La Colla de «Cal Biel», l’agrupació que va reunir als afeccionats castellers de l’Espluga de Francolí del tombant dels segles XIX i XX, va actuar per darrera vegada el 1904. L’esvaniment d’aquesta formació també va comportar que l’activitat castellera s’esvanís a la població d’aleshores ençà, en consonància a un procés de davallada dels castells arreu del país conegut avui dia com el període de la Decadència Castellera.
Els castells, de fet, no van tornar a l’Espluga fins que elements de l’entorn de la mateixa Colla de «Cal Biel» van envalentonar-se de nou quasi trenta anys més tard, també en sintonia a un corrent general, ara de revivificació dels castells conegut avui dia com la Renaixença Castellera. Però de manera tímida, perquè tan sols consta a hores d’ara que materialitzessin els seus neguits els anys 1930 i 1931 (aquest darrer any per partida doble).
La hipòtesi de 1929
La primera guspira d’aquest retrobament amb els castells a l’Espluga, però, va esdevenir el 1929. El ressò de la revifalla dels castells ja a d’altres punts del territori, arran de la sortida a la palestra de noves colles a Tarragona i el Vendrell d’ençà del 1926, va dur a què els espluguins no volguessin ser menys i, així, que s’interessessin de nou pels castells. Aquest cop mitjançant la idea de cridar d’una colla forastera els dies de la Festa Major, el 30 de juliol, a llaor de Sant Nin i Sant Non, que tota la documentació consultada fins ara fa entendre que no es va acabar duent a terme a l’hora de la veritat. Unes línies a Las Circunstancias de Reus en donen fé, a més de la vigència de dues altres propostes de lleure, la sardana i el futbol, introduïdes al territori els darrers temps i que van contribuir a la davallada dels castells durant les darreres dècades, per retenir energies, anhels i recursos abans monopolitzats pels castells: «Hay el propósito de contratar dos coblas de sardanas. / También se prepara un partido de fútbol. / Algunos entusiastas de las típicas grallas hacen gestiones para contratar a los «Xiquets de Valls»» (Las Circunstancias: 1929. ACBC).
La continuïtat d’altres manifestacions tradicionals dels dies de la Festa Major també devia suscitar el propòsit de retrobament dels castells. A saber, que també va poder entrar en joc el somni de voler arrodonir el cercle dels exercicis dels seguicis de la Festa Major mitjançant la recuperació dels castells si no hi havia fallat el concurs d’altres manifestacions els darrers anys; aquell cop els Balls de Bastons (el Ball de “Bastonets” en la terminologia local) i Diables, i els grallers locals, la colla dels «Marsals». La documentació municipal palesa la participació a la Festa Major de 1929 dels Ball de Bastons i de Diables, i de la colla de grallers dels «Marsals», atès que el resum de la sessió del 6 d’agost de 1929 de la Comissió Municipal Permanent recull les gratificacions de mans municipals que van rebre els capdavanters d’aquestes formacions festives a compte de la seva participació. Aquestes línies diuen: «Otra de cien pesetas á José Civit Martí como gratificación por ejecución del «baile de bastonets» en la fiesta mayor. / Otra de cien pesetas á Ramon Rosell Casanovas, como gratificación á la comparsa «de demonios» en la fiesta mayor. / Otra de cien pesetas á Juan Torrell Odena [graller de la colla dels «Marsals»] como gratificación por tocar las grallas en la fiesta mayor» (ACCB).
El substrat de la Colla de «Cal Biel» reapareix
Els castells sí no van faltar un any més tard, a la Festa Major de 1930. La il·lusió col·lectiva que va desfermar-se arreu del país a partir de finals de 1929, per la perspectiva de l’inici d’un nou temps, arran la fi de la Dictadura del General Primo de Rivera, un període gris pel conjunt de la població, va traduir-se en una alegria en els programes de Festa Major d’arreu del país el 1930.
L’Espluga de Francolí tampoc no va ser una excepció en aquest apartat i, així, la seva Festa Major va celebrar-se el 1930 amb una generositat i esplendidesa com feia anys no succeïa, context que va propiciar la repressa del número dels castells; es recorda que no se n’alçaven a la població, que se sàpiga a hores d’ara, d’ençà de 1904. Una correspondència local a Aires de la Conca, publicació de la veïna Montblanc, va parlar-ne: «No volem saber si l’actual Ajuntament de la Dictadura o bé volgueren celebrar la caiguda d’aquell, el cert es que enguany la nostra vila ha celebrat una veritable i joiosa Festa Major. Dos envelats amb les corresponents orquestres, Gralles, Xiquets de Valls, Focs artificials, Sardanes, Concerts, Massa coral, Cursa ciclista, Processó lluïdissima, etc., etc.» (Aires de la Conca: 1930. ACCB).
El programa d’actes, però, no va avançar-hi aquesta presència castellera. I els comptes de la Festa Major tampoc no la destapen, i això que acostumen a assenyalar les diversions concertades darrere la tessitura de recollir les despeses, ni que siguin mínimes, que ocasionen -i els castells no són una excepció-. La Hisenda Municipal, així, tan sols recull els diners destinats, en relació a exercicis dels seguicis de festa major, a compte de la participació dels Gegants i els Nanos de Montblanc, el Ball de Bastons local i els grallers els «Marsals». El resum de la sessió del 31 de juliol de 1930 de la Comissió Municipal Permanent diu: «Se da lectura, aprueba y acuerda el pago de las cuentas siguientes […] Otra del depositario del Ayuntamiento importando pesetas por portes de traida y devolución de los gigantes y enanos de Montblanch, jornales y manutencion á los portantes de ellos y sus viajes de ida y vuelta / Otra de 100’00 pts á Ramon Marsal [Giménez, timbaler de la colla local de grallers dels «Marsals»] por tocar las grallas durante la fiesta mayor de este año / Otra de 100’00 pts á Ramón Cervelló por hacer el baile de bastonets en la fiesta mayor de este año» (ACCB). Els manaments de lliuraments corresponents també es conserven i indiquen el mateix (AMEF).
Una correspondència a una publicació barcelonina, El Día Gráfico, aclareix que els castells van tornar perquè elements de l’entorn de l’antiga Colla de «Cal Biel» van decidir plantar-ne per pròpia voluntat i, així se sobreentén, contagiats de l’alegria col·lectiva per la fi de la Dictadura del General Primo de Rivera, de la vitalitat d’altres veïns en d’altres exercicis tradicionals de la Festa Major i de la revivificació dels castells en d’altres punts del territori. Això darrere obeeix a que no devien passar per alt que les colles castelleres fundades feia poc, el 1926, els Xiquets de Tarragona i els Nens del Vendrell, s’havien atansat als mítics Xiquets de Valls la tardor de 1929, per ja descarregar el quatre de set, i que els Xiquets de Valls havien reeixit setmanes abans de la Festa Major de l’Espluga del mateix 1930 a la seva Festa Major, el 24 de juny, Sant Joan, amb la recuperació de la dualitat de colles: «Ha transcurrido con animación extraordinaria la fiesta mayor de esta villa, viéndose concurridísimos todos los festejos, tanto cívicos como religiosos. Entre los actos dignos de reseñar figuran el concierto por la Sociedad Coral Espluguina, en la plaza Mayor y en su entoldado de la calle Sortetas. Otro número que no figuraba en programa y que fué un verdadero éxito fueron las torres ejecutadas por los antiguos «Castellers» de Espluga, los cuales, después de largos años de no dar señales de vida, ejecutaron arriesgados ejercicios propios de los célebres «Xiquets de Valls». / La resurrección de esta típica costumbre, así como la aparición de los no menos antiguos «Grallers de Espluga» han constituído notas de sabor local muy celebradas por todos. El «Ball de bastons» ejecutó sus típicas danzas con verdadera maestría» (El Día Gráfico: 1930. AHCB).
El corresponsal d’El Día Gráfico també va restar atent a la força i puixança del futbol aleshores a l’Espluga, ja s’ha dit, una activitat competidora dels castells, i a la tradició local de sojornar a l’entorn del Santuari de la Trinitat l’endemà de la Festa Major: «La afición al fútbol en esta villa, cada día en aumento, se acrecenterá con estas victorias del equipo local [La Unió Esportiva Espluga], al que deseamos continúe sus aciertos para ganar la copa trofeo Pic-Nic, actualmente en competición. / El «Aplec» popular en la plaza del santuario de la Trinidad ha sido un éxito más de nuestra fiesta mayor, constituyendo un hermoso fin de fiestas» (El Día Gráfico: 1930. AHCB).
Castells en honor de la República
L’alegria col·lectiva pel nou rumb del país que s’endevinava amb la fi de la Dictadura de Primo de Rivera va esclatar amb tota intensitat el 14 d’abril de 1931 amb la fi de la Monarquia i la proclamació de la Segona República Espanyola. El programa d’actes que va improvizar-se a l’Espluga l’endemà d’aquesta data, el 15 d’abril, per festejar les efemèrides va donar peu a una altra actuació dels retrobats castellers de «Cal Biel», com d’altres col·lectius de la vila que també van voler sumar-se a la causa. La intervenció d’aquests castellers conté un valor adicional per poder pensar-se que aleshores van obrar a contracorrent si l’antiga Colla de “Cal Biel” és etiquetada de carlina per documentar-s’hi sobretot elements amb aquest ideari, encara que també algun -i també destacat i molt amic dels seus camarades carlins- que va professar la causa republicana. La rauxa per l’inici d’un nou temps, el refredament de l’ideari carlí en els castellers de més edat i la no assumpció d’aquests valors en els més joves devien aplanar la participació dels castellers en aquella jornada.
Així, el Ball de Bastons i els grallers els «Marsals» van protagonitzar-hi una matinal. I els castellers van incorporar-s’hi actuant al migdia davant de la Casa de la Vila. Una altra correspondència a El Día Gráfico també va deixar testimoni de tot plegat: «Espluga de Francolí, 15.- A poco de haberse sabido en esta villa, por Radio Barcelona, la noticia de haberse proclamado la República en la ciudad condal, empezaron las conferencias telefónicas con Tarragona, las que dieron por consecuencia que a las siete de la tarde y en medio de gran entusiasmo, fuera izada en la Casa Consistorial la bandera tricolor, siendo pronunciadas por el alcalde republicano don Ricardo Ferré Climent breves palabras, dando cuenta a la población de haberse proclamado la República española y recomendando gran serenidad y orden a todos. Por la noche una manifestación civil, a cuyo frente llevaban la bandera republicana, recorrió las calles de la villa, entonándose la Marsellesa y Els Segadors, acompañando a la manifestación una banda de música. / Hoy, fiesta nacional, nadie ha trabajado. A las once se ha constituído el nuevo Ayuntamiento republicano siendo de notar que la minoría elegida, integrada por elementos de la Lliga Regionalista, no tomara posesión de sus cargos. Junto a la bandera tricolor ha sido izada la de Cataluña. / De madrugada los típicos «grallers» de esta villa han hecho un pasacalle junto con los no menos típicos «Ball de bastons». A mediodía y ante el nuevo Ayuntamiento, asomado a los balcones de la Casa Consistorial, se han repetido los bonitos juegos del «Ball de bastons» y elevándose majestuosas torres estilo «Xiquets de Valls», por los antiguos «Castellers d’Espluga». A continuación se han bailado sardanas, que eran coreadas por la muchedumbre que llenaba la plaza y calles adyacentes. Por la noche, el coro de la Choral Espluguina ha dado un concierto popular en la plaza Mayor, en obsequio a las nuevas autoridades, solemnizando así el advenimiento de la República. / En resumen, una fiesta cívica, que ha demostrado una vez más el alto espíritu de ciudadanía y cultura a que ha llegada nuestro pueblos» (El Día Gráfico: 1931. AHCB).
La Colla Vella dels Xiquets de Valls
L’eufòria que devia regnar el 1931 entre les files dels castellers espluguins va dur que aquests anhelessin l’assalt de nous reptes a la primera oportunitat possible, la Festa Major del mateix 1931. Això va conduir a què no decidissin obrar a correcuita aquest cop, és a dir, no presentant-se a plaça a remolc de les circumstàncies, com a les dues ocasions anteriors (la Festa Major de 1930 i la celebració del 14 d’abril de 1931), sinó ara sí organitzant-se prèviament i així esdevenir un número previst i principal del programa d’actes. Els espluguins, a més, van mirar d’assegurar-se’n recorrent a una fórmula “màgica” i provada d’antany: l’aliança amb uns col·legues forasters, aquest cop, a més, amb els de més renom, dels Xiquets de Valls, de la Colla Vella dels Xiquets, amb qui s’havien establert lligams excel·lents de camaraderia en els temps pretèrits de la Colla de «Cal Biel» i, així, amb qui amb el seu ajut s’havien assolit tots els castells de set, el pilar de sis i el quatre de vuit.
Uns mots a la premsa de Valls, a Joventut, van avançar-hi la presència castellera durant dos dies, el 30 i 31 de juliol, que per anunciar-se des de la perspectiva de Valls va atribuir-se del costat de la Colla Vella dels Xiquets de Valls. Aquí també va comentar-se el context pretèrit i actual de la plaça de l’Espluga. La resolució de l’acord de contractació a última hora, el vespre de la vigília del primer dia d’actuació, habitual antany, que va ocasionar que la presència castellera no fos anunciada al programa d’actes (La Veu de Catalunya: 1931. AHCB), tampoc no passa per alt; alerta, que se’n parlarà més endavant perquè guarda la seva importància: «Segurament demà [30 de juliol] la colla vella o de Rabassó anirà al poble de l’Espluga de Francolí a fer els castells, s’hi estarà tots dos dies i renovarà a aquella vila sa antiga afició als castells, lo que féu que en temps passats s’hi formés una colla de castellers aficionats que per la Festa Major feien els seus castells, ajudats per les colles vallenques. Ens alegrem que pobles que fa molts anys que s’havia apagat la noble afició, ara hi torni a néixer. Avui [29 de juliol] a la nit s’han de cloure els tractes» (Joventut: 1931. ACAC).
Els espluguins també participen
Uns altres mots a la premsa de Valls, ara a La Crónica de Valls, a banda de també rememorar el substrat casteller de l’Espluga i un desig de revivificació dels castells a la contrada que no va acabar de quallar finalment, van confirmar la presència castellera els dos dies en dansa, el 30 i 31 de juliol, que per parlar-se’n de nou des de l’òptica de Valls va continuar atribuint-se a la Colla Vella dels Xiquets de Valls. La circumstància que s’assolís el dos de sis, el pilar de cinc i el tres de sis, i que la plantilla de castellers vallencs fos reduïda a disset elements, destapa, però, la intervenció també determinant de veïns, colze amb colze amb els vallencs. I és que el tronc d’un tres de sis ja requereix tretze castellers: tres baixos, tres segons, tres terços, dos dosos, un aixecador i una enxaneta. De fet, a La Crónica de Valls també va reconèixer’s la concurrència de tan sols «una part de la colla vella» i que els veïns no es van cenyir a assegurar el coixí de la pinya sinó que també «pujaren en diversos castells aficionats del poble», alguns dels quals joves i d’altres, veterans de la Colla de «Cal Biel», i que fins i tot «un d’aquests homes d’edat» es va atrevir a fer «la figuereta». Entre els disset vallencs, és clar, s’hi devia comptar la canalla, almenys la imprescindible, dos dosos, un aixecador i una enxaneta, castellers molt preuats encara avui dia i de què solien anar coixos les colles d’aficionats pretèrites: «Abans d’ahir [30 de juliol] i ahir [31 de juliol] una part de la colla vella estigué a la Festa Major d’Espluga de Francolí. Els castellers alegraren tot el poble els dos dies i malgrat que solament anaven disset feren el dos de sis, tres de sis i una col·lecció de pilars de cinc, dels quals el més a remarcar és el que feren Collet [Joan Collet Folch, segon] i Llorençó [Llorenç Fabra Vidal o potser el seu fill, Llorenç Fabra Español, terços]. Durant el dia pujaren en diversos castells aficionats del poble i algun vell que recordava quan a l’Espluga hi havia colla de castellers que ajudats pels de Valls feren el castell de vuit. Un d’aquests homes d’edat hi féu la figuereta. Espluguins i castellers quedaren contents de la festa i segurament serà un fet el ressorgiment de l’afició castellera als pobles de la Conca» (La Crónica de Valls: 1931. AHCB).
La premsa de Tarragona, La Cruz, a través d’un corresponsal, també va informar de la presència castellera. La filiació catòlica de la publicació va derivar en què l’autor preferís incidir en reprovar la política d’ocultació de la significació de la Festa Major, en sintonia a l’accent laic que va imposar arreu a partir de la instauració de la Segona República. Aquests mots diuen: “Hem celebrat ja la festa major, amb molt de xibarri i festes de carrer; músiques, xiquets de Valls, ball de bastonets, etc., et. En la parroquial església se celebraren amb la solemnitat acostumada les funcions religioses, encarregant-se de les prèdiques el Rvnd. Josep Maria Domingo, Vicari de Sant Joan de Tarragona. No tinguerem processó pels carrers, que tan solemnialment se celebrava tots els anys, i en que els nostres sants i gloriosos Patrons S. Abdón i Senén eren portats triomfalment pels carrers de la vila, que de molts anys, els reconeix pels seus Protectors. Això ha sigut causa de que les persones catòliques de la nostra població, que gràcies a Déu, son les més, en tinguessin un gran disgust” (La Cruz: 1931. BHMT).
La comptabilitat municipal sí assenyala aquest cop la participació castellera. Aquesta documentació recull la despesa que va generar l’estada dels disset castellers vallencs. Un rebut de 104 pessetes de la Fonda Ibèrica de Joan Castells del carrer de la Font número 7 és «por gastos de Fonda de los ocho Torraires de Valls» (AMEF), o, sigui, 6,5 pessetes per barba i dia. Un altre de 121 pessetes de Pau Basora, per «importe de mantenimiento de parte de los Xiquets de Valls en la fiesta mayor de este año» (AMEF), és a dir, per l’hospedatge dels nou castellers vallencs restants, també per una quantitat propera a les 6,5 pessetes per barba i dia anteriors.
Aquests papers municipals també recullen la gratificació de 100 pessetes al Ball de Bastons local i les despeses d’estada de dos dies de quatre grallers (AMEF). Són 75 pessetes a compte de Ramon Bullo «importe del hospedaje de cuatro gralleros de la fiesta mayor» (AMEF) i 75 pessetes més del mateix «Por dos dias y medio de comer de cuatro «grallés á 7’50 pts. Por dia y persona» (AMEF). Aquests grallers devien ser qui van acomboiar l’actuació castellera i que es devien contractar amb les mateixes condicions que els elements de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, tracte que de seguida es veurà.
Aquests rebuts, a banda de confirmar el número de castellers vallencs mobilitzats, palesa d’altres elements: la implicació de l’Ajuntament aquest cop, la inclusió dels castells en el programa d’actes oficial (per preveure’s una assumpció de despeses a compte de la hisenda municipal) i l’ús de la veu torraires com a sinònim de casteller també antany a l’Espluga de Francolí.
Pocs diners a la faixa
L’absència de més rebuts, juntament amb la notícia dels anteriors, també destapa la remuneració acordada amb els castellers vallencs. Aquests darrers van emparaular-se amb l’assegurança de tenir cobertes les despeses d’estada (que, es recorda, van eixugar-se amb diners municipals i que va substituir la fórmula de trenta anys enrere de repartir-se els castellers en cases amigues) i l’esperança d’acabar obtenint uns guanys amb la recaptació dels llevants i una manguela a propòsit, una fórmula recurrent antany en places humils o que acostumaven a resoldre la papereta dels castells amb els afeccionats locals. En aquests darrers llocs, els castellers forasters eren cridats o s’enrolaven amb la intenció de contribuir a la festa, satisfer el seu ego -eren dels més entusiastes o conformistes-, obtenir alguns rals a canvi o almenys «subsistir» uns dies (en consonància a la seva condició humil). Aquí tampoc no s’oblida que havia estat el tracte habitual ja en el temps de l’antiga Colla de «Cal Biel» i que elements d’aquesta antiga formació també van involucrar-se en la gestació i materialització de l’actuació de 1931.
El no establiment d’una quantitat econòmica prèvia, que hagués assegurat als castellers una remuneració mínima ja d’entrada, també podria explicar que no s’hi desplacés tota la Colla Vella, per dissentir-hi qui va triar restar a casa i només acceptar-ho els més conformistes (diuen que el seu cap, Ramon Tondo Dilla, «Gravat de Rabassó», n’era un, atès que s’aferrava a tots els tractes) o entusiastes, i també, que l’acord definitiu d’emparaulament es dilatés tant. Es recorda que no es va tancar fins el vespre de la vigília del primer dia d’actuació, se suposa, fins que els més entusiastes o conformistes no van donar el seu vist-i-plau a un acord susceptible d’esdevenir volàtil. A saber, a refiar-se del que es podria arreplegar en el llevant de taula o una manguela, malgrat que fos una fórmula tradicional i que, entre d’altres llocs, s’hi insisteix, ja s’havia experimentat a la mateixa Espluga de Francolí en el temps de l’antiga colla de «Cal Biel».
La continuïtat d’aquesta fórmula de contractació a l’Espluga de Francolí també devia torpedinar contractacions futures o, dit d’una altra manera, que no s’hi tornessin a emparaular castells en anys per por de no fer-se prou caixa i, alhora, no implicar-se prou l’administració local; més aviat gens, si l’Ajuntament va perseguir els anys successius traspassar l’organització de la Festa Major a la societat civil, minimitzar les despeses i decantar-se per números a la moda i “moderns” (esportius, és a dir, el futbol i el ciclisme). Falta saber, però, si els castellers espluguins van engrescar-se per si sols més cops en posterioritat a l’any 1931. De moment, però, la documentació consultada no ho ha destapat. Però no es descarta que pogués haver ocorregut, tot i que es considera que més aviat no per la sospita de no interessar-se prou jovent de la vila pels castells i, en definitiva, per resultar les actuacions de 1930 i 1931 els darrers cops de cua del pòsit temps enrere tan potent de la Colla de “Cal Biel“.
Xavier Güell
El blog de Xavier Güell 