Vilafranca del Penedès, 1840-1846

Vilafranca del Penedès és on es documenta la millor continuïtat d’actuacions castelleres en el passat, amb almenys una a la majoria d’anys, sobretot en ocasió de la Festa Major, el 30 d’agost, Sant Félix. El període que abraça els anys 1840 i 1846, és a dir, entre la Primera i la Segona Guerra Carlina, n’és un exemple. Aquí, a més, es descobreix un seguit d’elements que expliciten l’assentament de l’activitat castellera, ja no només a la Senyora Vila sinó arreu.

La majoria de referències recullen els castells sota la veu arcaica “ball de Valencians” i protagonitzats, el més plausible, per Colles de Valls, les que ben aviat, a hores d’ara d’ençà de 1849, es coneixeran com de Xiquets de Valls. L’empenta dels castellers vallencs va empènyer’ls a liderar el món casteller, amb la disponibilitat d’obrar fora de casa i a totes, aleshores amb els castells de vuit. Les remuneracions oficials en dansa, la majoria de cops, el doble de la moixiganga de Vilafranca, l’exercici més ben valorat en mans exclusives d’uns veïns i que aplegava a una vintena d’integrants, la meitat de la plantilla primigènia d’una colla castellera, també fan pensar en la compareixença a Vilafranca de colles castelleres forasteres, de Valls.

La Primera Guerra Carlina, entre 1833 i 1840, es dona per finalitzada a Catalunya el 6 de juliol de 1840, un cop les últimes tropes carlines de Ramon Cabrera Griñó van travessar la frontera francesa. Els historiadors entenen l’inici de la Segona Guerra Carlina, entre 1846 i 1849, uns, al setembre de 1846 amb l’aixecament de Benet Tristany Freixes a Solsona i altres, al 16 de Febrer de 1847 amb l’assalt del mateix Tristany a Cervera.

Els Comptes dels Administradors de Sant Félix, els organitzadors encara de la Festa Major de Vilafranca, reporten la presència castellera a l’edició de 1840. Un apunt hi esmenta la despesa de 41 lliures i 5 sous “Per los valencians ab la obligació de fer la torre, aspedats & c[astells] de set” (A. Ribas: 1999). 41 lliures i 5 sous equivalen a 116,71 pessetes, o 23,34 duros, si 1 lliura són 20 sous, 1 pesseta, 7 sous i 5 pessetes, 1 duro.

Això darrer, a més, esdevé la primera referència coneguda a hores d’ara de la fórmula estereotipada “castells, torres i pilars”, que s’entén pròpia del Penedès i que descriu el conjunt del repertori casteller, i també, el nivell de les construccions en dansa, almenys de set pisos. La precisió “la torre, aspedats […] de set”, com ha assenyalat Antoni Ribas, pot fer entendre al compromís de bastir la torre de set, el dos de set al Camp de Tarragona, i el pilar de set, ambdues construccions, el pilar molt més, “d’alta qualitat i dificultat” (A. Ribas: 1999).

Un apunt dels Comptes dels Administradors de Sant Félix també recull la participació castellera el 1841: “Per lo vall de valencians … 38 [duros]” (A. Ribas: 1999).

Una memòria que acompanya els Comptes dels Administradors ressenya els instants més rellevants d’aquella edició de la celebració. Aquí es constata que va assolir-se una fita castellera local, atès que va completar-se un castell de vuit per primera vegada a Vilafranca, “lo castell de vuit”, el tres de vuit, presumiblement. Un èxit que es repetirà en anys posteriors i que, en conjunt, manifesta la consolidació de l’activitat aquell temps, per sovintejar construccions de força envergadura, els castells de vuit, el preludi del súmmum que s’atansarà a la dècada següent, els castells de nou: “Se tiraren dos castells de foch, y hagué dos saraus y vàrios valls, distingintse sobretot el de valencians, el que féu lo castell de vuit devant de la Casa de la Vila, may vist en esta vila” (A. Ribas: 1999).

La despesa castellera també fa entendre la progressió castellera el 1841, atès que si l’any anterior, el 1840, van destinar-se 23,34 duros per veure’s castells de set, ara, el 1841, molts més, 38, per un de vuit. L’augment del catxé devia anar en consonància a l’exigència dels castellers de recompensar-los-hi el seu millor nivell.

La coincidència del primer dia de després de la Festa Major, l’1 de setembre, el 1841 amb el primer aniversari d’una revolta liberal destapa la participació activa d’afeccionats locals, en aquest cas vilafranquins, a la Festa Major. Això no esdevé banal ates que és un dels factors que van apuntalar la puixança dels castells arreu i, alhora, l’èxit de les colles castelleres de Valls. La gent de Valls va liderar el món casteller antany per la seva vàlua i dedicació, però també, per sumar la complicitat d’afeccionats d’arreu.

L’1 de setembre de 1840 va esclatar arreu una revolta progressista que va desafiar l’autoritat de l’Estat per denunciar els projectes legislatius que havien endegat o projectaven els moderats, qui monopolitzaven els càrrecs governamentals estatals aleshores.

Aquestes línies assenyalen la plantada de castells per uns liberals que van voler commemorar el primer aniversari de l’1 de setembre de 1840 al vespre davant el local que va acollir una sessió de ball, segons s’hi diu, de la Festa Major: “Vamos todos los dias recibiendo noticias de diferentes puntos del antiguo principado, y el paso que por ellas vemos que las mas de las poblaciones no han hecho la menor demostración de alegria por el aniversario de 1º de setiembre: en las que se ha celebrado alguna fiesta ha sido por los pocos hombres que han sacado algun provecho de aquel sacudimiento. En algunos puntos se han dejado sentir desórdenes mas ó menos notables. En Villafranca del Panadés por ejemplo donde el aniversario de setiembre coincidió con la fiesta mayor, el pueblo se apoderó de la orquesta que debia tocar en el baile que por ocasión de la fiesta mayor daban las familias de la poblacion, y no contento con haberse propuesto por este medio de la diversion á los que no eran setembristas, habiendo estos empezado el baile con un piano, acudió el pueblo y empezó á meter ruido delante de la casa con gaitas, dulzainas y otros instrumentos que metieron una algarabía tal que no dejaba entender á los bailarines. Al mismo tiempo se empezaron á formar castillos de hombres, que se elevaban á la altura de los balcones [se sobreentén que es refereix als balcons dels primers pisos], todo esto sin que la autoridad tomase la menor providencia para conservar el órden. En esto se acaloraban los ánimos, y Dios sabe dónde se hubiera llegado, si un fuerte aguacero no se hubiese encargado de despejar las calles” (El Corresponsal: 1841. BNE).

Aquests altres mots, d’una publicació no contrària a l’ideari liberal, no com els del paràgraf anterior, reporten que els liberals vilafranquins van organitzar la commemoració el dia que tocava, l’1 de setembre, un cop escolats els tres de la Festa Major, no valent-se d’un acte de la Festa Major. Així, per tant, els castells van aixecar-se mentre se celebrava una sessió de ball que va endegar-se expressament el vespre del mateix 1 de setembre. Tot això fa entendre-hi el protagonisme d’uns veïns i, a més, d’idees liberals, per tant més propers a Colla de la Roser de Valls, en els castells d’aquell vespre. Qui van decidir exterioritzar els seus anhels mitjançant una expressió que entenien propera, els castells, i, a diferència dels dies de la Festa Major, sense haver de recórrer a ningú, perquè els castellers cridats per a la Festa Major, una Colla de Valls, ja eren, en un principi, camí de casa. La notícia que els castells eren de l’alçada dels balcons dels primers pisos, per tant, modestos, com es llegeix en el paràgraf anterior, també rema en el sentit del paper d’uns veïns. Aquesta referència, d’altra banda, és la primera explícita a hores d’ara d’uns castells, tal com s’entenen avui dia, a cura d’uns vilafranquins: “Nuestro corresponsal de Villafranca de Panadés nos dice que en aquella villa celebraron los liberales con indecible entusiasmo el aniversario del glorioso setiembre. Un repique general de campanas saludó la aurora de tan fausto dia [l’1 de setembre de 1840]: los jóvenes recorrian las calles con inesplicable algazara, revelando su semblante placentero los patrioticos sentimientos que animan su corazon. Una magnífica orquesta asoció por la noche sus armoniosos ecos á los vítores de la juventud entusiasta y el pueblo entero acudió al baile brillante que empezó a las nueve, y aunque no debia durar mas que hasta las once se prolongó hasta las tres en que un repentino aguacero le hizo cesar. Los alcaldes constitucionales, cuyo patriotismo es bien conocido, emplearon cuantos medios estaban á sus alcances para dar á la fiesta todo el prestigio y realce posibles. Hubo iluminacion general, mas no dejó en medio de esto, de llamar la atencion la casa del gobernador, cuyos balcones no ofrecian una sola luz. Esta conducta del gobernador, que no participó absolutamente de la comun alegria, le atrajo nuevas simpatías de los liberales del pueblo, que ya no le tenian en el mejor concepto. A pesar de esto no se le hizo la mas mínima manifestacion de odio y reinó constantemente un orden admirables” (El Constitucional: 1841. BNE. El Espectador: 1841. BNE).

La Festa Major de 1842 tampoc no va resultar orfe de castells. Unes línies a la premsa va avançar-ho i, a més, amb la voluntat de millorar-s’hi registres per plantejar-se l’assalt ja no d’un castell de vuit pisos, com un any enrere, sinó de “dos castillos de á ocho de mucha dificultad”: “VILLAFRANCA.El dia 30 del corriente agosto se celebrará la fiesta mayor de San Felix, la que durará tres dias. / En la vigilia habrá un famoso castillo de fuego artificial con fuego de varios colores; el dia del santo al entrar la procesion en la iglesia se echará una pieza de fuego artificial de mucho mérito; y al dia siguiente se echará otro castillo de fuego artificial; habrá dos bailes públicos en el salon del cuartel, buena orquesta y el salon bien adornado; los bailes de mojigata, valencianos y demas se esmerarán en divertir el público, y los valencianos egecutarán dos castillos de á ocho de mucha dificultad” (El Constitucional: 1842. AHCB).

Una crònica genèrica, dissortadament, palesa tan sols la compareixença dels castellers: “Al toque de las doce del dia 29 la sonorosísima campaneria parroquial anuncia á todo el vecindario que san Felix es el dulcísimo objeto á quien proclaman aquellas armoniosas lenguas de metal. Chiquillos de varias edades estasiados de gozo, claman á voz en cuello por las calles, viva san Felix. En seguida siete bailes de valencianos, pastores, etc, al estilo del pais, los famosos jigantes, dragon, águila y otras antigüedades que recuerdan la espulsion de la morisma, recorren las calles divertiendo al numeroso pueblo, y al anochecer una lucida procesion acompaña al santo desde la casa del administrador á la parroquia iluminada y ricamente adornada, donde con la asistencia del ayuntamiento, música brillante del batallon nacional, varios músicos de Barcelona, Villanueva y otros aficionados se cantan solemnísimas vísperas y novena del santo” (El Católico: 1842. BNE).

Però, afortunadament, unes altres línies que acomboien els Comptes dels Administradors d’aquell any destapen que va assolir-se de nou “lo castell de vuit”, el tres de vuit, suposadament, i, a més, “la torre de set”, el dos de set que diuen al Camp de Tarragona, i “los espedats de sis”, en plural, per tant, executats de diverses maneres, almenys aixecats normal o per sota. Aquí també va incidir-se que les fites van veure’s per partida doble per assolir-les dues formacions. Això darrer esdevé molt important per un altre motiu, atès que es tracta de la primera notícia coneguda a hores d’ara de la compareixença simultània de dues colles, pressumiblement vallenques, a la Festa Major de Vilafranca, un element que va perpetuar-se i va garantir el prestigi i l’èxit de la diada vilafranquina: “hi hagué molts valls, entre los cuals se distinguiren dos de valencians, que uns y altres feren lo castell de vuit, la torre de set y los espedats de sis y moltas altres operacions dificultosas, tot lo que presencià lo molt Iltre. Ajuntament des de los balcons de la Casa de la Vila, y sens dir res més de lo que és, se pot dir que no hi ha persona en esta vila que may hàgia vist lo que traballaren los valencians molt y bé, que ya serà mol que de molt temps se vègian iguals operacions” (A. Ribas: 1999).

Els Comptes dels Administradors també recullen la presència castellera aquest cop, el 1842. Aquí va anotar-se la despesa de 48 duros “al vall de valencians ”, en singular, no “als balls de valencians”, en plural (A. Ribas: 1999). Això destapa una altra característica pretèrita dels castells extensible arreu. Si el text del paràgraf anterior ha esmentat la intervenció de dues formacions i els Comptes tan sols a una, això implica que l’altra va acudir-hi per pròpia iniciativa o, el més plausible, emparaulada pels seus partidaris locals. Ja s’ha dit que l’èxit de les Colles de Valls va raure en extrapolar els seus neguits més enllà de casa, fins l’extrem de capitalitzar les energies –i recursos econòmics quan va fer falta– d’afeccionats d’arreu del Camp de Tarragona i el Penedès. Les diferències laborals, socials o polítiques d’una part significativa dels actors en acció, els admiradors d’una i altra Colla vallenca, respectivament, pagesos i menestrals, conservadors i liberals, també van empènyer la cohesió dels dos blocs confrontats.

Els Comptes dels Administradors de Sant Félix reporten la presència castellera a la Festa Major el 1843. Aquí es llegeix que va invertir-se una quantitat similar a la dels darrers anys: “per los valencians … 44 [duros]” (A. Ribas: 1999).

La memòria dels Administradors que acompanya els Comptes comenta la participació dels castellers a la protocol·lària processó de la tarda de Festa Major i a l’entrada de la imatge del Sant patró a la Basílica de Santa Maria ja al vespre: “Las moltas pesonas que omplian los balcons y terrats entre las quals se distingian com sempre las galanas fillas de Vilafranca lo concurs que apenas cabia en las dos plasas que circueixen la iglesia, el entusiasme del poble aclamant lo gloriós patró, las variadas y alegres encara que sencillas músicas dels balls, la contínua ajitació ordants mohiments de valencians, muxiganga, pastorets & los coets del drach y gegants y los tiros dels fingits fascineros [el ball de Serrallonga], tot fou coronat e il·luminat per un deslumbrador cuadro de foch també de [Joan] Colomer que, si bé més petit en dimensions y de menor valor que lo castell del dia anterior, en ingeni y bona disposició lo excedia” (A. Ribas: 1999).

Sobre els protocols de la Festa Major és també un document contemporani, la “Llibreta de consueta o règimen de la present parròquia”, redactada l’any anterior, el 1842, i que també apareix al volum amb els Comptes dels Administradors. En relació a la processó del vespre del 29 d’agost es fa palès l’enuig de les autoritats religioses perquè els castellers, com també dels moixiganguers, s’atrevien a finalitzar la seva participació a l’interior de la Basílica de Santa Maria. Una irreverència, l’actuació d’exercicis profans en llocs sagrats sense autorització, en aquest cas els castells, que era denunciada des d’altes instàncies, bisbes i arquebisbes, des del segle XVIII, doncs, sense tot l’èxit desitjat: “Se adverteix se tinguia cuidado de què cuan arriba la profesó en la iglésia, pues tanta és la alegria y algazara que haya cuan entra lo sant cridan viva St. Fèlix que sens recordarse de la veneració que se deu en lo temple ha succeït en algun any haberhi entrat lo castell y també la Moxiganga” (A. Ribas: 1999).

Els Comptes dels Administradors també constaten la participació castellera el 1844. L’assentament va redactar-se en singular, per tant, una formació va ser remunerada pels camins oficials. Que fos per una quantitat similar als darrers anys també rema en aquest sentit: “per lo vall de valencians … 42 [duros]” (A. Ribas: 1999).

La memòria que els Administradors van afegir-hi afirma que va veure’s “lo castell de vuit”, entre d’altres construccions, per primer cop a Vilafranca. Això darrer, però, no quadra si, com s’ha vist més enrere, la fita ja va assolir-s’hi almenys el 1841 i 1844, si no és que es referís a un castell de vuit encara no vist a la Senyora Vila: “Seria cansar al lector lo referir lo dels tres anys anteriors puix que se féu en un tot igual a ells, solament y agué de particular que se tragué lo ball del Serrallonga y en son lloc y posà lo vall dels set pecats mortals, acompañat de sas virtuts, y hagué dos muxigangas, una de menestrals y una altre de pagesos, y sobretot y hagué lo vall de valèncias que se esmerà de tal modo que sorprengué als espectadors per haber fet cosas que may se habian vist en lo decurs dels anys passats com són entre altres lo castell de vuit” (A. Ribas: 1999).

Una crònica genèrica de la Festa Major reporta la presència castellera i la de la resta d’exercicis participants: “La vigilia del santo, el armonioso clamoreo de las sonorísimas campanas, no está diciendo desde el Ave Maria: mañana es san Félix, inclitísimo patrono de esta católica villa. / A la dulcísimo melodía del campaneo corresponde la afectuosa salutación del agradecido pueblo que como por devoto instinto corresponde en mil puntos prorrumpiendo con un dulcísimo «viva san Félix». A las dos de la tarde ya empieza la fiesta con la salida de dos hermosos jigantes, dragon, águila y demas antigüedades que nos renuevan los felices dias de nuestros abuelos en que todo era dicha, ventura, paz, fraternidad y union. / Multitud de divertidos bailes de valencianos, pastorcillos, de duplicada mojiganga, damas y viejos, del llamado Pecados mortales, recorrieron las calles convidando anticipadamente al vecindario á participar de tan pomposa fiesta” (El Católico: 1844. BNE).

Poca cosa se sap dels castells de la Festa Major de 1845 si no és el que es desprèn d’aquest avanç de la programació. La previsió que rutllaria amb els divertiments “de costumbre” fa creure-hi la intervenció dels castellers, com tantes vegades abans: “Nos escriben de Villafranca que se están efectuando muchos preparativos para que la fiesta mayor de aquella villa corresponda á la celebridad de que goza en Cataluña, y que se confia con fundamento en que será mayor aun la concurrencia que en los años anteriores. / A mas de los juegos de costumbre, de las danzas, de los bailes y demas diversiones semejantes, se dispararán dos hermosos castillos de fuego, uno de ellos en la víspera de la festividad, despues de una solemne procesion y de unas completas á toda orquesta en la iglesia” (La Posdata: 1845. BNE. El Heraldo: 1845. BNE).

La notícia de castells a l’edició següent, el 1846, figura en aquesta transcripció del programa d’actes, una de les primeres conegudes a hores d’ara, i on es descobreix que l’eix dels actes dels tres dies tradicionals de gresca, el 29, 30 i 31 d’agost, poc ha variat d’aleshores ençà. La celebració va esdevenir poc abans de l’esclat de la Segona Guerra Carlina i amb la presència del Batalló del Regiment d’Infanteria de Sòria, a Vilafranca des de feia uns dies, una circumstància que va avançar l’estat bèl·lic al país de seguida: “El dia 30 del actual es San Félix martir, patron de Villafranca del Panadés, que será obsequiado con la mayor solemnidad y alegría que se haya visto. / En la vigilia el hermoso sonido de las campana anunciará la especial fiesta que con todo el aparato posible ha sido preparada. En la tarde saldrán los gigantes, el antiguo drach, los bailes dichos de valencians, dos de muxiganga, dos de bastons, diables, pastorets y cercolets, que seguirán ejerciendo sus habilidades hasta las casas del magnífico ayuntamiento y administradores. / A las seis de la misma pasarán todos los referidos bailes á la casa del Sr. Administrador, que procesionalmente con la música y hachas de cera acompañarán al glorioso patron San Félix á la iglesia, en donde se le cantarán unas solemnes completas con toda la música […] El dia de la fiesta al amanecer todos los bailes seguirán las calles anunciando con sus músicas y habilidades haber ya llegado el dia tan deseado de su patron. / A las diez estos mismos acompañarán al magnífico ayuntamiento á la iglesia, en donde se cantará un solemne oficio con música, predicando el distinguido orador R.P. L. Moliné, exclaustrado. Concluido el oficio los mismos bailes volverán á acompañar al mencionado ayuntamiento á las casas consistoriales, en donde presenciarán sus habilidades, en particular de los valencians, formando toda especie de castillos de los mas difíciles. / Por la tarde habrá una brillante procesion con asistencia de la reverenda comunidad de presbíteros, ayuntamiento y de todos los predichos bailes con sus músicas: dando fin á su entrada en la iglesia con un pequeño castillo de fuego, vitoreando todos al inclito patron San Félix mártir […] A la mañana del dia siguiente seguirán los mismos bailes: á las diez habrá oficio de difuntos cantado por la misma música, y oracion fúnebre, que predicará el indicado L. Moliné: concluido el oficio todos los bailes seguirán como en el dia anterior. / Por la tarde estos mismos acompañarán al glorioso mártir San Félix, que procesionalmente será conducido otra vez á la casa del Sr. administrador” (El Fomento: 1846. AHCB. Gaceta de Madrid: 1846. AEBOE).

Un resum del programa d’actes també va publicar-se almenys en un altre altaveu: “En Villafranca del Panadés se hacen grandes preparativos para celebrar con la posible solemnidad el dia de san Felix martir, patron de aquella villal / En la vigilia, un repique general de campanas anunciará el principio de esta fiesta, para cuyo mayor lucimiento nada se ha omitido. Por la tarde saldran en procesion los gigantes y el antiguo drach; bailándose por algunas parejas las danzas conocidas en el pais con los nombres de valencians, de muxiganga, de bastons, diables, pastorets y cercolets, que irán egerciendo sus habilidades hasta la casa ayuntamiento. / Al dia siguiente se trasladará la imagen del santo desde la casa del administrador a la iglesia, donde se cantará un solemne oficio, acompañado de música, acabado el cual predicará el R. P. Lemline, esclaustrado. / Duespues, y en los dos subsiguientes días se tirarán algunos castillos de fuego, habrá bailes públicos en la plaza gran de san Juan y continuarán las danzas y músicas” (El Espectador: 1846. BNE).

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Vilafranca del Penedès i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.