiga.

Valencians castellers

Uns Valencians entregats als castells, per tant, havent bandejat el repertori dansat, i liderats per uns cracs forasters, de les colles de Valls, dels famosos Xiquets de Valls, apareixen a Vilanova una dècada després, un cop superat sobradament el trasbals de la Primera Guerra carlina o Guerra dels set anys (1833-1840) i amb alguna efemèride per celebrar pel mig.

Així, el programa d’actes de la Festa Major de Sant Antoni Abat de 1845 va anunciar la participació de la dansa de “Valencianos, en la que lucirán su maestria varios profesores de entre los mas acreditados del Principado”, entre d’altres manifestacions festives, i que havia d’excel·lir amb “una torre elevando primero la cúspide y acabando por los cimientos”, és a dir, la primera presència castellera coneguda a Vilanova i la Geltrú, a hores d’ara, i, a més, amb una altra excepcionalitat, amb la novetat d’un castell aixecat per sota, un tres, el més probable, el migdia de Festa Major davant la Casa de la Vila, a l’actual plaça Pau Casals. Els Valencians havien de contribuir a l’enaltiment de la benedicció de la primera pedra del nou altar major de l’església parroquial de Sant Antoni Abat. Una Festa Major sempre és temps per esdeveniments excepcionals i que sempre els organitzadors pretenen que adquireixin ressò. Això darrer va derivar aleshores en què s’anunciessin les noves a la premsa i, de retruc, que això avui dia permeti documentar-hi els Valencians: “Dia 16 […] A las tres de la tarde recorrerán varias calles de la poblacion, á mas de los gigantes, Enanos, Mulasas (Vieja y Nueva), Caballets y Dragon, las danzas de San Antonio, Diablos, Santa Margarita, Gitanas, Buen Jesús, Mal Casados, Mojiganga, Damas y Viejos, y por último la de Valencianos, en la que lucirán su maestria varios profesores de entre los mas acreditados del Principado, y reuniéndose todas ellas al anochecer en la plaza de la Constitución, acompañarán al magnificico ayuntamiento á la iglesia parroquial […] Dia 17.- Desde el amanecer, las músicas de las danzas anunciadas recorderán por las calles la continuación de las fiestas hasta las nueve de la mañana, en cuya hora tendrá lugar la acostumbrada corrida de mulos y caballos, despues de cuyo acto, las mencionadas danzas, gigantes y demás, se reunirán nuevamente en la plaza de la Constitución para acompañar al magnífico ayuntamiento á la citada parroquia […] Finalizada la funcion y precedida del mismo acompañamiento, volverá el cuerpo municipal á las casas consistoriales, frente de las cuales todas las danzas harán alarde de sus habilidades, y particularmente la de valencianos, que se propone construir una torre elevando primero la cúspide y acabando por los cimientos”(Diario de Barcelona: 1845. AHCB).

Uns Valencians castellers van tornar l’any següent, el 1846, aquest cop a la Festa Major de les Neus, on va repetir-se la coincidència d’un acte extraordinari, la benedicció de l’altar major de Sant Antoni Abat iniciat un any enrere. Aquesta vegada també va publicar-se el programa d’actes a la premsa, però ara els Valencians hi van aparèixer amb una mica més de concreció per insinuar-se la identitat de la formació. L’esment a “los mas diestros y acreditados atletas del Campo de Tarragona” fa endevinar-hi als Xiquets de Valls, que es documenten a partir de totes les ocasions posteriors: Dia 3 […] Por la tarde se bendecirá el nuevo altar, despues de cuyo acto se llevará al Santísimo Sacramento en procesion por las principales calles, esperándose que asistirá á ella un lucido concurso, á mas de las danzas y gigantes que la precederán. / La iglesia y la torre estarán adornadas con la mayor profusion, esplendidez y buen gusto. Una infinidad de danzas, entre las que sobresaldrá la de valencianos, ejecutada por los mas diestros y acreditados atletas del Campo de Tarragona recorrerán de continuo las calles, acompañarán al magnífico ayuntamiento que asistirá en cuerpo á las funciones religiosas y precederán las procesiones” (Diario de Barcelona: 1846. AHCB).

Aquestes línies confirmen l’assistència dels Valencians: “Durante la fiesta todas las calles de la villa han ofrecido un animado cuadro de la mas viva alegría, siendo recorridas de continuo por los gigantes y los bailes y otras comparsas del gusto del pais, distinguiéndose entre ellos el de valencianos, el de los diablos y el de la mogiganga” (Diario de Barcelona: 1846. AHCB).

La notícia de Valencians plenament castellers i amb l’etiqueta inequívoca dels Xiquets de Valls s’assenten any rere any un cop superat el lapsus de la Segona Guerra Carlina, també anomenada Guerra dels Matiners (1846-1849).

Així, el programa d’actes de la Festa Major de les Neus de 1850 va avançar el concurs dels Xiquets de Valls, dels quals s’esperava que lluïssin el migdia de Festa Major a la plaça de la Vila. La moixiganga, guarda la seva importància, també hi és citada: “Habrá seis danzas populares, vulgo BALLS, cuyos nombres son los siguientes: «Ball de diables, Moxiganga, Malcasats, Robo de Rosaura y Xiquets de Valls», los cuales acompañados de agradables músicas […] El dia 5 por la mañana los BALLS recorrerán las calles de la población, y á las 9 y media, reuniéndose como en la víspera en la plaza de la Constitución, volverán á dirigirse al templo, precediendo Cuerpo Municipal, donde se cantará un solemne Oficio, en honor á la Virgen, predicando el distinguido orador Rdo. D. Domingo Sugrañas. / Concluido este sagrado acto regresarán á las Casas Consistoriales, en cuya plaza habrá el divertido espectáculo de todas las danzas populares, particularmente los XIQUETS DE VALLS, que ejecutarán con la limpieza que les es propia, cosas difíciles y arriesgadas” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1850. BMVB).

Unes línies a la premsa local, al Diario de Villanueva y Geltrú, que va començar a editar-se aquells dies, ratifiquen la intervenció dels Xiquets de Valls i la seva exhibició de repertori casteller, un altre cop una construcció aixecada per sota a escena, un tres, es repeteix, el més probable. Els misteris de la moixiganga també són esmentats: “Al salir de dicha funcion y regresado el cuerpo municipal que á ella asistió, á la casa del común, precedido como la noche anterior despues de las completas, por las varias comparsas de baile egecutaron estos las varias evoluciones de sus insituto, distinguiéndose entre todos el llamado de la mogiganga con la representación de sus misterios (que vienen á ser una especie de cuadros al vivo cual los que presentó en Barcelona Mr. Tournour, hechos esta vez con bastante simetria y buen gusto, salvo la diferencia que entre unos y otros debia necesariamente existir), y el de los Xiquets de Valls que entusiasmaron á los concurrentes con sus difíciles y atrevidos ejercicios principalmente por lo increïble que parece la ejecución de levantar el castillo por la base, lo cual requiere una fuerza y precisión inmensas. El cuadro que la plaza donde esto tuvo lugar presentaba, era de lo mas animado y sorprendente que pueda darse. La diversidad de músicas que hacían resonar sus ecos en ella produciendo una amalgama fantàstica sin color local; el bullicio y la animación de la gente que se apiñaba para gozar de su vista; las vueltas de los bailarines y el alzamiento como por encanto de los misterios y castillos; el fuego del baile de los diablos; los disparos de «El Robo de Rosaura»” (Diario de Villanueva y Geltrú: 1850. BMVB).

Els comptes de la Comissió organitzadora de la Festa Major, ja s’ha dit més enrere, aquesta vegada municipal per primer cop, que se sàpiga, també palesen la presència castellera. Aquí s’hi al·ludeix tant en la denominació Xiquets de Valls com Valencians. La“Cuenta de lo recaudado para la fiesta mayor y de lo invertido en la misma”, és a dir, una relació de cadascuna de les despeses i ingressos i que remet als rebuts respectius, comptabilitza 800 rals, o sigui, 40 duros, pel “Baile de Valencianos, documento nº 1”. El document duu la data del 16 d’agost (ACGAF). El “documento nº 1” reporta el lliurament a “Francisco Montserrat” el 5 d’agost “de quarenta duros por los Gastos de los Chiquets de Valls” (ACGAF). La mateixa documentació palesa l’entrega de 16 duros a Ramon Castellví Massó el 17 d’agost per la moixiganga (ACGAF).

El millor catxé dels Xiquets de Valls/Valencians, més del doble de la moixiganga, es justifica per aplegar més components i, a més, molts d’ells, per no dir tots, forasters. A aquests, per tant, també se’ls havia de rescabalar de les despeses d’estada, viatge i jornals d’anada a Vilanova i tornada a casa. La data del rebut a compte, el 5 d’agost, el segon i últim dia d’actuació, ratifica la condició de forasters d’aquests actors. Per ser de fora, s’havia de redactar i signar el seu rebut abans que abandonessin la població.

La certesa que es tracta del catxé dels Xiquets de Valls/Valencians, també ja s’ha dit més enrere, potser rau en la circumstància de manegar l’Ajuntament la Festa Major, el primer cop, que se sàpiga, i, arran d’això, a més, en solitari, sense requerir l’ajut de ningú.

La música també sona

Aquest passeig en l’evolució dels Valencians a Vilanova també es pot reviure a través de partitures de l’època, els anomenats quaderns d’orgue, uns reculls de melodies populars que organistes i mestres de capella van confeccionar arreu del territori entre els segles XVIII i XX per valer-se’n en determinades celebracions litúrgiques, principalment de Nadal. Aquests recopilatoris esdevenen avui dia un testimoni excepcional pel seu alt valor etnogràfic, perquè reporten un gruix de melodies profanes del gust o esteses a l’època, i, entre elles, les que s’interpretaven en els exercicis de seguicis festius.

El recull de llibertats d’orgue de Magí Sans Bartomeu, mestre i organista de la Capella de Música de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova, datat el 1891, però que aplega temes de qui van precedir-lo en el càrrec, i que el mestre Francesc Pujol Pons va salvaguardar per copiar-lo l’estiu de 1923 per encàrrec de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, esdevé molt sucós. La tonada “Xiquets de Valls antics” és un calc d’altres de recollides al Camp de Tarragona de Valencians en el seu estadi primigeni i que al·ludeixen als quadres dansats. Això, per tant, insinua l’actuació de Valencians que ballaven a Vilanova. El seu títol també resulta ben eloqüent: “Xiquets de Valls antics” fa pensar en allò abans dels Xiquets de Valls, és a dir, de nou als Valencians que ballaven. A l’època, “Xiquets de Valls” també equivalia a castells (CPCPTC). L’execució de la torreta també surt a escena en una altra melodia del recull. El tema “Ball dels Xiquets de Valls (modern)” resulta una versió primària del “Toc de castells” (CPCPTC).

Els papers de música de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú, l’altra parròquia al municipi a l’època, també contribueix a aquest cop d’ull pretèrit. Un full manuscrit de primer terç del segle XIX, entre d’altres fragments de músiques populars, conté una tonada breu titulada “Ball de Balancian” que també fa venir present el “Toc de castells”. L’exigüitat dels seus setze compassos no impedeix veure-hi als dos primers l’actual entrada del “Toc de castells” i a continuació, les formes i la cadència del conjunt de la melodia (F. Roig Galceran: 1991).

El recull de Magí Sans Bartomeu també ofereix un recordatori de l’èxit a Vilanova de la plenitud dels Valencians en els castells. Aquí apareixen amb plena vigència les transcripcions del “Toc de castells” (“Tocada dels Castells. Xiquets de Valls”), les “Matinades” en la seva versió curta (“Les Matinades. Xiquets de Valls”) i el “Tomb de la processó” (“Toc de processó. Xiquets de Valls”) (CPCPTC).

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en Vilanova i la Geltrú. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.