José Zorrilla i els Xiquets de Valls

El 3 d’octubre de 2020, el tarragoní Jordi Bertran Luengo va avançar al Diari de Tarragona unes línies que el poeta i dramaturg José Zorrilla Moral, molt conegut pel gran públic per ser l’autor del drama romàntic Don Juan Tenorio, va dedicar als castells arran de conèixer’ls in situ l’estiu de 1868 (J. Bertran Luengo: 2020). Aquests mots pertanyen al segon tom –d’un total de tres– de l’obra Recuerdos del tiempo viejo, un aplec ingent de vivències de Zorrilla. Aquest volum va publicar-se per primera vegada el 1882, a la “Tipografía Gutemberg” de Madrid, i el conjunt de l’obra per lliuraments a mesura que va escriure’s, entre 1880 i 1882, a Los Lunes de El Imparcial, el suplement literari d’El Imparcial de Madrid.

José Zorrilla, a banda, també va subratllar-hi la seva empatia no tan sols entre el gruix d’elements benpensants i benestants catalans amb qui va congeniar sinó amb el conjunt de Catalunya arran d’establir-se a Barcelona d’ençà de rebre el març de 1868 un encàrrec de l’editorial Montaner i Simon, fundada el 1867 a Barcelona per Ramon Montaner Vila i Francesc Simón Font, i esvanir-se-li l’opció de retornar a Mèxic, on havia residit en anterioritat, entre 1855 i 1866, arran de l’afusellament del seu mecenes allí, l’Emperador Maximilià I de Mèxic, el 19 de juny de 1867. Zorrilla, de fet, també va casar-se per segona -i última- vegada el 20 d’agost de 1869 a l’església de Santa Anna de Barcelona amb Juana Pacheco Martín, 32 dos anys més jove que ell; ell en tenia 52, ell, 20.

La notícia del contracte amb l’editorial Montaner i Simon presenta un primer lligam de Zorrilla amb els castells, perquè, ai làs!, a Catalunya va instal·lar-se a casa d’un empresari originari de l’àrea històrica dels castells, el vilafranquí Josep Puig Llagostera, qui li va oferir el seu sostre, tant a Barcelona com a la seva colònia industrial, la colònia Puig d’Esparreguera; fundada el 1846 i la més gran d’Espanya a l’època. I quina casualitat, un altre industrial fill també originari de l’àrea històrica castellera, el reusenc Antoni Sedó Pàmies, va haver de prendre les regnes de la Colònia Puig en morir Puig el 1879 –la instal·lació va denominar-se Colònia Sedó a partir d’aleshores– i, a més, la Colla Vella dels Xiquets de Valls va actuar-hi els dies 8, 9 i 10 de juliol de 1893 en ocasió de la inauguració del conjunt d’equipaments bàsics que li van atorgar la condició de “població”; uns dies, el segon cap de setmana del mes de juliol, que van esdevenir els de la seva Festa Major d’aleshores ençà.

I això no és tot, la majoria dels prohoms catalans que Zorrilla va destacar de la seva estada a Barcelona, també al segon tom de Recuerdos del tiempo viejo, també condueixen al territori casteller per excel·lència, perquè, a banda de l’industrial vilafranquí Josep Puig Llagostera, va recordar-se del polític i escriptor Víctor Balaguer Cirera, barceloní, però que va acabar establint estrets lligams amb Vilanova i la Geltrú, el també polític i escriptor tarragoní Pere Antoni Torres Jordi i l’escriptor barceloní Conrad Roure Bofill, gran amic d’un altre vilafranquí, Eduard Vidal Valenciano, i de Valentí Almirall Llozer, polític barceloní, però admirador dels castells: “me anunció una carta de Barcelona la venida á mi retiro de uno de los sócios de la casa editorial catalana MONTANER Y SIMON. Y vino este último á proponerme la traduccion de los cuatro poemas de Teenyson en su edicion ilustrada por Gustavo Doré: convencile yo de que era mejor hacer una leyenda española con las mismas ilustraciones de los poemas ingleses; y comenzamos aquel tour de force, del cual no podían salir cuatro páginas legibles en medio del tumulto y la inquetud en que debieron escribirse –porque sabido por el excéntrico fabricante Pepe Puig y Llagostera mi trato con los Montaner y Simon, me ofreció hospitalidad en su casa de Barcelona y en su fàbrica de Esparraguerra; con su cuenta y razon, como él decía, para que al poeta castellano no le ofendiera la proteccion del comerciante catalan. Acepté y me estableci en Cataluña. / Los curiosos pormenores de aquel tiempo de vida comun, con su cuenta y razon, con Puig y Llagostera, están en mi Vuelta á la patria. Víctor Balaguer, Pedro A. Torres Ditazza [sic], Roure y los poetas catalanes, me pasearon en triunfo noble y generosamente por la tierra de las sangrientas barras y las rojas barretinas; allí fuí desde entónces aceptado y tenido por hermano, y donde quiera que á oirme me han llamado, me han colmado de obsequios y de aplausos, y me han despedido con un puñado de duros; porque en aquella tierra del trabajo se comprende que nadie debe trabajar sin recompensa. Desde entónces hay hoy he tenido casi siempre mi casa en Barcelona, y allí soy mirado como catalan, aunque no uso barretina” (José Zorrilla: 1882. BDCYL).

Zorrilla al Camp de Tarragona

El fil conductor entre Zorrilla i els castells, però, va sorgir a partir de recórrer a tutti pleni el Camp de Tarragona, com se sap, part del territori primigeni dels castells, pocs mesos després d’instala·lar-se a Barcelona, l’estiu de 1868. Així, la premsa tarragonina del moment palesa que va visitar la capital castellera de l’època, Tarragona, de la mà de Víctor Balaguer Cirera, un dels individus amb més contactes aquell temps arreu de l’Estat darrere les seves grans dots a l’hora de moure’s entre bambalines, i convidat per Marià Rius Montaner, empresari i polític tarragoní i a qui el Rei Amadeu I va concedir el títol de Comte de Rius pocs anys després, el 1871. Rius va obrir-li de bat a bat les portes de la seva vivenda; al carrer Hospital, actual Comte de Rius (Diario de Tarragona: 1868. BHMT). Zorrilla va fer cap a Tarragona el vespre del 25 de juliol de 1868 i no va marxar-ne fins el 27 de juliol. Els dos dies següents, el 28 i 29, va moure’s per Reus i el matí del 30 va prendre un tren camí de Tarragona, que tot sembla indicar no en va baixar fins arribar a Barcelona.

Però Zorrilla no en va tenir prou i va voler esplaiar-se més pel Camp de Tarragona, i així, va plantar-se de nou a Tarragona tan sols dos dies després de marxar-ne, el vespre de l’1 d’agost, amb el tren del vespre provinent de Barcelona, i aleshores no va abandonar-lo fins almenys dos mesos després. La premsa de Tarragona el situa encara en un acte públic el vespre del 27 de setembre al Teatre Principal de Tarragona, a la Rambla Vella, en ocasió de la representació del seu drama Traidor, inconfeso y mártir (Diario de Tarragona: 1868. BHMT). I aquestes altres línies del mateix tom II de Recuerdos del tiempo viejo, ensopegant amb la processó cívica que va organitzar-se també a Tarragona tres dies després per festejar el triomf de la Revolució, també anomenada Revolució de Setembre o la “Gloriosa”, que va dur el destronament i l’exili de la reina Isabel II, i l’inici d’un període anomenat Sexenni Democràtic (1868-1874). L’eufòria pel reeiximent de la “Gloriosa” va expressar-se en manifestacions festives espontànies arreu de l’Estat. La marxa va ocórrer a Tarragona, com a tants llocs, el 30 de setembre, dos dies després de la decisiva batalla d’Alcolea (Còrdova), l’endemà de reeixir l’aixecament a Madrid –la capital de l’Estat– i el dia que Isabel II va abandonar Espanya des de Sant Sebastià: “Trabajando, pues, una tarde en el retiro de aquella masía de Tarragona de que ya he hecho mencion [se suposa, el Mas de Marià Rius Montaner a la partida de la Grassa al terme municipal de Reus], me distrajo el ruido de un carruaje que á su puerta se detenía; era el de Mariano Rius, que me le mandaba con una carta, en la cual me ordenaba abandonar inmediatamente aquella quinta, donde ya no me consideraba seguro. [Els neguits que Marià Rius Montaner va expressar per carta a Zorrilla no eren gratuïts, atesa la seva implicació en el moviment insurreccional; Rius, fins i tot, va resultar escollit Vice-President de la Junta Municipal que va elegir-se aquell mateix 30 de setembre i que va regir el govern municipal d’aleshores ençà] / ¡Cual no sería mi asombro al entrar de vuelta por las calles de Tarraggona, topándome en ella de manos á boca con una procesion cívica que paseaba en un estandarte el retrato de Prim, al son de la Marsellesa y de vivas á la República! / Acababa de estallar y se revirificaba la revolucion del 68” (José Zorrilla: 1882. BDCYL).

Zorrilla també va fer sobreentendre al segon tom de Recuerdos del tiempo viejo que va sojornar tant de temps al final al Camp de Tarragona darrere les valuoses i abundants amistats que va sumar-hi de seguida. Si va viatjar a Barcelona el 30 de juliol i va regressar a Tarragona l’1 d’agost, doncs, devia obeir a la necessitat de resoldre afers ineludibles a Barcelona, sobretot, la provisió dels efectes mundans necessaris per romandre a on havia acabat de descobrir que se l’apreciava tant: “Retirado en una masía de Tarragona perteneciente á la familia del hoy conde de Rius [es repeteix, se suposa, el Mas de Marià Rius Montaner a la partida de la Grassa al terme municipal de Reus], trabajaba yo con afan en la conclusion de mis Ecos de las montañas, que es mi juicio el libro peor que en verso se ha publicado en España en lo del siglo va transcurrido. Ni otra cosa podía ser, escrito en los intervalos breves que de quietud relativa me dejaba la interminabe série de convites, velada, excursiones y extremados obsequios con que los catalanes me honraron por aquel tiempo. En medio de un capítulo, el municipio de Tarragona, la comision de los juegos florales de Reus ó cualesquiera otra delegacion de perentoria fiesta mayor, en país más ó ménos cercano, me encerraba en un coupé de un tren especial, y comenzaba conmigo una semana de bailes, lecturas, festines y serenatas; y los buenos de mis editores Montaner y Simon quedaban en Barcelona con las manos en la cabeza, sin poder dar á los suscritores de mis Ecos de las montañas otra razon de la falta de entregas que la de que el autor estaba en una ó en otra fiesta, en tal ó cual poblacion” (José Zorrilla: 1882. BDCYL).

Zorrilla va adonar-se de les interioritats dels castells

Aquest anar i venir de festa major en festa major, amb l’apoteosi final de les festes tarragonines de Santa Tecla, el súmmum del territori, de manera natural i, alhora, privilegiada, per rodejar-se de tan bons cicerones, és clar, va possibilitar que descobrís un dels números festius per excel·lència del territori, els castells, les “torres de hombres […] de los Xiquets de Valls”, tal com el mateix Zorrilla va escriure també al segon tom de Recuerdos del tiempo viejo. Sense marxar de Tarragona, Zorrilla va gaudir durant aquest temps almenys de l’oportunitat de viure les diades de Sant Roc al Cós del Bou el 16 d’agost, de Sant Magí a la plaça dels Cols el 19 d’agost, de Santa Tecla a la plaça de la Font el 23 de setembre [en aquest escenari d’ençà d’uns pocs anys abans, el 1863, no a la plaça de les Cols, com abans] i la Mare de Déu de la Mercè a la plaça de les Cols el 24 de setembre, que encara acaba avui dia a la plaça de la Font amb els pilars caminants, això darrer, les “luchas de carreras de los Xiquets de Valls” també en paraules del mateix Zorrilla: “Lo más curioso en estas fiestas y certámenes de torres de hombres y luchas de carreras de los Xiquets de Valls, en las cuales me tocaba dar alguna vez el premio á los vencedores, era que aquellas sencillas gentes, que entre [Víctor] Balaguer [Cirera], [Pere Antoni] Torres [Jordi], [Josep] Martí y Folguera [escriptos i poeta reusenc], y mil catalanes á quienes por famosos conocían, veían por vez primera á tan extraño desconocido, se preguntaban unas á otras: / -«¿Qui es aquest tan petit ab tanta perilla que tot hom lo saluda» / No faltaba alguno que respondiera: / -Es En-Surrilla. / Y entónces se sucedían infaliblemente esta pregunta y esta respuesta: / -¿Quim Surrilla? ¿Lo ministre? [Manuel Ruiz Zorrilla] / -¡Cá … no! Aquest es l’home fan savi qu’a fet Don Juan Tenorio” (José Zorrilla: 1882. BDCYL).

La perspicàcia de Zorrilla, millor dit, una prova que la premsa del moment reconegués les seves dots literàries referint-s’hi com “el príncipe de los poetas”, va possibilitar, a més, que les línies anteriors resumissin l’essència dels castells, és a dir, el seu marc i motor d’acció ja des d’antany, en tan sols dos mots “fiestas y certámenes”. Així, dos diccionaris de l’època, el Nuevo Diccionario de la lengua castellana de 1854 (BNE) i el Nuevo diccionario de la lengua castellana de 1872 (BNE), van definir la paraula “fiesta”, com “alegria, diversion. Dia de solemnidad en la Iglesia” i el segon, a més, “Todo regocijo ó espectáculo público, dispuesto para que el público, diespuesto para que el pueblo se recree, ó en celebridad de algo”. I “certámen”, també respectivament, com “duelo, pelea” i “Reto, pugna, liza, desafío, duelo, pelea ó combate entre dos ó mas personas”.

A saber, que Zorrilla va adonar-se primer de la ineludible significació festiva dels castells, entre d’altres raons, perquè la majoria de les diades castelleres esdevenen en festivitats en honor de sants patrons. I segon, que la disputa entre colles rivals és allò que esperona els castells des d’antany, perquè, en contra d’una primera impressió, això les duu a cohesionar-se i dinamitzar-se, és a dir, a incentivar la seva necessitat d’aclarir quina excel·leix, i la resposta resulta fàcil d’escatir, amb els millors o més alts castells.

Castells i diners

I això no és tot, Zorrila també va ser conscient de la recompensa pecuniària dels actors en acció, els castellers; allò que va esdevenir encara més norma d’ençà que el conjunt dels exercicis dels seguicis festius van perdre el paraigua dels gremis dècades abans, aquests darrers van suprimir-se durant la primera meitat del segle XIX, pel nou marc de relacions que va sobrevenir amb la implantació de la revolució industrial i les llibertats d’indústria. L’esfondrament de la fórmula gremial no va comportar la desaparició de les manifestacions de carrer. Però sí, que aquestes es vertebressin d’aleshores ençà al voltant de col·lectius amb afinitats personals i sota el lideratge d’un cap de colla, i que tots plegats, per la seva condició humil, obressin a canvi de remuneracions materials, a banda de satisfer-se necessitats de gaudi o sociabilitat; un esquema que no van començar a dinamitar-se fins els anys 1960. De fet, uns mots ja vistos de Zorrilla també van elogiar la naturalitat i justícia a Catalunya “que nadie debe trabajar sin recompensa”, entre d’altres raons, per experimentar-ho ell mateix en primera persona, a diferència d’altres llocs de l’Estat (José Zorrilla: 1882. BDCYL).

Així, un “Torric”, Josep Antoni Corbella Guinovart o el seu pare, Josep Corbella Llauradó, van rebre “cien duros” de mans municipalsa compte de la participació de “la danza llamada Chiquets de Valls” el 1868 els dies de Santa Tecla (AHCT), pressumiblement, la Colla de la Roser dels Xiquets de Valls si un Josep Corbella també va representar a la Colla Nova de Xiquets de Valls el 1882 a Santa Tecla (AHCT) i Francesc Corbella Guinovart, a la Colla Nova de Valls el 1880 a Santa Tecla (AHCT) i el 1889 a Sant Magí (AHCT).

L’observació de Zorrilla que l’activitat castellera es regia sota la fórmula de “certamenes”, s’hi insisteix, que ve a dir, la competició entre almenys dos contendents, d’altra banda, també condueix a que l’altra colla vallenca aleshores a la palestra, la Colla de la Muxerra, també devia fer cap a Tarragona els dies de Santa Tecla, però a compte d’una iniciativa privada, com se sap d’altres ocasions i arreu del territori, si no fos que aquell cop no hi acudís per guardar dol per la mort recent, el 8 de setembre a la Pobla de Montornès, arran d’una llenya, d’un dels seus components, Joan Mallorquí Bofarull, “l’Hereu de cal Ble”. Fos com fos aleshores, Zorrilla sí va gaudir de les oportunitats de presenciar el procedir simultani de les dues formacions vallenques en d’altres escenaris abans de la diada fatídica a la Pobla de Montornès si ell mateix va reconèixer que el van conduir de festa en festa arreu del territori durant aquells mesos d’agost i setembre.

La notícia d’acomplir-se el duel entre les dues colles vallenques allà on succeís, de tota manera, esdevé aleshores circumstancialment excepcional si les notícies se cenyeixen a una Colla, la Muxerra, a mesura que s’acosta l’inici de la Tercera Guerra Carlina; a Catalunya d’ençà de 1872.

Diners en dansa, de tota manera, Zorrilla va observar-ne, perquè, com ja s’ha llegit, també va escriure que “me tocaba dar alguna vez el premio á los vencedores” i hi afegim, va poder veure-ho o donar-ne’n (a banda d’imitar la generositat dels seus cicerones, Zorrilla tampoc mai va destacar per reprimir-se de gratar-se la butxaca) tant en llocs públics, balcons d’Ajuntaments, per acomboiar-se de prohoms i autoritats, com en privats, sense anar massa lluny, al balcó de la seva residència a Tarragona, la casa de Marià Rius Montaner, perquè va esdevenir una parada habitual dels castellers amb aquesta finalitat a l’època. Així, Rius va hostatjar al Rei Amadeu pocs anys després, el setembre de 1871, i el monarca va recompensar a la Colla de la Muxerra amb “un regalo de mil reales” el vespre d’aquell 8 de setembre (La Crónica de Cataluña: 1871. AHCB) i l’endemà a la tarda va omplir les butxaques de la seva enxaneta, Miquel Serra Miret, “Miquelet de Janillo”, “de monedas de plata” (La Crónica de Cataluña: 1871. AHCB), a banda de deslliurar-lo del servei militar quan entrés en “quinta” (J. Ruiz Porta: 1932. BHMT).

L’estímul dels diners, de fet, va resultar regla fins fa no massa dècades tant des d’instàncies institucionals com privades. Si de l’època és prou conegut que el 26 de juliol de 1859 a Reus en ocasió de les festes en honor de la Mare de Déu de la Misericòrdia va oferir-se “un premio de dos mil reales y una comida á los que logren formar un castillo de diez pisos” (P. Ferrando Romeu: 1996) i en aquell temps també se situa la notícia que la Reina Isabel II va lliurar a Tarragona una unça d’or a una enxaneta si es provava un castell de deu pisos (P. Ferrando Romeu: 1996), de dates més contemporànies són l’anunci de les 1.000 pessetes del vendrellenc Pau Casals Defilló a la colla que sobresortís el 1928 a la Festa Major del Vendrell (La Tarde: 1927. AHCB) o unes altres 1.000, d’un col·lectiu a qui assolís el quatre de vuit a Valls durant les Decennals de 1931 (La Crónica de Valls: 1930. ACAC).

Zorrilla de nou a Tarragona el 1881

José Zorrila va desplaçar-se en d’altres ocasions pel Camp de Tarragona i almenys en una d’elles ens consta que va manifestar de manera pública la seva atracció pels castells. Així, en una visita llampec uns quants anys després, els últims dies de gener de 1881, va llegir la composició “Adios á Tarragona” en una sessió literària el vespre d’aquell 30 de gener al Teatre Principal de Tarragona (Diario de Tarragona: 1881. BHMT, a la Rambla Vella, i la poesia “Recuerdos del tiempo viejo”el vespre de l’endemà, 31 de gener, al Teatre de l’Ateneu de la Classe Obrera, al carrer de l’Abat (Diario de Tarragona: 1881. BHMT).

La poesia “Adios á Tarragona” potser guarda alguna retirada amb la titulada “Tarragona” que va publicar a El Liberal de Madrid una dècada més tard, el 17 de gener de 1892 i que conté aquest fragment dedicat als castells. D’aquí destaca que subratllés el lideratge dels vallencs en els castells i que aquesta composició formi part del seu darrer projecte, l’elogi de les ciutats de qui va sentir afecte profund: “Aquí la alegre VALLS, con sus fornidos / xiquets y sus mujeres corredoras, / y sus montañas de hombres,ejeercicios / de agilidad y fuerza portentosa” (El Liberal: 1892. BNE). Premsa de Tarragona va transcriure-la tres dies després (Diario de Tarragona: 1892. BHMT. La Opinión: 1892.BHMT). I la composició “Recuerdos del tiempo viejo” també devia ser un avanç o una adaptació de les línies sobre Tarragona i que va posar negre sobre blanc, com s’ha vist, l’any següent, el 1882, al tom segon de l’obra amb el mateix nom.

Xavier Güell Cendra