És ja conegut que els Xiquets de Tarragona fundats el 1926 van materialitzar una passa més en la seva línia ascendent durant el primer temps del període de la Renaixença Castellera el 1930, els dies de la Festa Major de Tarragona, el 23 de setembre, a llaor de Santa Tecla, perquè si havien completat el seu primer quatre de set just un any abans en el mateix escenari, el 1930 va pujar un graó més per afegir-hi el tres set, o sigui, per reeixit alhora també per primer cop amb els dos castells de set bàsics, el quatre i el tres de set, a banda de sumar-hi construccions menors en sintonia, la torre de sis i el pilar de cinc, que ja havien abastat en anterioritat.
Una correspondència, a hores d’ara inèdita, a La Publicitat de Barcelona va donar fé de la consecució de la gesta el migdia de Santa Tecla a la plaça de la Font durant l’actuació de consuetud davant de l’Ajuntament. Aquests mots també van subratllar encara més l’èxit dels Xiquets de Tarragona per com van assolir-ho, per la fortalesa i la seguretat de les construccions, la solvència dels cracs i l’autosuficiència general de la formació. Això últim, de fet, va esdevenir una victòria més, perquè va al·ludir a que van valer-se dels recursos propis, a la no intervenció d’elements forasters, allò, per tant, que no devia ocórrer sempre en ocasions precedents darrere les interrelacions hagudes entre el profund substrat casteller tarragoní i les colles de Xiquets de Valls ja abans de la fundació dels Xiquets de Tarragona el 1926 (l’enrolament de tarragonins amb els Xiquets de Valls o l’acomboiament de tarragonins als Xiquets de Valls en les visites a Tarragona), que partien de les dinàmiques d’antany de les colles de Valls i que encara eren en vigor en aquell temps, durant els anys 1930, i, fins i tot, després: «S’han fet remarcar durant les festes de Santa Tecla, pels castells aixecats en els llocs de festa tradicionals, els Xiquets de Tarragona, que enguany constitueixen ja una colla remarcable. / Davant la Casa de la Ciutat van aixecar, el dia de Santa Tecla, el tres i el quatre de set, amb aplom i solidesa feia anys i anys no vistes. / De més a més muntaren el dos de sis i l’espadat de cinc, entre forts aplaudiments. / El mateix dia, a la porta de la Catedral, estigueren situats durant l’entrada de la processó dos espadats de quatre, aguantant el segon i el tercer amb la mà a la cintura, fent gala d’una seguretat. / El castellers han estat molt felicitats per l’evident progrés que van demostrant en els seus difícils i arriscats exercicis, per als quals no han necessitat ésser ajudats per cap element de colles forasteres» (La Publicitat: 1930. AHCB).
Aquest punt últim, la participació de castellers forasters, també explica la inquietud que van experimentar a Valls en aquells instants per qüestionar-se per primer cop a la història, que se sàpiga, els vallencs els primers, el lideratge immaculat fins aleshores de les colles vallenques. I és que ja no eren tan sols les colles vendrellenques, els Nens i els Caneles del Vendrell, que també provenien d’una fundació el 1926, qui van demostrar la seva capacitat per compte propi per atansar-se als registres del moment dels vallencs, sinó ara, a més, també els Xiquets de Tarragona, malgrat la seva dinàmica peculiar o falta d’oportunitats. Els tarragonins tan sols van disposar la majoria d’anys d’una ocasió per explotar tots els seus recursos, al voltant de les festes tarragonines de Santa Tecla, darrere la seva poca projecció exterior (la incapacitat de no lligar massa actuacions fora de casa) i, en conseqüència, la pobresa de la seva agenda.
El temor dels vallencs, de fet, no era gratuït si, a banda dels èxits dels Xiquets de Tarragona el 23 de setembre de 1930 a Tarragona, els Nens del Vendrell van poder amb els mateixos registres i els Caneles del Vendrell també, menys el tres de set, també feia poc, el 4 de setembre de 1930 a la Festa Major de Torredembarra. I, a més, els vallencs, la Colla Vella dels Xiquets de Valls, tan sols duien de més el quatre de set amb l’agulla completat també feia poc, el 31 d’agost de 1930 a la Festa Major de Vilafranca del Penedès.
Aquests mots de la publicació vallenca La Crónica de Valls expliciten el tremolor de cames a Valls darrere la progressió dels tarragonins i vendrellencs: «El martes pasado en Tarragona con motivo de celebrarse las fiestas de su patrona Sta. Tecla, la colla de castellers de dicha ciudad Xiquets de Tarragona, levantó entre otros los tres y quatre de set y el pilà de cinc. / En Vendrell hay dos collas, que las dos levantan también el tres y quatre de set y el pilà de cinc. / Los de Tarragona levantan el tres y quatre de set y el pilà de cinc. / Hasta ahora las collas de nuestra ciudad tenían la supremacia en dicho deporte. ¿La conservarán?» (La Crónica de Valls: 1930. ACAC).
Joventut, una altra publicació vallenca, va pretendre relativitzar la situació per perjurar que els vallencs resistirien l’embranzida darrere la seva habitud, tradició i lideratge en els castells des d’antany, allò que realment sí va ocórrer en aquells primers anys de la Renaixença Castellera: «Després de la actuació, segons referències ben notable, dels castellers de Tarragona, en les passades festes de Santa Tecla de la capital provincial, han quedat ben marcats els tres nuclis de castellers que avui mantenen la afició a aquest esport tan nostre. / Vendrell, Tarragona i Valls tenen les seves colles de castellers, prou abtes per a aixecar els castells de set i el pilar de cinc. La competència entre les mateixes ha d’estimular a totes les colles per a mantenir la seva actual forma i millorar encara més la seva actuació. / Indubtablement adquirirà el màxim crèdit la colla que primer logri aixecar, com anys enrera, el pilar de sis o algun castell de vuit. Nostra condició de vallencs ens fa esperar que seran les nostres colles les primeres en apuntar-se tal èxit. Per alguna cosa els castellers porten el nom de Xiquets de Valls» (Joventut: 1930. ACAC).
Xavier Güell
El blog de Xavier Güell 