Una altra notícia de castells a Montserrat el 1860

Ja és conegut que una colla de la moixiganga d’Igualada i d’altres manifestacions de la terra, uns sardanistes empordanesos, la Cobla de Pep Ventura, el Cor Euterpe de Josep Anselm Clavé, el ball pla de Sabadell i el ball de bastons de Monistrol, van fer cap a Montserrat el 30 de setembre de 1860, perquè la Diputació de Barcelona va voler honorar la visita al santuari de la reina Isabel II amb una selecció de manifestacions de zones distintes de Catalunya, que aleshores ja s’intuïen com icones de casa nostra.

Els papers de la Comissió Organitzadora, de la Diputació de Barcelona, sobretot, aclareixen que va obrar-hi una colla de la moixiganga d’Igualada. Però la majoria de cròniques de l’època adjudiquen erròniament la presència castellera als Xiquets de Valls, per la fama d’aquests i el desconeixement de molts que la moixiganga d’Igualada, una manifestació sense el ressò dels castellers de Valls arreu, també plantava castells.

Aquest és el cas d’unes línies fins ara poc conegudes de l’advocat Francesc de Paula Fors de Casamayor al seu llibre La estrella del Montserrat: Impresines y recuerdos de esta montaña y de su célebre monasterior, su descripcion, su historia y sus tradiciones, que va editar el 1867, no massa anys després de l’estada de la reina Isabel II a Montserrat. Aquí va incidir-se en l’alçada de castells de “de cuatro y cinco altos” dels Xiquets de Valls, la moixiganga en realitat, i, a més, també en un mostra festiva que va esdevenir a partir de les cinc de la tarda de l’1 d’octubre a l’exterior del Monestir, un cop va acabar el besamà dels alcaldes de la província. Fins ara, se subratlla, se cenyia l’actuació de la moixiganga d’Igualada i la resta de manifestacions al 30 de setembre: “Despuntó la aurora del dia primero de Octubre anunciando un claro y sereno dia y una temperatura verdaderamente primaveral. Los mágicos sones de una banda militar entre aquella breñas y matorrales á la hora de la diana simultaneaban con los apacibles de la dulzaina y el tamboril que llamaba á la fiesta y al regocijo á los que madrugaran antes del dia y divagaban por los alrededores del Monasterio […] Pocos momentos antes de dejar las reales personas el Monserrat, presenciaron en el patio esterior del Monasterio un improvisado baile, en el que, así tuvieron ocasion de ver lucir su gracia y donaire á las lindas y graciosas labradoras, y los apuestos jóvenes del Ampurdan en la danza de las Sardanas llargas, al son de las tradicicionales tenoras y otros instrumentos que forman su bien combinada orquesta, como el bullicioso ball pla ó rodó de los alrededores de Barcelona por unas cuantas parejas de jóvenes de Sabadell, que repicaban sendas castañuelas. / En la alegre despedida, no faltó tampoco el paloteo ó ball de bastons, los difíciles y arriesgados castillos de hombres llamados de los chiquéts de Valls, donde una cuadrilla de robustos mancebos del campo de Tarragona lucieron su hercúlea fuerza muscular y los mas difíciles equilibrios levantando torres humanas de cuatro y cinco altos; y por fin oyeron nuevamente los melodiosos coros de Euterpe, cuyas bellas y expresivas composiciones de su director el Sr. Clavé, tanto les habian agradado el dia antes” (F de P. Fors de Casamayor: 1867. BNE).

Xavier Güell