L’Espluga de Francolí, 1892

El debut de la Colla de “Cal Biel”, l’agrupació que va reunir als afeccionats locals de l’Espluga de Francolí a cavall dels segles XIX i XX, se situa el 1893 a la Festa Major de la mateixa Espluga de Francolí, el 30 de juliol, a llaor dels Sants Abdó i Senén. L’afirmació parteix d’una correspondència a El Correo de la Provincia, publicació carlina de Tarragona, que va anunciar-hi la intervenció de “los nuevos xiquets”, que “luciran sus habilidades, levantando, al efecto, sus arriesgados castillos” (El Correo de la Provincia: 1893. BHMT).

Així mateix, a l’edició de dos anys enrere, el 1891, també s’ha establert la darrera ocasió de l’època, el segle XIX, que va seguir-se la fórmula consuetudinària de tants llocs de l’àrea tradicional castellera de cridar als Xiquets de Valls.

Però què va ocórrer a la Festa Major de 1892? Hi va haver castells? Doncs, sí. I qui va plantar-los? Els Xiquets de Valls, com encara el 1891? O una colla local, com d’ençà de 1893? Doncs, uns afeccionats locals, que van aplegar-se a corre-cuita i, és molt plausible, que, amb l’experiència, aleshores van decidir de repetir-ho amb més fonaments al cap d’un any, el 1893, constituint la Colla de “Cal Biel”.

Una correspondència de Jacint Espigó Ramos, membre de la Junta del Centre Carlí de l’Espluga de Francolí, al diari carlí El Correo Español, va ressenyar que uns afeccionats locals, “los aficionados á esta clase de diversiones”, van engrescar-se a aixecar castells impremeditadament, “levantaron arriesgados castillos, los cuales, dada la improvisación, fueron muy aplauididos”, el migdia de Festa Major de 1892, el 30 de juliol, després de l’Ofici, davant de la Casa de la Vila. L’estímul de sumar uns grallers a plaça també va aplanar-ho Això guarda la seva importància si el capdavanter dels grallers, també un veí, també es delia pels castells, com més endavant es veurà: “Muy señor mio y distinguido correligionario: Con gran pompa y solemnidad ha celebrado esta católica y leal villa su anual fiesta mayor en honor á los inclitos martires Santos Abdón y Senén con los siguientes festejos: […] Dia 30 […] Una vez concluídos los divinos Oficios, al igual que el dia anterior por la noche, se dirigieron las autoridades en Corporación á las Casas Consistoriales en medio del mayor regocijo de que estaba poseído este vecindario, y una vez allí, los aficionados á esta clase de diversiones, al alegre sonido de las dulzainas y el tambor, levantaron arriesgados castillos, los cuales, dada la improvisación, fueron muy aplauididos” (El Correo Español: 1892. BNE).

Aquí tampoc no passa per alt que la notícia aparegués en una publicació carlina, El Correo Español s’acaba de dir, com també la del debut de la Colla de “Cal Biel”, a El Correo de la Provincia, com també s’ha dit, si l’Espluga de Francolí va ser plaça forta carlina. I així, al nucli dur de la Colla de “Cal Biel” també va professar-se aquest ideari. I també, que la incompareixença dels fins aleshores habituals Xiquets de Valls i, en consonància, l’actuació inesperada d’uns veïns, va coincidir amb l’aleshores desestructuració de les Colles de Valls. Una correspondència de la pàtria dels Xiquets de Valls de finals d’agost, o sigui, d’un mes després de la Festa Major de l’Espluga de Francolí, a La Renaixensa de Barcelona, va incidir en què “la colla vella que estava mitj desorganitzada (la nova ja ho está del tot) tornará á organisarse completament” (La Renaixensa: 1892. AHCB).

Els dos únics exercicis contractats pels seguicis, es repeteix, van ser uns grallers i la Banda de Música dels nens asilats a la Casa d’Empara de Vilanova i la Geltrú, que dirigia Antoni Urgellès Granell amb l’ajut de Josep Olivella Queraltó. Aquestes altres línies de Jacint Espigó Ramos sobre el vespre de la vigília de Festa Major, del dia 29, en donen fe: “Por la noche, que serían las nueve y media, el magnífico Ayuntamiento, acompañado de las tradicionales dulzainas (estilo del país) y la reputada banda y orquesta de la Casa Amparo de Villanueva y Geltrú, compuesta toda de niños, que dirige el aventajado profesor Sr. Urgellés, se dirigieron al templo parroquial, adonde se cantaron unas solemnes completas á toda orquesta” (El Correo Español: 1892. BNE).

La documentació municipal ratifica que s’esperava el concurs de les dues formacions musicals esmentades i no, el del castellers locals. A la sessió municipal del 26 de juny va acordar-se contractar la Banda de Música de la Casa d’Empara de Vilanova i la Geltrú: “el Sr. Presidente [Pau Farré, l’alcalde] manifestó que según le habia indicado el Concejal Sr. [Josep] Civit á instancias de la Sra. Superiora del Colegio de esta villa la Musica del Municipio de Villanueva y Geltrú se ofreció venir á tocar á todas las funciones de costumbre que por cuenta del Municipio de esta poblacion se celebran el dia de la Fiesta Mayor por el precio de doscientas cincuenta pesetas, corriendo la manutención de los mismos á cargo de dicha Superiora por el precio de dos pesetas diarias por cada individuo siendo estos en número de veinte y dos” (AMEF). I a la sessió del 26 de juliol, pocs dies abans de l’inici de la Festa Major, per tant va refiar-se amb gent de molt a la vora, és a dir, locals, va decidir-se llogar els grallers: “A propuesta de mismo Sr. Presidente [Pau Farré, l’alcalde] se acordó concertar para que toquen en los dias de la Fiesta Mayor, las dulzainas y tamboril” (AMEF).

Els papers de la hisenda municipal, els llibres de comptes i els manaments de lliuraments, coincideixen en què tan sols va preveure’s la contractació d’ambdues formacions musicals.

Així, el vilanoví Josep Olivella Queraltó, l’ajudant del director, Antoni Urgellès Granell, va rebre les 250 pessetes de la Banda de la Casa d’Empara de Vilanova i la Geltrú, el 31 de juliol, la darrera jornada de gresca (AMEF).

I l’espluguí Josep Estadella Rull, 100 pessetes el mateix dia, “importe de las dulzainas que han tocado en los dias de la fiesta mayor de esta poblacion para cuyo objeto fueron contratadas”. La seva condició humil, com tants actors d’antany dels seguicis festius, es destapa si Josep Sales va signar-li el rebut a compte: “Por el interesado que no sabe firmar á su ruego José Sales” (AMEF).

Això darrer rescata de l’anonimat a un antic graller de l’Espluga de l’Espluga de Francolí. Es tracta de Josep Estadella Rull, nascut a l’Espluga de Francolí a les set de matí de l’1 de febrer de 1861, el mateix dia van batejar-lo a la Parròquia de Sant Miquel Arcàngel de l’Espluga de Francolí, fill de Pere Estadella Poca, pagès, i Manuela Rull Gay, ambdós també de l’Espluga de l’Espluga de Francolí (AHAT).

Josep Estadella Rull va casar-se el 24 de febrer de 1921 a l’església de Sant Josep Oriol de Barcelona amb Antònia Sarto Rivas (AHAT). Això fa pensar que es tracta d’un de tants camptarragonins que van haver d’establir-se al Pla de Barcelona en busca d’un futur millor darrere la crisi econòmica i social que va patir el món de la vinya a final del segle XIX, l’eix de l’economia al territori a l’època, i també, per tant, que va haver de cultivar, si va ser el cas, els seus anhels tradicionals en un altre marc geogràfic. L’emigració de tants veïns, de fet, va condicionar la supervivència de colles de grups tradicionals per faltar-los-hi integrants.

L’aposta pel monocultiu de la vinya va redundar inicialment en un estat de benestar. Les vendes van multiplicar-se i la forta demanda va traduir-se en un augment dels preus i els guanys. Les dècades de 1870 i 1880, fins el 1891, van ésser extraordinàries. Cases comercials de Reus, Tarragona, Vilafranca del Penedès o Valls, també qui van endur-se els millors talls del pastís, van distribuir els vins de la Conca de Barberà amb molt d’èxit arreu d’Europa, malgrat la seva baixa qualitat, per l’absència de competidors. La conjuntura comercial va afavorir-ho. Les collites dels vins francesos, fins aleshores els capdavanters a Europa, van descendir a causa de la fil·loxera i el míldiu. Uns aranzels alts també van impedir l’entrada en joc dels vins italians i portuguesos. L’arribada del ferrocarril a Montblanc el 1863, a més, va aplanar l’exportació als mercats exteriors. El ferrocarril de Tarragona a Montblanc passant per Reus va salvar les deficiències en les vies de comunicació existents. Els preus del vi, després d’uns anys de descensos, però, van desplomar-se el 1891. Les condicions mercantils del moment van determinar-ho. La fi de l’acord d’entrada quasi lliure dels vins espanyols a França (la producció s’havia recuperat a França), l’aparició de nous productors (Algèria) i la pèrdua dels mercats americans van dificultar la comercialització dels vins. L’arribada de les plagues de la fil·loxera i el míldiu a la comarca van acabar d’arruinar el negoci. La fil·loxera va devastar els últims ceps sans el 1894 i 1895, tal com havia ocorregut dècades abans arreu d’Europa.

Josep Estadella Rull, d’altra banda, també devia ser un entusiasta dels castells si els comptes municipals reporten el lliurament de 200 pessetes “a José Estadella Xiquets de Valls” a la Festa Major anterior, el 1891 (AMEF). Aquesta despesa va aprovar-se a la sessió municipal del 26 de juliol també de 1891: “También se acordó que para la fiesta mayor se contrate á los Xiquets de Valls” (AMEF). Aquest neguit, és clar, devia afavorir que, en la seva faceta de graller i trobant-se a plaça, no s’estès d’animar i acomboiar la plantada de castells el migdia de la Festa Major de 1892.

Xavier Güell

Anuncis
Aquesta entrada s'ha publicat en Espluga de Francolí i etiquetada amb . Afegiu a les adreces d'interès l'enllaç permanent.