Sobre la recuperació de la gralla a Vilafranca del Penedès

Un dels records més vius de la meva etapa de militància política a finals dels anys 1970 rau en la insistència amb què el trostkista de l’època de Vilanova, a qui se’l coneixia pel renom de “Trostki“, va entestar-se en encolomar-me exemplars de Prensa Obrera, la publicació de la seva organització política, la Liga Obrera Comunista, cada dissabte al matí a la Rambla de Vilanova cantonada amb el carrer de Francesc Macià, amb el reclam que hi descobriria el paper revolucionari incontestable de Trostki i que la imposició de les doctrines d’Stalin havien aconseguit silenciar.

Ni em considero un Trostki, ni tampoc que existeixi un Stalin a l’altre costat. Però sí que després de tants d’anys de mutisme crec que haig de puntualitzar diverses qüestions en un mitjà públic per primera –i, espero, per última– vegada arran de la publicació recentment a El 3 de Vuit del treball ‘De la recuperació de la gralla a Vilafranca’.

Primera, que també surto a la fotografia del seguici de Toc de vermut del 31 d’agost de 1981. Qui em vulgui veure em trobarà darrere de tothom, entre la grallera Marga Sala, de la Colla de grallers de la Vila de Gràcia, i el timbaler Guillem Noya, dels Grallers de Vilafranca-Colla de Mar.

Segona, que també hi apareix el timbaler i, sobretot, amic meu Joan Carles Sancho Javier, com jo de Vilanova i la Geltrú i amb qui tants anys vaig tocar; és a l’esquerra (mirant la foto) del graller Pep Fornés, també de la Colla de grallers de la Vila de Gràcia.

Tercera, que l’afirmació “els Grallers de Vilafranca (que eren sis)” referida a la Festa Major de Vilafranca de 1981 conté llacunes importants, perquè tan sols van aplegar-se quatre vilafranquins en realitat (el timbaler Raimon Ruiz i els grallers Ignasi Recasens, Jaume Trius, “Pinzellets”, fill i Eduard Mañé –l’Eduard inicialment no havia d’actuar el 31 d’agost, però a l’hora de la veritat va poder manegar-s’ho per comparèixer a la processó de la tarda, perquè un comandament militar seu (era fent el servei militar, diria a Reus a l’arma d’aviació) va autoritzar-lo per reincorporar-se a la Festa Major). Els dos músics restants eren de Vilanova i la Geltrú (un servidor a la gralla i el ja al·ludit Joan Carles Sancho Javier al timbal). També es pot afegir que aquests sis grallers “vilafranquins”van desglossar-se en dues formacions: una va acompanyar al ball de bastons (la colla dels “pavanes”) i l’altra, al ball de Serrallonga (on un dels capdavanters era Jaume Trius, “Pinzellets”, pare).

Quarta, que coincideixo que la constitució de la colla de Grallers de Vilafranca-Colla de Mar el 1980 (l’Ignasi Recasens va dir-me que li van fer saber just d’emprendre el viatge amb els Castellers de Vilafranca a Mallorca a cavall d’octubre i novembre de 1980) va esdevenir determinant no tan sols en el devenir del món de la gralla a Vilafranca sinó també arreu, perquè, ni que fos en el meu cas de manera anecdòtica, va influir amb què m’aliés amb elements de Vilafranca per salvar els mobles l’estiu de 1981. L’aventura no va anar més enllà perquè l’Ignasi Recasens va considerar (i amb raó) que malgrat congeniar molt amb mi (qui no amb el “Nani”) aleshores encara anava coix en molts aspectes. Joan Carles Sancho Javier i jo teníem assegurats els “bolos” de la processó de Sant Pere de Vilanova i les festes majors de Sant Pere de Sant Pere de Ribes i Sitges i ens feia falta almenys una gralla per poder complir-los, perquè no me’n vaig sortir en el paper de reconvertir-me en segona gralla quan vam fitxar al Julio Martín Millón, primera gralla dels Grallers de Santa Madrona, la tardor de 1980 (els Santa Madrona eren desorganitzats d’ençà d’aleshores i no van tornar-hi quan van donar una segona oportunitat al seu segona gralla d’abans, el Carles Sagarra Mas, a partir de la Festa Major de Vilanova i la Geltrú de 1981). Una mala decisió meva va comportar que perdéssim l’última oportunitat de tocar a la Festa Major de Vilanova el 1981: no vaig acceptar l’oferta de l’Agrupació de Balls Populars de Vilanova i la Geltrú de fer-ho per molts menys diners que la resta de colles, aquestes cridades per la Comissió de Festes Municipal, i quan m’ho vaig repensar, l’endemà, els Grallers de Santa Madrona ja eren contractats pels mateixos diners que tothom. El pas des anys m’ha fet comprendre que soc d’aquells que sovint crien la fama mentre d’altres carden la llana; amb aquests darrers grallers més d’aquest cop.

Cinquena, és cert que l’any 1981 va recuperar-se la festivitat de Corpus com a Diada dels Gegants i que devien tocar-hi els Grallers del Vi Ranci. Però també, que jo també vaig intervenir-hi, almenys fent colla amb l’Ignasi Recasens, perquè el veterà graller i casteller vilafranquí que va orquestrar el món de la gralla a Vilafranca aquells anys va recalcar a l’Ignasi Recasens que si era prou valent per obrar a la Festa Major de Vilafranca sota la fórmula Grallers de Vilafranca, en correspondència, també a la Diada dels Gegants. Recordo que l’actuació va ser per a la causa (per“la patilla”) i que al final del cercavila va obsequiar-se a tots als actors participants amb un cartell (una reproducció d’una de les fotografies més antigues dels gegants de Vilafranca), que a l’hora de la veritat vaig ser l’únic a qui no van lliurar, perquè aleshores sí va entendre’s que no era de la Senyora Vila sinó del “barri de mar” (o almenys aleshores això em va dir amb la seva simpatia habitual un membre d’una prestigiosa i antiga colla de grallers de Vilafranca, company de batalles de qui va suggerir la meva intervenció a la Diada).

Sisena, també és cert que Jordi Tomàs i Fèlix Mestres (i també el timbaler Raimon Ruiz) van acompanyar els gegants de Vilafranca a la Diada dels Gegants de 1984 amb el recuperat sac de gemecs. Això queda palès en una fotografia de Josep Antoni Esteve que va incloure’s a l’exposició El sac de gemecs de Catalunya del 1990 i també al catàleg de la mateixa exposició editat el mateix any. Però diem-ho tot, tan sols durant la interpretació d’una peça (Ton pare balla el drac), és a dir, durant uns instants que van coincidir amb el moment amb què Josep Antoni Esteve va prémer el botó de la seva màquina i va obtenir la fotografia fa uns instants al·ludida, perquè qui va fer sonar el sac de gemecs amb el Jordi Tomàs durant la resta del seguici va ser un servidor (també aquest cop “per la patilla”). A la fotografia se’m pot reconèixer enmig i darrere del Jordi Tomàs i Fèlix Mestres esperant que aquest darrer em retorni l’instrument. Vaig cedir-li el sac de gemecs a precs del Jordi Tomàs, amb el propòsit d’engrescar al Fèlix Mestres perquè li adquirís un instrument (em sembla recordar que n’estava interessat per tocar la gaita gallega durant el servei militar). I l’estratègia devia funcionar, perquè el Jordi Tomàs va proposar-me de constituir una colla amb tres sacs de gemecs l’any següent, el 1985, que dissortadament tan sols va materialitzar a l’hora de la veritat en dues sessions d’assaig (una a Vilafranca i l’altra a Vilanova), en una actuació “per la patilla” a Barcelona (un homenatge al General Moragues, que no va comptar amb la meva participació) i en postular-nos sense sort per a la Festa Major de Vilafranca del mateix 1985, davant dels Administradors un vespre durant la seva reunió al Saló de Plens de l’Ajuntament, per acomboiar les passades dels gegants.

Setena, també em ve ben present la presentació de la recuperació del sac de gemecs en un concert al claustre de la Trinitat el dia 13 d’agost del 1983 i on “el Jordi Tomàs i Xavier Bayer van tocar la manxa borrega, Joan de Déu Reyes, la gralla, Cèsar Rodríguez, el flabiol i Xavier Román, el timbal (a mode de cobla de tres quartans)”. I també d’aleshores, la interminable i infructuosa sessió anterior per tal d’afinar els bordons (justificable perquè s’estava a les beceroles) i que Jordi Tomàs va quedar-se en blanc a l’hora d’interpretar un tema que va dedicar a Eduard Casals, músic barceloní (o gracienc) allí present. D’aleshores també atresoro l’anècdota que la ressenya de l’acte al setmanari Tothom va estar al cas de la meva assistència, perquè va informar de la concurrència d’investigadors vilanovins i, que jo sàpiga a hores d’ara, vaig ser l’únic vilanoví aquell vespre al claustre. És broma, perquè en realitat Tothom va pretendre referir-se al vilanoví Xavier Orriols Sendra, l’altre luthier que aleshores batallava en la recuperació de la manxa borrega i que era esperat a l’acte.

Vuitena, que coincideixo amb què els Grallers de Santa Madrona van acompanyar el ball de bastons de Vilanova aquells anys. Però no és menys cert que d’altres formacions van sovintejar més aquesta tasca aquell temps, la meva formació i, sobretot, qui l’han acaparat al final, les colles de grallers de Sitges.

I novena, em crec la transcendència de la participació dels grallers David Miret, Joan Cuscó i Oriol Codorniu en la Primera Orquestra Europea d’Instruments Tradicionals el 1989 a París en ocasió del bicentenari de la Revolució Francesa. I això no és tot, que ara en soc més que conscient perquè és una d’aquelles tantes vegades que després m’he adonat que no la vaig encertar, atès que vaig declinar de concórrer-hi quan l’occità Guy Bertrand va proposar-m’ho el 25 de gener d’aquell mateix any, durant la baixada de Sant Pau a Sant Pere de Ribes. L’únic que puc al·legar és el drama que sempre m’ha resultat viatjar, dit més clar, em marejo com una sopa, i si no que ho preguntin als meus companys qèe ha ocorregut els darrers quinze anys darrere les nostres anades i tornades a la Festa Major de l’Arboç per la carretera del pantà de Foix.

Dit tot això, també reconec les mancances documentals ineludibles de qualsevol treball d’investigació, malgrat la voluntat premeditada de ser exhaustiu (a mi també se’m passen dades, fins i tot, que tenia anotades en fitxes de paper o a l’ordenador). Però també veig dos altres elements possibles a la palestra en aquesta ocasió.

Primer, la meva condició de néixer i viure al “barri de mar”. Per dir-ho clar, que s’hagi aplicat en aquest cas l’estereotip que adjudica un rang inferior, des de Vilafranca del Penedès, a qui l’atzar ha fet néixer i viure a Vilanova i la Geltrú. Trec a la llum aquesta hipòtesi per ser conscient del meu mal cartell a Vilafranca (també les haig d’haver fet com un campanar si tanta gent coincideix amb el mateix) i, així, de les vegades que s’han rigut de mi, sense anar massa lluny, el simpàtic graller vilafranquí abans al·ludit. Posats a buidar el pap, tampoc no oblido l’intent d’agressió d’un company seu al final de l’actuació de Sant Fèlix de 1991. Aquest darrer, borratxo perdut, va travessar la plaça de Sant Joan per intepelar-me al crit de “A veure si els de Vilanova no direu ara que els Castellers de Vilafranca som els millors! (els Castellers de Vilafranca havien acabar de conjuntar dues aletes en castells de nou), alhora que amb la mà esquerra em va agafar pel coll de la camisa (bé, de la samarreta, perquè rarament duc camisa) i va alçar la dreta a punt per engaltar-me un cop de puny. L’incident no va anar més enllà per l’aparició miraculosa de la seva esposa, perquè va aconseguir d’asserenar-lo i jo vaig acceptar les disculpes de la santa esposa, aleshores i després en tornar-nos a veure a la processó de la tarda. Aquí, per ser just, també haig de dir que amb els anys hem coincidit alguna vegada de tant en tant, i aleshores sempre m’ha tractat de manera del tot distinta.

I segon, que algú encara no hagi paït que fes públic a L’Hora del Garraf /El 3 de Vuit el 29 de maig de 1998 que un treball sobre els Falcons publicat per la Generalitat el 1997 (i repetidament consultat, perquè ha esdevingut de lectura obligada d’aleshores ençà) contingui totes les afirmacions (amb els seus encerts i errors; la patinada més gran meva i, per tant, també seva he procurat de redreçar-la el 2019 al Cinquè volum de l’Enciclopèdia Castellera) i totes les citacions, tant de documents d’obligada lectura per a tothom que tracti aquesta temàtica, com ai làs!, com dels manuals d’història contemporània de Catalunya consultats (i mira que l’oferta ja era àmplia aleshores!), d’un treball inèdit meu de quan vaig cursar l’assignatura Etnologia dels Països Catalans amb la Doctora Josefina Roma de la llicenciatura de Geografia i Història a la Universitat de Barcelona. Una dinàmica, a més, que li he patit per camins distints en ocasions posteriors i que, amb els temps, també he descobert en textos anteriors; alguna pinzellada d’allò meu sobre dels Falcons almenys també he localitzat a El 3 de Vuit el 7 d’agost de 1992 i el 23 d’agost/8 de setembre de 1996 a La Fura.

Bé, he de reconèixer que aquest individu sí va localitzar un text inèdit sobre el Sokol txec en un exemplar de la Revista de Catalunya, que ai làs!, era ben visible darrere el clatell de qui atenia les consultes a l’Arxiu Comarcal de l’Alt Penedès, quan era assegut al seu taulell, quan aquest era als baixos de la Biblioteca Torras i Bages, és a dir, a l’època en què es va redactar i publicar el treball de la Generalitat el 1997.

Vaig lliurar el meu material inèdit sobre els Falcons a aquest “etnògraf” un 6 d’agost d’un dels anys posteriors a fer el servei militar, a on vaig redactar el meu treball (vaig agafar un tren camí de Madrid el vespre de l’1 de desembre de 1985 i no vaig llicenciar-me fins el 13 de desembre de 1986), o sigui, el 1987, 1988 o 1989, a la plaça de les Casernes de Vilanova, després de proposar-m’ho el migdia de la vigília, diada de la Festa Major de Vilanova, on va actuar de graller, al desaparegut Bar Rossell (pels antics Cal Vallès) mentre se celebrava l’Ofici de Festa Major. Figura que ell també m’havia d’entregar el seu material aquell 6 d’agost a la plaça de les Casernes de Vilanova, cosa que va posposar al 30 d’agost següent a Vilafranca (el 6 d’agost em va manifestar que tenia els seus papers a les beceroles) i que a continuació redactarien plegats un llibre que costejava un mecenes amb qui havia contactat. Res tampoc va complir-se d’aleshores ençà. Aquell 30 d’agost tampoc no em va lliurar res, alhora que em va fer saber que el patrocinador del llibre s’havia fet enrere, però que quedàvem en contacte en el cas d’obrir-se alguna altra porta més endavant. Encara resto a l’espera … i, sobretot, … en contacte …

Visca l’Aderrò (la zona d’esbarjo dels meus a Vilanova) i Sant Magí de la Brufaganya (la pàtria de la majoria dels meus avantpassats, paterns i materns)!

Xavier Güell Cendra

Aquesta entrada ha esta publicada en Sin categoría. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.