Els antics Nanos de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú

La primera comparsa coneguda de Capgrossos a Vilanova i la Geltrú són els vuit Nanos (quatre parelles abillades perfectament) de mitjans del segle XIX (més o menys, d’entre 1841 i 1859), els primers al Penedès i dels pocs al país a l’època, que se sàpiga a hores d’ara, que l’indià Pau Soler Roig, «Sardet» o, a partir d’ara de nou, «Pau dels Nanos», va obsequiar a la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú amb la intenció, ben segur, de remeiar la «pobresa» d’entremesos de la seva Parròquia d’origen davant l’«opulència» de la veïna Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova, que posseïa dues parelles de Gegants (els Grans i els Gegantons), dues Mulasses (la Vella i la Somera) i un Drac.

Aquestes figures, d’una bellesa extrema i anomenades Nanos (no Nans o Capgrossos), van gaudir de plena majoria d’edat, en sintònia a la tendència introduïda en aquesta família de figures durant la primera meitat del segle XIX, perquè ja no van obrar a remolc d’altres manifestacions dels seguicis (per exemple, uns Gegants), sinò amb l’estatus de comparsa pròpia. Això sí, seguint interactuant amb els espectadors i amb la llicència de també riure-se’n. Aquí també devia sumar-se al joc la intervenció de dos esparriots. I d’una manera tan reeixida, que van esdevenir punt de referència del territori a l’època, el Penedès i el Camp de Tarragona; també per no haver-ne massa més arreu del país. Uns atributs que avui dia encara es reconeixen en els Nanos Vells de Tarragona, i no fortuïtament, si són qui van ocupar el seu tron en l’imaginari col·lectiu un cop van esvanir-se i, per tant, qui també haurien de desvetllar sensacions de com devien ser físicament (mides de les testes i intencionalitat satírica dels personatges).

Nanos

La veu Nanos, i no Nans o Capgrossos, era d’ús universal antany a l’àrea etnogràfica a la qual pertany Vilanova i la Geltrú, el Penedès i el Camp de Tarragona, i que podria correspondre’s per similitud amb la de Nans, genèrica arreu en l’actualitat. Però els Nanos pretèrits que han sobreviscut en aquest territori, s’està pensant sobretot amb els Nanos Vells de Tarragona, on tampoc no s’ha esvanit l’ús de la veu Nanos, no reuneixen ben bé les característiques d’uns Nans, perquè el disseny i volum de les seves carcasses no representen del tot a personatges amb el cap gran i el cos escurçat, sinó a Capgrossos, és a dir, figures amb caps deformes (desmesurats), tot i que s’aproximen més a l’efecte visual d’un Nan que els models de Capgrossos de fabricació artesanal, però de sèrie tan presents arreu avui dia, entre d’altres llocs, per exemple, a l’actual comparsa de Nans (sic) de Vilanova i la Geltrú.

La consuetud de l’expressió Nanos en temps pretèrits a Vilanova queda palesa per la seva vigència encara un segle més tard. Una interpel·lació pública al Diario de Villanueva y Geltrú el 1931 per a la restauració de les dues parelles de Gegants locals també havia d’abraçar als «Nanos», que el gasetiller no va saber que no eren de la vila sinó de la veïna població de Sant Pere de Ribes; els quatre Cabeçuts estrenats a la Festa Major de Sant Pere de Sant Pere de Ribes el 1916 i amb una certa continuïtat a la Festa Major de la Mare de Déu de les Neus de Vilanova d’ençà d’aleshores: «Sabem que ha estat acollida de bon gran pels vilanovins la idea de fer una subscripció voluntària per a confeccionar els trajos dels gegants grans i xics de Vilanova, així com també, a ésser possible, arreglar les testes dels nanos, puix és de necessitat un total arranjament. Esperem que amb la bona voluntat dels organitzadors i subscriptors sigui l’esmentada millora» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1931. BMVB).

La notícia més antiga, a hores d’ara, d’aquests antics Nanos de la Geltrú apareix en una carta del 16 de gener de 1842 que la vilanovina Maria Francesca Puig Ivern va adreçar al seu germà Oriol, establert a l’illa de Cuba (a Puerto Príncipe, avui dia Camagüey) feia anys. Aquest document fa esment a la participació regular d’ençà d’un temps, per tant, almenys des de l’any anterior, el 1841, de quatre parelles («4 nanos y 4 nanas») de «Nanos» propietat de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú a distintes diades de la població. La circumstància que se subratllés l’excepcionalitat que la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú disposava d’aquest entremès delata que feia poc, almenys de l’any anterior, del 1841. Aquestes diades eren, és clar, a la Geltrú, la processó de Corpus de la Geltrú (la tarda del dijous següent de la capvuitada de la Pasqua Granada) i la Festa Major de la Geltrú (el 15 d’agost, a llaor de la Mare de Déu); i també la Festa Major de la Geltrú en honor a Santa Gertrudis (el 16 de novembre), encara que aquí no es digui. I també, la Festa Major primigènia de Vilanova (el 17 de gener, Sant Antoni Abat) i la Festa Major de la Mare de Déu de les Neus de Vilanova (el 5 d’agost), que aquí tampoc no es va acabar de concretar que ja havia adquirit el rang de Festa Major, ambdues cites a canvi del concurs dels Gegants de la Parròquia de Sant Antoni Abat a la Festa Major de la Geltrú: «Abuy [16 de gener] es la bigilia del nostre Patro S. Antoni y estic pensan que lo any binen lo dia de dit Patro lo pasare en compañía tua, y com yo so tan bona balladora me podras acompañar al ball que en tal dia es mol lloyit, aquest any la festa no pot ser tan lloyida lo motiu de ser al tems mol umit que abuy fa tres dias que plou, los Gegans aquesta tarda no crec que ajen surtit, penso que ya sebras que ala Parroquia de la Geltru tenan una comparsa de 4 nanos y 4 nanas y per las festas majos de las dos Parroquias tenan combingut gegans y nanos de convidarse los uns als altres los quals beuras juns sino renegan antes per Corpus ó per la festa de nostre S[enyor]a de las Neus, per que per Corpus no crec que sigas aquí per quan es á 26 de Maig [un dijous, és clar]» (ACGAF).

La comptabilitat parroquial

Documentació comptable de les entitats responsables de l’organització d’aquestes celebracions aporten un grapat de notícies de la continuïtat d’aquests Nanos, pel fet que aquestes celebracions han fet lloc des d’antany al conjunt d’exercicis de seguicis festius i, alhora, les entitats que les han anat endegant han assumit sovint les despeses derivades de la participació dels exercicis festius. Aquí darrere es fa esment, sobretot, pel que fa al que aquí pertoca per a l’època, a la comptabilitat de l’Obra de les Parròquies de Sant Antoni Abat de Vilanova i Santa Maria de la Geltrú, i de l’Administració de la Mare de Déu de les Neus de Vilanova.

Així, el Quadern de lo tinch satisfet Jo Miquel Safons y Soler com á Obrer de la Parroquia de San Antoni Abad de Vilanova principian en 17 Mars del any 1841 palesa la intervenció ja fefaent d’aquests Nanos el 1842 a la Festa Major de Vilanova a llaor de Sant Antoni Abat. Un apunt del 23 de gener de 1842 recull el cost d’encarregar-se a un professional de tenir a punt les seves robes i vestir als portants, per tant, que l’entremès no era una obra improvisada, per disposar d’un vestuari a la mida i que requeria l’arranjament de qualsevol serrell per tal de dur-s’hi a terme amb tota regla l’escenificació i definició dels personatges triats. La premsa de l’època, com es veurà més endavant, subratllarà el ganxo d’aquestes robes: «Ydem [gener] 23 á Anton Rossell per vestir los Nanos … 19 [rals]» (APSA). Aquesta tasca va complir-la el sastre geltrunenc Anton Rossell Petit, fill d’un altre Anton Rossell sastre i geltrunenc, i de Maria Anna Petit de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova, tal com recullen els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú (APGE). El Padró Municipal de Vilanova i la Geltrú de l’any més proper a aquesta data, del 1827, esmenta que Antoni Rossell Petit, aleshores encara solter, vivia al Palmerar, nucli a cavall de la Geltrú i Vilanova, però que s’associa més amb la Geltrú, juntament amb les seves germanes Rosa i Josepa Oriola i la seva mare, aleshores vídua (ACGAF). Anton Rossell Petit va responsabilitzar-se d’aquest comés d’altres vegades, com de seguida es veurà, darrere l’habitud de treballar sovint per a la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú i la seva condició de geltrunenc. La feina dels Nanos, sempre a canvi de la mateixa quantitat, 19 rals.

El quadern Comptes de l’Administració de Ntra. Sra. de las Neus y dels Sants Patrons Just, Vicens y Clara, com a tal que fou Dn. Tomás Ballester en los añs de 1841, 1842, 1843 y 1844, és a dir, unes anotacions comptables de Tomàs Ballester Nin, «Coloma», al capdavant de l’Administració de la Mare de Déu de les Neus, també sempre tan substancioses pels investigadors d’avui dia, palesen la participació dels Nanos també el 1842 a Vilanova, però ara els dies a llaor de la Mare de Déu de les Neus. Es tracta d’un apunt de la celebració de la Festa Major de la Mare de Déu de les Neus de 1844, però que retrocedeix just a dos anys enrere, és a dir, a l’edició de 1842, i que recupera el rol del sastre geltrunenc Anton Rosell Petit. Els diners en dansa són 1 napoleó o sigui, de nou 19 rals: «Pagat – 1844 […] Al Sr. Anton Rossell sastre per haber vestit los Nanos per la festa de las Neus en lo any 1842 que diu no se li pagá un Nap[oleó] … 19 r[als]» (X. Orriols Sendra i F. Roig Galceran: 2019).

Aquests papers de Tomàs Ballester Nin, «Coloma», també situen als Nanos el 1844 a la Festa Major de la Mare de Déu de les Neus. Aquí es llegeix que aleshores també va fer-se confiança a Anton Rosell Petit; a canvi de la mateixa quantitat (19 rals) i, se suposa, sense haver d’esperar-se dos anys per cobrar. I també, a un cap de colla, una figura encara avui dia vigent en el conjunt d’exercicis de seguicis festius, i que, és clar, també havia de resultar de l’entorn de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú, com tots els que alguna cosa devien tenir-hi a veure, és clar, pel fet de ser la Parròquia la propietària dels Nanos. Es tracta de l’«Hilari», que consta que va repetir la seva funció en ocasions posteriors i on en una d’elles es destapa la seva identitat: el corder geltrunenc Manuel Sans Roig, «Hilari» per dir-s’ho el seu pare, Hilari Sans, també corder i de Castelló de la Plana. La mare es deia Maria Roig i era de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú, també com testimonien els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú (APGE). El Padró Municipal de Vilanova i la Geltrú de 1827 informa que Manuel Sans Roig, «Hilari», residia al Raval de la Geltrú, el Ravalet com es coneix aquell barri geltrunenc a llevant del carrer de Barcelona (rep aquest nom per ser la part de l’antic camí ral entre Tarragona i Barcelona que passava a tocar de la muralla de la Geltrú), juntament amb la seva esposa Maria, el seu fill Magí i la seva mare Teresa, ja vídua (ACGAF). Manuel Sans Roig, «Hilari», va comandar, almenys així es llegeix aquest cop, una tropa de deu joves, que es van rellevar per donar vida als vuit Nanos o que els dos joves de més fossin esparriots, com és el cas dels Nanos Vells de Tarragona, els hereus dels Nanos geltrunencs. Dues altres raons també avalen la hipòtesi dels esparriots. La primera, la necessitat d’obrir-se o resguardar el pas d’uns actors amb la mobilitat i visió reduïda (els portants dels caps). I la segona, la recompensa econòmica dels actors d’antany que es traduïa en què aquests es reduïssin als imprescindibles (per no minoritzar-se els guanys individuals): «Al Hilari com encarregat de los Nanos dels deu noys quels portan a mitg duro cada un y un Napoleon al sastre Rossell per vestirlos … 5 d[uros] 19 r[als]» (X. Orriols Sendra i F. Roig Galceran: 2019).

Els comptes de la festa a llaor de la Mare de Déu de les Neus el 1844 encara contenen més suc, perquè també recullen que dos prohoms van lliurar uns diners el juliol de 1844 per afavorir-hi la intervenció dels Nanos (i també la del Ball de Diables): «Per lo que me ha entregat lo Sr. Pau Soler en ajuda del cost del ball dels Diables y dels Nanos … 8 d[uros] 18 r[als] / Per lo mateix fi me ha entregat Dn. Fco. Font … 4 d[uros] 19 r[als]» (X. Orriols Sendra i F. Roig Galceran: 2019).

El primer mecenes ha de ser el comerciant i hisendat Pau Soler Roig, «Sardet», qui també va ser conegut a l’època com «Pau dels Nanos», per haver costejat l’adquisició d’aquests vuit Nanos de la Geltrú, tal com es veurà més endavant. Aquest, és clar, va entregar aquests diners darrere el seu vincle personal amb els Nanos: per assegurar-se la participació a la Festa Major del nucli on aleshores residia de la obra que temps enrere havia patrocinat; casa seva és al carrer dels Caputxins, als actuals números 16-20. I el segon, el comerciant i emprenedor Francesc Font Guasch, qui també va manifestar de manera pública la seva atracció i compromís amb les manifestacions dels seguicis festius. Així, per exemple, va costejar la construcció d’un altre entremès de la població, l’antic Drac de la Parròquia de Sant Antoni Abat, estrenat a la Festa Major de Sant Antoni Abat de 1830, juntament amb l’hisendat i també emprenedor Francesc Vidal Ballester.

Les alegries d’aquests potentats cap a les manifestacions tradicionals, avui diríem, patrimoni de la col·lectivitat, però que aleshores eren ensenya tan sols d’un segment de la població, el poble ras, darrere d’interpretar-les en exclusiva (alguns actors eren dels més humils de la societat), s’explica perquè devien recordar-los-hi el seu passat immediat (l’enyorança de diversions d’un període anterior, de quan també havien pertangut a la classe popular), per intuir-hi un valor identitari local o, senzillament, com a instrument per exterioritzar el seu estatus privilegiat si eren qui gaudien de la possibilitat d’assumir en solitari l’assumpció d’aquests dispendis.

La premsa també en parla

La premsa, un altre fons documental de l’època, també aporta notícies de l’activitat dels Nanos. La implantació progressiva de la premsa durant el transcurs del segle XIX també resulta útil a l’hora de constatar la presència d’aquests Nanos, perquè publicacions d’arreu van incloure notícies d’exercicis festius de seguicis de festa major de punts distints d’ençà dels anys 1840, el període aquí a la palestra. D’entrada van editar-se’n a localitats de primer ordre, capitals com Barcelona o Madrid, per disposar de més potencial econòmic, humà o social. La majoria d’aquests primers textos, però, tampoc no s’han de fer volar coloms, no passen d’ésser anotacions «d’agenda», és a dir, transcripcions del programa de Festa Major o ressenyes genèriques, fruit de refregir-se el programa d’actes.

El «Programa de las fiestas con que la villa de Villanueva y Geltrú, con el correspondiente permiso de las Autoridades, se ha propuesto celebrar la de su santo patron el invicto San Antonio Abad, en los dias 16, 17 y 18 de enero de 1845», o sigui, el full editat amb el programa d’actes en ocasió de l’edició de 1845 de la Festa Major a llaor de Sant Antoni Abat i que ens ha arribat avui dia perquè va transcriure’s al Diario de Barcelona, constata l’anunci de la participació dels Nanos, entre el conjunt d’exercicis de seguicis festius previstos: «recorrerán varias calles de la poblacion, á mas de los Gigantes, Enanos, Mulasas (vieja y nueva), Caballets y Dragon, las danzas de San Antonio, Diablos, Santa Margarita, Gitanas, Buen Jesus, Mal Casados, Mojiganga, Damas y Viejos, y por último la de Valencianos, en la que lucirán su maestría varios profesores de entre los mas acreditados del Principado» (Diario de Barcelona: 1845. AHCB).

Més papers parroquials palesen la intervenció dels Nanos el mateix 1845 a la Festa Major a llaor de la Mare de Déu de les Neus. Es tracta d’un apunt del Compte de entrada a la Administració de Nª Srª de las Neus, unida a la Confraria dels Sants Martis Just, Vicens y Clara, de la parroquia de St. Antoni Abat, de esta vila, que presenta lo infrascrit Administrador pertanyen als dos anys de son empleo, o sigui, uns fulls amb comptabilitat de Miquel Safons Soler al capdavant de l’Administració de la Mare de Déu de les Neus de Vilanova. Aquests mots, del 6 d’agost de 1845, que són els comentats anteriorment que destapen la identitat de l’«Hilari», testimonien que Manuel Sans Roig, «Hilari», va obrar de nou en nom dels Nanos: «A Manuel Sans dit lo Hilari, corder, per haber asistit a la festa de Ntra. Sra. ab los Enanos de la Geltrú … 60 r[als]» (X. Orriols Sendra i F. Roig Galceran: 2019).

Si al principi de tot s’ha presentat un document íntim, es recorda, la carta del 16 de gener de 1842 que la vilanovina Maria Francesca Puig Ivern va adreçar al seu germà Oriol, establert a l’illa de Cuba (a Puerto Príncipe, avui dia Camagüey) feia anys, i que conté la notícia més pretèrita a hores d’ara coneguda d’aquests Nanos, un altre que tampoc no va ser concebut per esdevenir públic entra ara en escena. Es tracta d’un dietari, una altra de les fonts documentals habituals de l’època i que també esdevenen valuoses, perquè apleguen impressions de particulars que supleixen molts cops la rigidesa informativa de la premsa d’antany i de la comptabilitat en general.

Aquí es rescaten unes línies del dietari del vilanoví Jaume Carbonell Saavedra que esmenten la compareixença dels Nanos el 1846 a la Festa Major de la Mare de Déu de les Neus, també entre un gruix significatiu d’exercicis de seguicis festius, i que constaten que, a banda de dur l’animació arreu de la població, havien d’acomboiar protocol·làriament les anades i tornades reglades de les autoritats locals a les celebracions religioses de rigor, com és encara norma avui dia a tota Festa Major del territori que no ha oblidat el seu origen. Aquest relat enumera fil per randa ben bé tot allò que va contemplar el programa d’actes, prenent-se per patró, precisament, la transcripció d’aquest darrer a la premsa del moment de Barcelona i Madrid. Aquestes línies, de fet, són encapçalades pel títol inequívoc de «PROGRAMA». El programa d’actes almenys va publicar-se al Diario de Barcelona, La Esperanza, El Católico i Gazeta de Madrid (Diario de Barcelona: 1846. AHCB. La Esperanza: 1846. BNE. El Católico: 1846. BNE. Gazeta de Madrid: 1846).

El testimoni de Jaume Carbonell Saavedra diu: «5 de Agosto.- La Fiesta Mayor este fué muy en grande en celebridad de la bendición del Altar Mayor. / PROGRAMA / Hoy lunes, 3 de Agosto, se empieza la función de medio día con un grande repique de campanas y una estrepitosa atronada que salió del Campanario el que estaba muy bien adornado con muchísimos banderines y bombas de luces de todos colores, en seguida salieron todos los bailes, que eran muchos, luego los gigantes, tarascas, el dragón y los enanos, a las cinco y media dichos bayles se fueron a buscar al Magnífico Ayuntamiento en la casa de la Villa, y fueron acompañados a la Iglesia; y luego se celebró la bendición del Altar Mayor [la benedicció, per la seva finalització, del presbiteri del temple de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova, l’altar major monumental que va subsistir fins l’esclat de la Guerra Civil de 1936-1939], y concluida otra ceremonia, salió la procesión muy asistida del pueblo, con achas, y concluida la procesión, se cantó un solemne Te Deum y concluido volvieron acompañar el Ayuntamiento en la casa de la Villa; a las nueve y media se disparó un árbol de fuego, de lo más hermoso que se ha visto. / Hoy día 4 por la mañana salieron todos los bayles gigantes, recorrieron todas las calles y a las diez acompañaron al Magnífico Ayuntamiento a la Iglesia, que se celebró un solemne oficio en acción de gracias y concluido, fué acompañado a la casa de la Villa otra vez el Ayuntamiento por el mismo órden. Por la tarde se hicieron algunas diversiones como son la cucaña, el cós de las pomas, el dels sacs. / A las siete fué otra vez el Ayuntamiento compañado a la Iglesia, por toda aquella bulliciosa comarca de bayles, para celebrar las completas de nuestra abogada y Patrona de María de las Nieves concluidas las completas y vuelto al Magnífico Ayuntamiento en la casa de la Villa que serían las nueve se disparó un árbol de fuego no menos que el día anterior, advirtiendo que habían muchísimos forasteros, del Vendrell, Villafranca, etc. A las diez se empezaron dos bayles, uno en la sala de bayle, y otro en el Teatro, muy bién guarnecido, se pagaba al primero entrada 4 reales de costumbre, pero el segundo 5 reales. / Hoy cinco de Agosto, miércoles, por la mañana lo mismo que los días anteriores y vuelto que fué el Magnífico Ayuntamiento a la casa de la Villa de regreso del divino oficio que serían las doce y media, salió, todo el balcón, y entonce todos los bayles empezaron a hacer cada uno por su parte las evoluciones y figuras pertinentes, y en particular el que llamaba la atención el de «Valencians», ejecutado por los mayores atletas del campo de Tarragona. / A las cinco salió la procesión de Nuestra Señora de las Nieves acompañada como los días anteriores del Magnífico Ayuntamiento, al entrar a la Iglesia otra procesión se disparó un arbolito de fuego, y luego acmpañado con el mismo ruido el Magnífico Ayuntamiento a la casa de la Villa, finó la fiesta con dos bayles como ayer que fueron uno y otro muy lucidos y concurridos por muchos forasteros que vinieron» (Col·lecció J. Carbonell Masip). Aquestes línies van ser publicades per Jaume Carbonell Rovira, nét de Jaume Carbonell Saavedra, el 1935 a la premsa de Vilanova (La Veu de Vilanova: 1935. BMVB).

Finalment a la Geltrú

Tots els documents presentats fins ara han assenyalat l’actuació recurrent dels Nanos a celebracions del nucli de Vilanova: tant a la Festa Major primigènia de Sant Antoni Abat com a la novella de la Mare de Déu de les Neus. Aquestes figures, però, també van concórrer, ja s’ha avançat, a diades de la Geltrú, és clar, per tractar-se del nucli on pertanyien i, per tant, on s’havia de preveure el seu concurs d’entrada des d’un principi

Així, uns apunts comptables de Josep Parellada Soler, en la seva condició d’Obrer de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú, destapen el seu lloc de consuetud també els dies de Corpus, de la Festa Major a llaor de Santa Maria (el 15 d’agost) i, almenys aquest cop, de la Festa Major de Santa Getrudis (el 16 de novembre). Es tracta dels fulls Comptes de tot lo que ha cobrat y pagat Joseph Parellada durant los tres anys de son empleo de Obrer de la Parroquia de Santa Maria de la Geltrú, so es, desde 8 de Desembre del any 1844, fins á 5 del mateix mes del any 1847 i que testimonien actuacions el 1846 i 1847 (APGE).

Aquí reapareix la implicació del corder geltrunenc Manuel Sans Roig, «Hilari». I, a més, la d’un altre individu també molt vinculat amb la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú. Un fill de Bartomeu Vadell Ferrer, fuster nascut a Canyelles, però aleshores geltrunenc de tots costats per ser veí de la Geltrú, Sagristà de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú i casat amb Marina Soler Miró de la Geltrú. Tres fills de Bartomeu Vadell Ferrer entren en dansa, en funció de la seva data de naixement, encara que ens decantem pel primogènit, també de nom Bartomeu i sastre, o sigui, per heretar el nom i l’ofici del pare: els germans Bartomeu, Joan Baptista i Francesc Vadell Soler, nascuts, respectivament, el 21 de gener de 1827, el 20 d’agost de 1828 i el 25 d’octubre de 1834 a la Geltrú, tal com recullen els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú (APGE).

Aquests números de Josep Parellada Soler contemplen en relació al Corpus de 1846: «Ydem [juny] dia 11 al Ylari per la surtida dels Nanos … 40 r[als]» […] «Ydem [juny] de 20 al fill del Bartomeu per la surtida dels Nanos del Cap de Octava … 18 r[als]» (APGE). Sobre la Festa Major a llaor de Santa Maria del mateix any: «Dit dia [16 d’agost] al Ylari per la surtida dels Nanos … 40 r[als]»(APGE). Sobre la celebració de Santa Gertrudis també de 1846: «Novembre 18 al Ylari per la surtida dels Nanos … 40 r[als]»(APGE).

Els números de Josep Parellada Soler també reporten la presència el Corpus de 1847 i, una vegada més, amb el protagonisme del corder geltrunenc Manuel Sans Roig, «Hilari»: «Dit dia [5 de juny] al Ylari per la surida dels Nanos …40 r[als]» (APGE).

El Diario de Villanueva y Geltrú

La prema reporta la presència dels Nanos en anys posteriors. Ara es parteix de la consulta d’una publicació local, l’antic (i autèntic) Diario de Villanueva y Geltrú, una iniciativa en sintonia al potencial econòmic, humà i social de Vilanova ja a l’època, fruit de la repatriació de capitals antillans i l’inici d’un període de pau social, i que va veure la llum l’1 d’agost de 1850 gràcies als anhels de Josep Pers Ricart i Teodor Creus Coromines, dos joves de la vila, però ja bregats en palestres de Barcelona.

El Diario de Villanueva y Geltrú va publicar el programa d’actes de la Festa Major de la Geltrú a llaor de Santa Maria i aquí es llegeix que s’hi va preveure la intervenció dels Nanos, a més d’altres exercicis habituals, en el seu paper, ja comentat, d’animador dels espais públics i d’acomboiament de les autoritats a les celebracions religioses: «Habrá varias danzas populares, vulgo «Balls», enanos y el dragon, los cuales acompañados de agradables músicas recorrerá la misma tarde las calles de la poblacion. Al oscurecer esta alegre comitiva se reunirá en la plaza de la Constitución [la plaça Major, també coneguda com la plaça de Dalt, al nucli de Vilanova, on es trobava aleshores la Casa de la Vila], y precediendo al Magnífico Ayuntamiento que saldrá de las Casas Consistoriales, se dirigirá á la parroquia de Santa Maria de la Geltrú, donde habrá solemnes completas á toda orquesta, concluidas las cuales regresará el magnífico Ayuntamiento á las Casas Consistoriales, precedido también de tan festiva y alegre comitiva». L’endemà al matí es repetia el seguici arran la celebració de l’Ofici de Festa Major i a la tarda succeïa la processó (Diario de Villanueva y Geltrú: 1850. BMVB. El programa també va aparèixer a premsa de Barcelona (Diario de Barcelona: 1850. AHCB).

Unes línies del dietari del vilanoví Jaume Carbonell Saavedra, que més enrere ja s’ha presentat, confirmen la compareixença dels Nanos a la cita, reeixida aquell cop com mai: «15 de Agosto.- La Fiesta Mayor de la Geltrú. Este año la Geltrú ha hecho lo que no había hecho nunca en su vida, digo habían hecho semejante fiesta, todas las funciones como son completas por la vigilia, el divino oficio,y la procesión todo fué presidido por el Magnífico Ayuntamiento, tenían bayles y los enanos, etc.» (Col·lecció J. Carbonell Masip).

Una gasetilla al Diario de Villanueva y Geltrú sobre la tarda de la vigília de la diada de Festa Major també en dona fé: «Ayer [14 d’agost] á las tres de la tarde poco mas ó menos dieron principio las funciones con motivo de la fiesta mayor que celebra la parroquia de la Geltrú, lo que fué anunciada al medio dia por un repique general de campanas y un sin número de truenos disparados desde el campanario de la iglesia. El baile de los «gitanos», el de los «diablos», los «enanos» y el «dragón» recorriendo las principales calles de la villa inauguraban con la algazara consiguiente un dia que por espacio de mucho tiempo no habian visto los geltrunenses» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1850. BMVB).

Els papers de la hisenda municipal, un apunt del 2 de novembre de 1850, també: «A D. José Golar [Sirarol, geltrunenc i Regidor de l’Ajuntament de Vilanova] por dos bayles, enanos y dragon [els elements citats o comptats a la crònica del Diario de Villanueva] de la fiesta mayor de la Geltrú el 15 de Agosto de 1850 … 64 [rals]» (ACGAF).

Els Nanos fan figa

El Diario de Villanueva y Geltrú, mitjançant uns mots de Pau Mimó Raventós, mestre i un altre dels promotors de la publicació, va anunciar la desfilada dels Nanos el 1851 a la processó de Corpus, és clar, del nucli de la Geltrú. Aquí també se sobreentén que la comparsa començava a notar el pas del temps, atès que ja no era integrada per vuit sinó tan sols per sis figures: «Nosotros la poseemos bastante crecida, cuyo número es de 4 jigantes, 6 enanos, una tarasca (aunque impropiamente llamada) y un dragon; y aunque este último no sale con mucha frecuencia, esperamos sin embargo que hoy [20 de juny] ocupará su puesto en la procesión, ya que su verdadero objeto es solo para servir de ornato y embellecimiento á esta tan grande y agusta festividad del Santísimo Sacramento» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1851. BMVB).

Els Nanos, de fet, no devien estar a punt, atès que el mateix Diario de Villanueva y Geltrú també va informar a continuació de la seva incompareixença a l’hora de la veritat: «Ayer [20 de juny] en ambas parroquias celebróse con la solemnidad acostumbrada la función en honor del Santísimo Sacramento. / Los gigantes y la tarasca salieron ya desde la mañana á recorrer las calles acompañados de la alarmante chirimia con su inseparable tamboril. Notamos que en la Geltrú no hicieron ostentación de los festivos enanos, como es de costumbre en semejante dia» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1851. BMVB).

I la malastrugança devia persistir, perquè, s’hi insisteix, els sis Nanos que subsistien també havien d’estar en mal estat si la notícia següent, també al Diario de Villanueva y Geltrú, no apareix fins just quatre anys després, al 1855, en ocasió del Corpus, se suposa, també de la Geltrú, i aleshores van menester de ser refets, sobretot l’al·licient de les seves robes, per poder exhibir-se. La comparació amb l’aspecte també decadent dels Gegants Grans de la Parròquia de Sant Antoni Abat no esdevé gratuïta si aquests també clamaven una reparació íntegra; circumstància que va materialitzar-se el 1857, dotant-los-hi l’aparença moruna que avui dia els caracteritza, gràcies a l’avinentesa d’un llegat de l’indià Josep Vidal Sellarés (X. Güell Cendra: 2011). Aquí també es llegeix una pista, la notícia d’un prohom de nom Pau Soler i difunt el 1855, que encamina la resolució de l’enigma de qui va costejar la construcció dels Nanos, ja s’ha avançat, Pau Soler Roig, «Sardet»: «Enanos.- Tambien de los ocho enanos que poseen en la Geltrú saldrán seis esta tarde [6 de juny de 1855], á fin de iniciar la festividad de Corpus con alguna animación. Sabemos que apesar del mal estado en que se hallaban los trajes de estos personajes, ha habido empeño por parte de algunos geltrunenses en que saliesen, para lo cual ha sido preciso un apreton de bolsillo. Los que tienen á su cargo los enanos deben cuidarlos con esmero, pues con esto honraran la memoria del buen patricio difunto D. Pablo Soler, que fué quien hizo tal regalo á nuestra contigua la Geltrú» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1855. BMVB).

El mateix Diario de Villanueva y Geltrú va confirmar la seva sortida en aquella ocasió, Corpus de 1855, es repeteix, se suposa, de la Geltrú: «Salieron ayer [6 de juny] los gigantes y enanos conforme dijimos, difundiéndose su presencia, y el desapacible son de las gaitas, la consiguiente animacion por nuestras calles» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1855. BMVB).

La reparació dels Nanos sembla ser que va ser tan sols per sortir del pas atès el comentari següent sobre l’estat de les seves robes i l’anunci d’una altra presència a la Geltrú poc després, a la Festa Major a llaor de la Mare de Déu el mateix 1855: «Parece que nuestra contigua la Geltrú tampoco tendrá su fiesta mayor muy ruidosa [el programa d’actes es reduïa, sobretot, a l’apartat religiós]. Se nos ha dicho que saldran los «Enanos» cuyos vestidos corren parejas con los de nuestros gigantes» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1855. BMVB).

I els Nanos devien anar de mal en borràs, atès que la seva següent i darrera senyal de vida, que se sàpiga a hores d’ara, i també a través del Diario de Villanueva y Geltrú, és de tres anys més tard, del 1858, també en ocasió de la Festa Major de la Geltrú a llaor de la Mare de Déu: «Con motivo de la fiesta mayor de la parroquia de Santa Maria de esta villa, á mas de la solemne funcion de iglesia es probable que salgan á lucir sus talles los señores enanos de dicha parroquia» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1858. BMVB).

Un escrit molt sucós de Joan Torrents Marquès sobre els usos del Castell de la Geltrú en diferents períodes de temps, un de tants que aquest advocat i antic Alcalde de Vilanova va publicar al Diario de Villanueva y Geltrú sota el pseudònim d’«Aurelio», de fet, fa sobreentendre l’esvaniment dels Nanos si fa no fa pels volts d’aquesta data, el 1858, si hi va afirmar que es van custodiar al Castell de la Geltrú fins el 1859: «y de albergue hasta el de 1859 de los Cabezudos (enanos de la Geltrú) que precedían las procesiones religiosas de las festividades de Corpus y Fiestas Mayores» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1915. BMVB).

Pau Soler Roig, «Sardet»

La solidesa del testimoni de Joan Torrents Marquès, «Aurelio», es revela inqüestionable per la rigorositat i veracitat del conjunt dels seus textos i, en el cas que aquí pertoca, per mantenir la línea quan va reprendre el tema dels Nanos. Així, uns mots d’uns anys abans que presenten pinzellades biogràfiques velades del prohom que va regalar-los a la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú, juntament amb la notícia ja vista d’un Pau Soler mort abans del 1855, duen inequívocament a Pau Soler Roig, «Sardet». Aquí també va comentar-se de manera creïble la causa de la fi dels Nanos, atès que documentació de l’època ho corrobora, i una pista, encara per resoldre, sobre la identitat del seu constructor: «Els Nanos de la Junta d’Obra de la parroquial de Santa Maria de la Geltrú, verament artístichs, foren anteriorment costejats per un rich americanos, nascut á can Cego del carrer de Barcelona, y construhits per un artesá conegut per sas mans de plata. / Traquejats y malmesos per la quitxalla d’aqueixa villa, la de Vilafranca y la del poble d’Arbós, als pochs anys de sa exhibició foren olvidats y fins malehits per lo generós donador, en extrém queixós del apodo popular de Lo senyor Pau dels Nanos» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1908. BMVB).

Joan Torrents Marquès, «Aurelio», va recordar-se de nou dels Nanos en un text posterior enyoradís de diversions de la seva joventut o del temps immediatament anterior. Aquí sí fa sobreentendre equivocadament la concurrència dels Nanos a la processó de Corpus de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova si va mencionar-los desfilant amb els entremesos d’aquella Parròquia: «la procesión del Corpus precedida de los gigantes, mulasa, nanos y dragón infernal» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1919. BMVB).

Els elements que ha de reunir «Lo senyor Pau dels Nanos», doncs, són dir-se Pau Soler, ser geltrunenc, per haver nascut a «can Cego» del carrer de Barcelona, haver marxat a les Amèriques i mort abans del 1855.

Els Llibres Sagramentals de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú confirmen la seva condició de geltrunenc, atès que recullen el bateig de Pau Soler Roig el 29 de setembre de 1793, havent nascut el dia anterior, fill de Pau Soler, negociant de la Parròquia de Sant Antoni Abat de Vilanova, i Josepa Roig, de la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú (APGE).

El Padró Municipal de Vilanova i la Geltrú de l’any 1827 condueix a la seva vinculació amb «can Cego» del carrer de Barcelona. Aquí apareix que Josep “Cerdet” o “Sardet” (segons el full dels dos que es llegeixi a on es cita a aquest veí), de 40 anys, viudo, músic i «Sego» (cec) residia en un dels darrers números, el número 49, del carrer «Deballada del Mascaró y Muralla» [els actuals carrers de Mascaró i de la Muralla], és a dir, a l’aleshores perímetre sud del nucli de la Geltrú i a tocar de l’actual extrem sud del carrer de Barcelona (ACGAF).

L’ambivalència dels mots «Sardet» i «Cerdet» antany queda patent en aquest anunci comercial sobre la nova adreça d’un negoci (d’un besavi meu) al carrer dels Caputxins (aleshores del Progrés) davant de «Cal Cerdet»: «Pedro Lleó y Soler participa á sus clientes y al público en general haber trasladado la cochería que tenía establecida en la calle de Santa Madrona, á la calle de Padua, núms. 39, 41 y 43, y para mayor comodidad de sus favorecedores, ha instalado además un despacho para recibir encargos y recados en la calle del Progreso, núm. 11, frente á la casa antigua de ‘Cerdet’» (Diario de Villanueva y Geltrú: 1907. BMVB).

A saber, que Pau Soler Roig, «Sardet», va poder néixer a «can Cego del carrer de Barcelona», si en una casa d’aquella zona va viure un cec, que havia ser coneguda com «can Cego», per la singularitat de residir-hi un cec, i coincidir que el cognom d’aquest darrer era Cerdet o Sardet, ai làs! el renom que van atorgar a Pau Soler Roig, és clar, segons és norma, per ser el de la casa on va néixer o viure (si no fos, a més, que també existís una relació de parentiu, encara per escatir, entre Pau Soler Roig, «Sardet», i Josep Cerdet o Sardet).

Un estudi sobre l’emigració catalana a Puerto Rico confirma que Pau Soler Roig va marxar a Puerto Rico el 1803 per ajudar al seu pare, Pau Soler Planas, que aquí s’assenyala que era fill de Sant Pere de Ribes i que residia a Puerto Rico d’ençà de l’any anterior, el 1802, en la botiga que aquest havia obert a la illa. Pau Soler Roig va regressar a Catalunya per retornar a Puerto Rico el 1816 per atendre la casa de comerç que havia establert a la capital, San Juan. Els seus germans Francesc, Raimunda i Ramon també van traslladar-se a Puerto Rico (E. Cifré de Loubriel: 1975).

Per últim, el Registre Civil de Vilanova i la Geltrú evidencia que Pau Soler Roig va morir el 19 d’agost de 1849, per tant, abans del 1855, a la seva residència del carrer dels Caputxins, ja s’ha dit més enrere, als actuals números 16-20 (ACGAF), que encara avui dia és coneguda com «Cal Sardet».

Causes de la desaparició

Joan Torrents Marquès, «Aurelio», també va afirmar que els Nanos van desaparèixer per malmetre’s arran del seu ús amb el pas del temps i, s’hi afegeix, un manteniment insuficient per falta de cabals. A saber, allò previsible si totes les carcasses de figures festives requereixen reparacions constants, perquè les incidències són elevades darrere la seva fragilitat inherent i el desgast també inexorable dels materials; que en el cas tant de Nanos com de capgrossos s’engrandeix per manipular-los per norma canalla, no sempre destra o atenta (per la seva joventut o inexperiència), i, a més, immiscir-s’hi l’esgotament inevitable per esdevenir les jornades festives sessions maratonianes de sol a sol. Uns esculls materials, en definitiva, que ajuden a entendre la raresa de les comparses de Nanos antany i, per tant, l’excepcionalitat de la geltrunenca, si era fàcil que s’esvanissin tard o d’hora perquè el seu manteniment podia esdevenir (encara avui dia) un pou sense fons, a banda de la forta despesa inicial en el moment de la seva adquisició.

La dinàmica, a més, va accelerar-se si Joan Torrents Marquès, «Aurelio», també va estar al cas que els Nanos geltrunencs van actuar més cops del compte per prestar-se a d’altres poblacions, és clar, per treure’n un rèdit econòmic, darrere el ganxo de ser dels pocs del territori aquell temps (també els primers coneguts al Penedès a hores d’ara) al mateix territori etnogràfic. Hi ha notícia de l’estrena d’uns altres a Igualada el 1851 els dies de la seva Festa Major, el 24 d’agost, a llaor de Sant Bartomeu (La Áncora: 1851. AHCB. El Sol: 1851. AHCB. Diario de Villanueva y Geltrú: 1851. BMVB).

Aquí darrere, a banda d’aquests usos afegits, s’hi devien sumar les trencadisses inevitables durant els transports, més amb els mitjans i els recursos de l’època (acarreigs en carro), i per encarregar-se’n de tot plegat mans estranyes.

Joan Torrents Marquès, «Aurelio», va recollir que els Nanos van fer cap a Vilafranca del Penedès i l’Arboç. Els comptes de l’Administració de Sant Fèlix Màrtir, l’organitzadora de la Festa Major de Vilafranca del Penedès, no ho palesa. Però sí l’adquisició a Vilafranca del Penedès, i per un dineral, també d’uns «Nanos» el 1859. Ai làs! just quan se’ls perd la pista als de la Geltrú (A. Ribas: 1999). L’accessibilitat entre tots els punts del Penedès des d’antany, la voluntat de preponderància de la Festa Major de Vilafranca del Penedès (que es tradueix en un desig de no faltar-hi cap número de ganxo) ja durant els anys d’existència dels Nanos geltrunencs, el potencial tampoc gens modest del món festamajorenc de Vilanova i la Geltrú ja a l’època (malgrat dispersar-se els esforços, sobretot, en tres cites, Sant Antoni Abat, la Mare de Déu de les Neus i la Mare de Déu d’Agost, i en els dies de Carnestoltes, a Vilanova i la Geltrú sempre tan magnificent i aclaparador), i l’excepcionalitat dels Nanos geltrunencs al territori i, per brodar-ho, la seva exquisidesa, que més endavant es comentarà, apuntalen el testimoni de Joan Torrents Marquès, «Aurelio», que els Nanos de la Geltrú van actuar a la Festa Major de Vilafranca del Penedès, és a dir, allò mateix, que sí hi és documentat en el cas de músics. Aquests arguments, en el seu gruix, es repeteixen en el cas de l’Arboç i més si els arbocencs van poder admirar-los per partida doble per emmirallar-se de consuetud en l’encara més propera geogràficament Festa Major de Vilafranca del Penedès.

La plaça forta de Tarragona

La certesa que els Nanos de la Geltrú van fer-se un forat a Tarragona, de tota manera, confirma que van entrar a les agendes dels organitzadors de festes majors de més enllà de Vilanova i la Geltrú. Una correspondència publicada al Diario de Barcelona ressenya que van lluir-hi el 1850 a la celebració de Sant Magí (el 19 d’agost): «A lo que dije á V. hace algunos dias acerca la fiesta de San Magin, debo añadir hoy que el agua de la Brufagaya llegó á las cinco y que fue acompañada hasta la capilla del Santo por dos timbaleros, la comparsa de enanos de Villanueva y demas dansas del país […] El dia del Santo en nada se diferenció del de Sta. Tecla, pues que al medio dia hubo torres en el llamo de la Catedral, por la tarde procesion como pocas se ven tan lucidas. Tres músicas tocando escogidas piezas, dos timbaleros con sus trages nuevos pagados por la Administracion, la empresa de enanos y demas dansas del país, una infinidad de ángeles con los trofeos del martirio del santo, y otros tirando de la carroza en que iba colocada la imágen de S. Magin, hicieron que quedase complacida la numerosa concurrencia, no solo de tarraconenses si que tambien de diez ó doce mil forasteros que ocupaba todas las calles y casas de la carrera» (Diario de Barcelona: 1850. AHCB).

El desconeixement d’altres Nanos a la vora també fa sospesar una altra actuació a Tarragona temps enrere, és a dir, que fossin els que van honorar el trànsit de la Reina Maria Cristina els dies 9, 10 i 11 de març de1844.

D’aleshores el programa d’actes va preveure: «La entrada de S.M. será precedida de las danzas del país, por el orden siguiente: Gigantes, enanos, valencianos, gitanas y mogiganga» (AHCT. El Heraldo: 1844. BNE. Diario de Barcelona: 1844. AHCB. El Imparcial: 1844. AHCB).

I una comunicació que va avançar-ne els preparatius va subratllar l’excepcionalitat del número dels Nanos al territori, s’hi afegeix, el Penedès i el Camp de Tarragona, i, a més, amb el criteri de qualificar-lo de tan reeixit que va equiparar-se al dels castells, el millor per tothom: «Para recibir á la escelsa Madre de nuestra Reina se está hermoseando el palacio Arzobispal cuyas grandiosas piezas quedarán lujosamente adornadas á la par que varias calles de la ciudad por donde transitará la régia comitiva, en las que se levantan magníficos arcos de triunfo. Se ha contratado un brillante árbol de fuego cuyo coste no bajará de 6000 rs. [reales] vn. [vellón], saldrá una comparsa de enanos, cosa enteramente nueva en esta provincia, sin perjuicio de las varias danzas y castillos de costumbre, que tanto admiran los estrangeros y habrá otras mil diversiones en las que tomarán parte las varias clases del pueblo todo» (El Corresponsal: 1844. BNE. Diario Constitucional de Palma: 1844. BNE).

La seva fama en general, de fet, explica que els tarragonins encara es recordessin d’ells el 1862, quan ja eren esvanits, amb la intenció que realcessin la programació de Santa Tecla (el 23 de setembre), la Festa Major de Tarragona. La circumstància que la celebració de Santa Tecla a Tarragona fos la Festa Major per excel·lència del territori, per tant, subratlla la grandesa dels Nanos de la Geltrú per voler-los-hi fer un forat: «excederá en mucho, al del pasado S. Magin […] se habla de dos castillos de fuegos artificiales en gran escala, comparsas, entre ellas la de los chiquets de Valls, los enanos de Barcelona ó de Villanueva y Geltrú, gigantes, grandes funciones de iglesia, procesion» (Diario de Tarragona: 1862. BHMT).

A Tarragona, però, van decidir valer-se per si mateixos a l’hora de la veritat d’aleshores ençà i, per tant, van adquirir quatre parelles de Nanos, que es van estrenar a la mateixa Festa Major de Santa Tecla de 1862; i que van ser substituïdes per unes altres el 1865, els actuals Nanos Vells de Tarragona. Entre d’altres, aquest breu a la premsa de Tarragona dona fe del debut dels de 1862: «Sabemos que se ha dado un solemne no os queremos, á todos los enanos del Principado que se disputaban á porfia la gloria de ostentar sus rechonchos mofletes en las calles de esta ciudad por las próximas fiestas de Santa Tecla, y que se ha resuelto definitivamente crear cuatro parejas de esta família diminuta cuales quedarán listos por todo el dia 18, y saldrán á lucir por primera vez sus habilidades en la víspera del dia de Santa Tecla» (Diario de Tarragona: 1862. BHMT). Uns mots a la premsa de Barcelona concreta que va realitzar-los l’escultor barceloní Vicenç Homs (Diario de Barcelona: 1862. AHCB).

La disponibilitat dels Nanos geltrunencs arreu també sorgeix arran de sol·licitar-los per a les Decennals de Valls de 1861 i, de retruc, el seu prestigi arreu i, per tant, també, l’extrem d’esdevenir punt de referència al territori. Les Decennals són unes celebracions de Valls que honoren la Mare de Déu de la Candela (el 2 de febrer) de manera magnificent els anys acabats en u. Una carta de l’Alcaldia de Valls del 9 de gener de 1861, que l’advocat vallenc Francesc Mallol Clarià va adreçar a l’Alcalde de Vilanova i la Geltrú, ho testimonia. Així com la idea preconcebuda que les figures eren de propietat municipal, per tant, desconeixent-se la seva relació amb la Parròquia de Santa Maria de la Geltrú: «Con motivo de la festividad que se celebra en esta Villa en el dia de la Purificacion 2 del procsimo Febrero, se ha proyectado entre otros bailes el llamado de los Enanos y teniendo presentido que la Corporacion Municipal de esa que V tan dignamente preside, tiene los trages y bustos de dicho baile acostumbrando facilitarlo mediante cierta retribucion, y deseando la Corporacion Municipal de dicha Villa facilitar todos los medios possibles para mas solemnizar la indicada fiesta, acordo oficiar á para que si está en sus manos se digne dejar con la debida retribucion dichos trages y bustos de los Enanos» (ACGAF).

Els vallencs hi van tornar arran de les Decennals de 1881. Una lletra del 24 de desembre de 1880, que Francesc Flavià Sans, Alcalde accidental de Valls, va dirigir al seu col·lega de Vilanova i la Geltrú, recull: «Este municipio acostumbra celebrar de un modo estraordinario las fiestas de Nuestra Señora de la Candela cada diez años; y correspondiendo verificar las indicadas fiestas en el próximo de 1881, suplico á V. tenga á bien manifestarme, se en caso de que para contribuir á los públicos regocijos, determinase la comision encargada, que pidiesen á esa Alcaldia los enanos que segun noticias posee el Ayuntamiento de su digna presidencia, se les facilitarian y mediante que condiciones» (ACGAF).

Un nou rol

Aquestes anades i vingudes, doncs, van ser fruit de la seva excepcionalitat, per no haver de «patir la competència» d’altres del territori, del Penedès i el Camp de Tarragona. Però també, de l’excel·lència en tots els detalls. I que duen a considerar que fou la comparsa de Nanos de referència a l’època al territori, el Penedès i el Camp de Tarragona, i, a més, en sintonia al tarannà que van expressar d’altres Nans i Capgrossos també aquell temps; d’ençà de la primera meitat del segle XIX (B. Moya Domènech: 1994).

Així, el seu ganxo també va assentar-se en l’encert amb què l’artista va construir les testes, se sobreentén, si Joan Torrents Marquès, «Aurelio», va glossar a aquest darrer atribuint-li unes «mans de plata» com a sinònim de la seva habilitat exquisida. A qui d’ençà d’un treball d’Albert Ferrer Soler, qui també va consultar els mots de Joan Torrents Marquès, «Aurelio», se li ha adjudicat sense més també el renom de «Mans de Plata» (A. Ferrer Soler i A. Anguera Llauradó: 2009). Atesa la coneixença de la realització del Drac de la Parròquia de Sant Antoni Abat no massa anys abans, el 1829, per un barceloní establert a Vilanova, l’esparter Joan Monjo Bartolí (X. Güell Cendra: 2022), es formula aquí l’interrogant si aquest mateix també va realitzar els Nanos.

La disponibilitat d’unes robes no menys excel·lents, tal com també se sobreentén, com s’ha vist, per la habitud dels serveis del sastre Anton Rossell Petit o per les al·lussions reiterades al vestuari a la premsa, ni que sigui per denunciar la seva decrepitud, també hi devia tenir molt a veure.

El nou rol de Nans i Capgrossos a partir de la primera meitat del segle XIX va traduir-se en un estatus que els atorgava entitat pròpia (no subordinada a d’altres entremesos, com fins aleshores) i que va afavorir encara més que no se’ls reprovessin les malifetes, per riure’s d’individus coneguts o arquetipus de personatges de manera pública, és a dir, la inexistència de por a “represàlies” o mala consciència dels actors. L’abast d’aquesta “barra lliure” queda patentitzada, en cas dels Nanos geltrunencs, i lluny fins i tot dels seguicis on van intervenir, en què Pau Soler Roig, “Sardet“, no pogués evitar que se’ls rebategès a desgrat seu com “Pau dels Nanos“, havent-se de conformar en maleïr el dia que va costejar-los, tal com Joan Torrents Marquès, “Aurelio“, també va recollir.

Els Nanos de la Geltrú són dels primers, si no els primers, a qui se’ls pot atribuir aquesta entitat pròpia. Aquí tampoc no passa per alt que això devia venir predeterminat a no coincidir d’entrada amb d’altres entremesos en el seu medi primigeni d’acció, la processó de Corpus de la Parròquia de la Geltrú, senzillament, si la resta de la vila, les dues parelles de Gegants, les dues Mulasses i el Drac, era compromesa de consuetud a la processó de la Parròquia de Vilanova.

En definitiva, uns atributs encara avui dia patrimoni dels Nanos Vells de Tarragona, és clar, si són, en certa manera, els fillols dels Nanos geltrunencs per rellevar-los en rang i consideració al territori.

Xavier Güell

Advertisement
Aquesta entrada ha esta publicada en Sin categoría. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.